Han aparegut últimament tot un seguit de descripcions de la paorosa catàstrofe que ha succeït a la Comunitat de la Creu del Nord-est, els habitants de la qual, com és sabut, van caure malalts d’una epidèmia psicopolítica anomenada mania contradicens. Nascuda fa cent cinquanta anys i escaig d’un restrenyiment de la Regió Oriental de l’Estat, guarit amb una resecció de ferro contra natura, la Comunitat de la Creu del Nord-est havia arribat a uns nivells de confort impensables després de les successives pandèmies de l’últim segle. Totes les descripcions de la catàstrofe són extraordinàriament distintes i mostren nombrosos detalls d’una naturalesa fantàstica i improbable; pel que sembla, les que procedeixen de la Confraria de Comparatistes del Setè Dia (mira tu si duren…) han donat pàbul a les explicacions dels supervivents dels Ciutadans Psoeriàtics i Populvoxiferants del Comú. Per aquesta raó, considerem oportú d’informar, en aquest paper, de tots els testimonis fidedignes de què disposem d’aquesta tragèdia viscuda per l’anomenada in illo tempore Part Septentrional de la Commonwealth Mediterrània Occidental per Ofrenar Noves Glòries a l’Altiplà.

Segons totes les aparences, la constitució de la Comunitat de la Creu del Nord-est semblava la màxima realització de la PSEMAcràcia, que n’hi ha que identifiquen amb una democràcia de mentida i uns altres amb una mentida democràtica. Els únics ciutadans amb dret de vot eren els dels Serveis d’Oci i Turisme, que constituïen el 70% de la població. Hotels, restaurants, cases rurals, serveis públics, grans superfícies d’oci, banys turcs, saunes, massatges, podòlegs i més, ultra oficines de dames de companyia i chevaliers servants, més finances i hospitals, concursos de calçots i fira de l’avet, eren de propietat pública. No hi havia fàbriques. La vida dels treballadors de l’Oci i el Turisme es veia afavorida per tota mena de comoditats, no exemptes fins i tot de luxe. A banda d’un magnífic allotjament i d’una cuina cosmopolita (sic), disposaven de diverses institucions pedagògiques i mitjans de diversió: bibliOCIteques, MuseuPLAYS, teatreFITNESS, FÚTINGconcerts, sportHALLS, i etcètera. S’hi treballava molt poques hores. L’administració pública s’encarregava de la instrucció i l’aprenentatge de minyons, adolescents i joves a les corresponents Escoles Pluribressolades, Instituts Llombrigolats i Universitats Selfishtolades. L’assistència sanitària, després de les grans pandèmies de l’últim segle, era perfecta i universal: cada llar tenia el dret de decidir les morts anuals dels seus residents de comú acord entre les Famílies de l’Illa (entengui’s mansana) i el Consell General per a una Demografia Humana, Justa i Autoregulada. L’administració pública també garantia els cultes i el sacerdoci de les distintes creences, religions, supersticions, enquestes i obsessions, inclosos els esoterismes analítics de la Confraria de Comparatistes del Setè Dia i les columnes estripades d’una rebesnéta amb camafeu de la mai oblidada Pilar Rahola.

Amb les necessitats de les treballadores satisfetes i els capricis dels treballadors satisfets a cor què vols, no s’hi pagaven sous, però les famílies dels ciutadans amb serveis de més de vint anys, o malalts d’avorriment, o morts mentre atenien turistes que anaven cap al gel del Sàhara pels túnels de l’Atles i als sorrals de l’Antàrtida amb els globus del Prat, rebien una generosa pensió vitalícia a canvi d’obrir un compte a perpetuïtat al prestigiós Trust Bankari dels Calaveres Rescatats per la Nova Troika Continental. Els representants de la cambra legislativa, apropiadament anomenada Cambra d’Endreços Ociosos, eren elegits per sufragi Verd, Cosmopolita i Comú entre els treballadors de l’Oci i el Turisme, i tenien competències sobre totes les qüestions de la vida política de la Comunitat, llevat de les Lleis Incorruptibles de Dependència, Constricció i Entropia ben custodiades als Monestirs dels Caiguts de la Reserva de l’Altiplà.

Convé advertir, tanmateix, que aquesta façana democràtica encobria la tirania cruament autòcrata dels accionistes, directius i secretaris de l’antic casalici de l’Ungüent de la Pinça Metropolitana, rebatejat per consens Consell Autàrquic General. Cedint a la resta els escons de la Cambra d’Endreços Ociosos, els membres del Consell presentaven inapel·lablement candidats propis a la direcció de totes les Empreses Públiques, de manera que tota l’economia de la Comunitat es concentrava a les mans del Consell. Aquest darrer enviava les ordres a les citades Empreses Públiques i els consellers autàrquics eren els encarregats de fer arribar aquestes ordres i fer-les complir a tot el personal directiu. Els consellers adquirien estris, materials i aixovars necessaris, a través de la Conxorxa de Gajes de Manos Puercas (així anomenada com a emblema de l’aliança impertorbable entre els Momios de la Reserva de l’Altiplà i les Mòmies de la Comunitat), i dirigien les tasques generals d’Oci i Turisme. Immenses fortunes, calculades en milers de milions, passaven per les mans d’aquell grup restringit de persones, que deixaven en joc d’infants els emoluments en sous, dietes i mossegades empresarials rebuts pels membres cooptats, nats i beneïts de l’Ungüent de la Pinça Metropolitana. Així, doncs, la Cambra d’Endreços Ociosos només certificava les partides del Deure i l’Haver en els afers econòmics del Consell, el balanç final dels quals superava amb escreix els Pressupostos Generals de la Comunitat. En realitat, la Cambra només aparentava ser la humil servidora de la voluntat del Consell Autàrquic General, sucursal de la Reserva de l’Altiplà, al seu torn delegada peninsular de la Nova Troica Continental.

Per a conservar el poder, el Consell estava obligat a regular sense escrúpols la vida del país. Sota una aparença de llibertat, la vida de la gent estava uniformada fins als detalls més nimis; de fet, les grans pandèmies de l’últim segle havien fressat els camins per aplicar normes de rigorós compliment. Tots els edificis responien a un model únic fixat per llei. La decoració dels apartaments dels treballadors era rigorosament i luxosament uniforme. Tothom rebia els mateixos àpats a la mateixa hora. La roba distribuïda pels magatzems del govern era la mateixa i els vestits eren d’un patró uniforme. A una crida de l’ajuntament, en una hora concreta, era prohibit de sortir de casa. Tota la premsa del país, amb les redaccions controlades per la Confraria Comparatista del Setè Dia, era sotmesa a un sever control governamental. No era permès de publicar articles que ataquessin les Lleis Incorruptibles de Dependència, Constricció i Entropia ben custodiades a la Reserva de l’Altiplà. Ara bé, cal dir que, després dels fracassos seculars en la Voluntat de Persistir, Resistir, Insistir, Sofrir i Rebre, el país sencer estava convençut dels beneficis de la seva Psemacràcia, fins al punt que les pròpies xarxes socials ara es rebel·laven contra tot allò que fos suspecte d’atac al poder omnímode del Consell Autàrquic General, segons el conegut diktat: “La nostra butxaca no admet forats.” La Guàrdia de l’Espardenya Motoritzada mantenia oficialment l’ordre, però hi havia, paral·lelament, una policia secreta de l’omniscient Consell, els Creixos Rabiosos, formada per rebesnéts reciclats dels vells Piuets (vulgo, “piolines”) Primer d’Octubre. Les Empreses Públiques vessaven d’espies del Consell procedents de l’antiga i reputada estirp dels Bielas, pagats amb accions del Trust Bankari de Calaveres procedents del Fons de Rèptils. Quan hi havia el menor senyal de descontentament, els “bieles” corrien a celebrar mítings per dissuadir els Dubitatius de la Corona del Baix amb xardoroses arengues dels Bons Temps dels Heroisucs; no obstant això, el fet que la vida dels treballadors de la Comunitat fos tan envejada a la Ratera Fiscal de l’Altiplà constituïa, naturalment, un argument aclaparador. Diuen que, fins i tot, el Consell Autàrquic General no havia dubtat a recórrer a l’assetjament dels descontents utilitzant les Hordes Nocturnes de les Riberes Acostades. Sigui com vulgui, durant l’existència de la Comunitat, el sufragi universal de la gent mai no va fer pujar al poder cap representant hostil als membres del Consell Autàrquic General, amb què les opositores a pit descobert de l’antiga Colla de la Unió Pessigolla es donaven molts cops de cap contra el mur d’una societat estabulada…

(Continuarà)

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.