La catalana que fa vint-i-tres anys que arxiva refugiats

  • L'arxiu de l'ACNUR és un laberint amb arxivadors que, posats en línia, ocuparien deu quilòmetres i que contenen uns deu milions de documents

Martí Estruch Axmacher
08.07.2024 - 21:45
Actualització: 09.07.2024 - 12:30
VilaWeb

És cosa sabuda que, de catalans, al món, n’hi ha arreu. Durant una època, l’enyorat Miquel Calçada es dedicava a catalogar-los al també enyorat programa Afers exteriors. El cas és que des del temps dels almogàvers, o potser abans i tot, no ens ha fet mai excessiva mandra allunyar-nos de la nostra trista i dissortada pàtria si hi havia un bon motiu que ho requerís, fos feina o amors, estudis o aventures. El motiu de la Montserrat Canela va ser que, després d’haver creat l’arxiu del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, li va venir de gust veure com s’ho feien, en unes altres contrades, això d’organitzar arxius.

Aquesta dona de mirada pura i brillant, nascuda a Sant Guim de Freixenet, se’n va anar a Ginebra per tres mesos i fa vint-i-tres anys que hi és. El currículum per a una plaça d’arxivera a l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats, l’agència de l’ONU que s’ocupa dels refugiats, el va enviar a darrera hora, convençuda que ni li respondrien. Sorpresa: la resposta va ser que l’agafaven. Ella no ho veia clar i va pensar que ho provaria uns mesos, però els passadissos soterranis de la imponent seu central de l’ACNUR, al número 94 de la rue de Montbrillant, la van atrapar i ja no en va sortir. Fins a convertir-se en la directora de l’arxiu. Fins ara, que a l’octubre es jubilarà i té previst de tornar a casa.

Qui més qui menys ha sentit a parlar de l’ACNUR, potser amb les sigles angleses, UNHCR. Són les sigles que porta el Barça a la samarreta des de la temporada 2022-23 en solidaritat amb els més de 100 milions de persones que es calcula que s’han vist forçades a marxar de casa seva a causa de persecucions o conflictes. L’ACNUR es va crear a final de 1950 per ajudar els refugiats europeus que no tenien sense llar a conseqüència de la Segona Guerra Mundial. Actualment, té més de 20.000 treballadors repartits per 130 països del món, i amb un pressupost de gairebé 10.000 milions d’euros és una de les agències de les Nacions Unides més ben dotades econòmicament.

Tot això ja ho sabíem quan fa un mes vam agafar l’ascensor que ens va baixar a les dues plantes on hi ha, a ulls forasters, un laberint amb arxivadors que, posats en línia, ocuparien deu quilòmetres i que contenen uns deu milions de documents. La Montserrat Canela ens rep amb un somriure i una sentència: “Nosaltres aquí ens dediquem a arxivar el present, però si estireu el fil podreu llegir la Història de les darreres dècades.” Nosaltres, visitants efímers, només llegirem la Història entre línies i intuirem una ínfima part del dolor i les desgràcies que contenen totes aquelles carpetes i dossiers. Quan passem pel passadís dedicat a l’antiga Iugoslàvia ens demana que no fem fotografies. Encara no està endreçat del tot, però la informació que hi ha allà és molt confidencial i delicada, segons ens diu.

L’arxiu es va començar a organitzar de manera seriosa a partir del 1996. Abans, només es registraven els expedients en carpetes. A partir d’aquella data, es va començar a fer una feina d’arxiu més rigorosa, que es tradueix en milers i milers de carpetes amb casos individuals, a banda d’actes de reunions, cartes, articles de premsa, informes de persones que són en terreny de guerra i tota mena de documents. Alguns, de ben originals, com una secció dedicada a dibuixos que han fet nens refugiats, on predominen les cases. També ens mostren els documents originals dels dos premis Nobel que ha rebut l’ACNUR, els anys 1954 i 1981. Un arxiu com aquest és fonamental per preservar la memòria i la veritat del què ha succeït, tal com s’explica en aquest vídeo.

A partir de l’any 2000, baixa el paper i puja el digital, però digitalitzar el passat és una missió impossible, segons Canela. Només s’ha fet amb alguna part concreta quan hi havia un motiu que ho exigia i hi havia, també i sobretot, finançament. L’equip d’arxiveres, fonamentalment dones, el formen catorze persones. Tot i que l’ús primordial que se’n fa és intern, fa uns anys que l’arxiu és obert al públic, que pot fer sol·licituds de consulta específiques. Amb excepcions: les carpetes que tenen un gomet vermell no es poden consultar, pel tipus d’informació que contenen o perquè podrien comprometre la feina de l’entitat. Hi ha una sèrie d’arxivadors que tenen un altre tipus de marca peculiar. Quan ho preguntem, ens diuen que és la marca de protecció dels béns culturals: són arxius únics al món i, si mai hi hagués una desgràcia, el personal i els bombers saben que són els primers documents que caldria salvar.

Les hores passen a un altre ritme en aquest submon que és l’arxiu de l’ACNUR. Els ulls de seguida s’acostumen a la poca llum, la temperatura és agradable i la curiositat es desferma. Com la d’aquell treballador que, un cop va signar el contracte amb l’agència, va baixar a l’arxiu per descobrir el passat de la seva família, la seva història particular. Una entre tantes. Una més en un món ple de guerres silenciades i injustícies majúscules, en què l’actuació d’institucions com l’ACNUR et fa recuperar una mica la fe en la humanitat i converteix aquest món també trist i dissortat en un lloc més habitable.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor