La cara més fosca de les Illes

L’èxit dels programes de televisió o de ràdio dedicats a crims reals és innegable. Carles Porta ha encapçalat l’audiència tant a la ràdio com a la televisió, i el salt al paper imprès també ha funcionat molt bé. Les pàgines de crònica negra dels diaris, tant en paper com en digital, són molt llegides, i fins i tot les editorials han començat a publicar amb èxit notable això que es coneix com a true crime, és a dir, obres literàries basades en casos reals, un gènere que va obrir Truman Capote amb A sang freda i que a casa nostra va tenir un cim important amb Tor, tretze cases i tres morts, també de Carles Porta, publicat a la Campana.

En vista de l’èxit d’aquest fenomen, era completament normal que la televisió de les Illes, IB3, creés també la seva sèrie documentari sobre crims reals ocorreguts a les illes i que tingués un èxit notable, que va començar el 2017 amb la primera temporada del programa. N’ha tingut tant que la Nova Editorial Moll ha recopilat en un llibre alguns dels millors casos que hi han aparegut en un llibre homònim: Memòria negra. Haurien pogut incloure un munt d’històries de corrupció –el cas Rodrigo de Santos, regidor del PP de Palma que feia servir la targeta de crèdit municipal en cases de prostitució masculina; el dels famosos 240.000 euros enterrats en una llauna de Cola Cao per Antònia Ordines; o els que han afectat Jaume Matas o Maria Antònia Munar, entre més episodis–, però tan sols recullen alguns dels casos de sang més espectaculars que van passar entre el 1965 i el 2014.

Història oculta

Tomeu Canyelles, editor de l’obra, al pròleg escriu: “Una bona part de l’imaginari de les Illes s’ha construït entorn de la idea de ser societats petites, pròsperes i segures, allunyades de l’índex de criminalitat que afecta les grans metròpolis; illes d’una placidesa rutinària en què un crim pot esdevenir un fet tan excepcional com traumàtic. Els nostres pobles i ciutats amaguen una història oculta que, per les seves connotacions tràgiques, pot mantenir intacta la capacitat d’incomodar; costa mirar directament aquesta petjada tràgica que perdura en la memòria com un record molest i desagradable. Tal vegada, això podria explicar per què hi ha hagut tan poques iniciatives dirigides a endinsar-nos en aquells episodis foscs que commocionaren la nostra societat.”

Dani Cuesta, cofundador d’Offline Producciones i director de la sèrie, diu que una de les seves influències inevitables va ser la llegendària La huella del crimen, que es va començar a emetre a TVE el 1985. “La dificultat més gran és saber amb quina mena d’història treballes per a aconseguir un equilibri. Sempre has de contar la veritat i eliminar tot allò que no veus clar, que és dubtós o directament fals. Per nosaltres, aquest camí ha estat dur, perquè és una feina que té molts condicionants emocionals. Però crec que saber bé allò que expliques et permet de fer la sèrie d’una manera neta: centrar-nos en la realitat ens permet de fer aquesta sèrie des de la més gran pulcritud, l’ètica i la serietat. La mort no atén sensibilitats: no hi ha un camí amable per contar totes aquestes històries al públic. Saps que el material que tens a les mans pot fer mal i obrir ferides: això et fa tenir un extra de feina, però també de motivació, a l’hora d’enfrontar-te a cada episodi”, explica.

També diu que la mort és part de la història col·lectiva i que, per això, a la gent li interessen tant els casos sobre assassins: “Aquesta sèrie crec que ens ha ensenyat que hi ha una part de la nostra història que no es pot tapar i que sembla que vol ser oblidada. Jo ho compararia amb una llavor: per molt endins que l’enterris i per molta terra que hi posis a sobre, just quan hi toqui una gota d’aigua, tornarà a germinar.”

Entre els casos que s’han recollit en el volum, n’hi ha de ben sonats com el de l’Ana Belén Gil, la parricida de Calvià, que va ser assassinada el 23 de desembre de 1996 al cementiri municipal de Palma per Bartomeu Clar. La història és corprenedora perquè la noia tenia tan sols divuit anys i l’any anterior al seu assassinat havia matat son pare d’un tret d’escopeta, farta de les pallisses que els clavava a ella i a la mare. A la presó, havia començat una relació epistolar amb Bartomeu Clar, un noi que el 1989 havia assassinat la seva sogra i el seu cunyat de només tretze anys. En el primer permís que varen compartir tots dos, van anar al cementiri i ell la va matar clavant-li dinou ganivetades i la va rematar amb un cop de làpida perquè pensava que s’havia trobat amb un altre noi. El cas va coincidir amb el moment en què els membres de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana havien demanat a l’Ajuntament de Palma que mantingués el cementiri obert a la nit per poder-hi anar a inspirar-se. Lògicament, la petició va ser denegada.

Un altre dels crims de més ressò que hi apareixen, en aquest cas a Eivissa, és el del primer de setembre de 1998, quan un jove va tallar el coll a plena llum del dia en una gelateria de Santa Eulària del Riu a Eduardo González Arenas, líder de la secta Edelweiss. El cas va originar molt de rebombori a la premsa, no tan sols local, sinó fins i tot internacional, perquè va arribar en ple debat sobre les sectes de final dels anys noranta. La víctima havia estat el líder fins el 1984 d’una secta que captava joves amb la idea, en teoria, de fer-los combregar amb els ideals excursionistes i neonazis, però en realitat González només en volia abusar sexualment. L’assassí va ser Juan Martín, un jove de divuit anys que havia estat víctima d’aquests abusos a final dels anys noranta en un bar que González tenia a Eivissa. En teoria, al bar hi havia començat una nova vida després d’haver estat a la presó, però en realitat hi posava els fonaments d’una altra secta amb la mateixa finalitat: abusar de menors. En el judici, els pèrits forenses van dir que no havien conegut mai ningú tan satisfet del seu crim com Juan Martín.

Són tan sols dos exemples dels molts delictes de sang que hi ha hagut en unes illes que sovint han estat molt més violentes que no es pensa: corre la brama que el sistema mafiós es va inventar a Mallorca i es va perfeccionar a Sicília –la mateixa teoria explica l’origen català de la pizza a través de les coques–; la memòria històrica encara serva el record dels carnatges que hi va haver a Palma –i a tota Mallorca– pels enfrontaments entre els Canamunt i els Canavall el segle XVI; Joan March i el seu imperi tenen un origen molt més que dubtós; i la frase “t’enviaré l’eivissenc” fa referència a l’ofici de sicari que exercien alguns eivissencs, reconvertits després de l’època d’esplendor del corsarisme. Aquests exemples palesen la violència històrica d’unes terres que fins i tot tenen uns dels primers mercenaris documentats de la història, els temuts foners balears. Amb tot aquest substrat era gairebé impossible que no hi hagués crims reals per a fer escarrufar les ànimes més sensibles o per a fer-les gaudir davant del televisor o llegint les pàgines d’un llibre com Memòria negra, la demostració que la història d’un país també s’escriu des de les entranyes de la seva societat. Vint-i-tres casos esgarrifosos que faran passar una bona estona a tots els consumidors de true crime, que ara potser viatjaran a les Illes una mica més inquiets.