Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Ja se sap que les paraules se les endú el vent i cap polític no tem les hemeroteques. Avui ja no és ahir i les promeses dels partits, exhalades amb aplom encara no fa gaires hores, s’evaporen com la rosada quan surt el sol. Que la política viu de sofismes, no crec pas que sigui cap novetat. És per això que les promeses electorals haurien de rebre’s amb taps a les orelles. El misteri que, tot i els incompliments, les mateixes promeses tornin a cada nova campanya com les orenetes als terrats a la primavera sols s’explica pel desig de creure-hi que té la gent. Perquè ens domina l’esperança tant com als mariners el cant de les sirenes; molts, posant-hi voluntat, se les empassen el temps just entre omplir la papereta i dipositar-la a l’urna. Per força ha de ser així, car si l’escepticisme de què hom presumeix fos real, la gent no votaria. O potser no se les creu gens, les promeses, i vota per motius d’un ordre diferent. Per despit, per rancúnia o per por. En tot cas, des de la negativitat més que amb fe en la capacitat transformadora dels partits. Altrament, no s’entén que tants decebuts hi tornin, malgrat les promeses incomplertes i l’estultícia d’uns programes que ningú no llegeix. Programes curulls de generalitzacions sense concretar o, si cap promesa verificable comprenen, que acaben en lletra morta. Posem per cas, la restitució del govern legítim la passada legislatura o el compromís recent de no aplicar mai més polítiques d’austeritat, com si la Generalitat gaudís d’una autonomia financera que no tenen estats com Grècia, Portugal i Espanya. 

Uns prometent d’aixecar la DUI que havien suspès tot just declarada, uns altres garantint de no pactar amb el repressor que han encimbellat i els de més enllà rebutjant anticipadament els vots dels feixistes que ells mateixos han legitimitat i protegit; totes aquestes declaracions tenen el valor exacte dels comptes de la lletera. En política, la sinceritat és un capítol més de l’art retòrica, pur efectisme pensat per als més impressionables i tan descarat com l’audàcia dels prestidigitadors quan fan un tour de passe-passe.

Amb el resultat de les eleccions a la mà i la matemàtica variable desfermada, qui se’n recorda d’allò que els candidats varen dir en campanya? De les expectatives que aixecaren sense cap escrúpol i de les contradiccions en què caigueren, res no en queda a la memòria dels partits. En poso un exemple ufanós. Havent esgotat els epítets de rigor, la candidata dels anticapitalistes espanyols considerà oportú d’atacar el govern anterior per la deslocalització de Nissan, passant per alt que el govern de l’estat, del qual ells formen part, no ha mogut ni un dit per retenir l’entitat japonesa. Jéssica Albiach no ignorava pas que l’estat deté l’exclusivitat de les relacions internacionals i aporta o denega, segons què li convingui, els mitjans per a atreure empreses en la concurrència global. 

La recança conjuntural –a bona hora!– per la pèrdua d’una empresa que s’havia instal·lat a Catalunya gràcies als bons oficis de “la dreta nacional”, com anomena Albiach els responsables de l’aterratge de la companyia japonesa, és tanmateix interessant com a confessió involuntària de la necessitat d’un govern sobirà. La sobirania és imprescindible no sols per a evitar que les poques empreses estrangeres d’envergadura que encara queden al país es traslladin a uns altres indrets amb millors infrastructures i menys pressió fiscal; ho és sobretot perquè no fugin les empreses nacionals constretes pel govern espanyol o atretes per les facilitats de Madrid. Sovint els comuns, com també la CUP i els mascarons més populistes d’ERC, es comporten amb la coherència dels anarquistes que el 1936, havent expropiat les empreses, posaven anuncis als diaris cercant soci capitalista. Un país que ha treballat i estalviat pot viure un temps devorant la pròpia substància, com els elefants marins immobilitzats a la platja, però quan, aprimat i esllanguit, ja no li quedi classe mitjana per a consumir “socialment”, no sé pas com un govern podria, en paraules de Roger Torrent, sortir de la crisi per l’esquerra, sense retallades, si no és menjant-se el propi futur.

La misèria de la pugna electoral rau en el fet que la democràcia s’ha reduït a triar el sentit de “la voluntat popular” dintre d’uns límits molt estrictes. Hom convenç els electors que són sobirans, car unes quantes vegades en el curs de la vida se’ls ofereix de triar una opció en contra d’unes altres, totes immunes a la seva influència excepte de la manera més superficial. Aital reduïment de la participació política implica una reflexió dialèctica, opositora, que si en principi hauria de ser selectiva, és a dir, generar selecció i promoure qualitat en el servei, acaba essent arrossegada per la tònica destructiva dels partits enfrontats.

Res d’allò que s’ha promès en campanya no s’acomplirà i al final caldrà valorar els partits en relació inversa al seu cinisme. Això vol dir capgirar la idea de pragmatisme que tots, d’una manera o d’una altra, esgrimeixen per disculpar incompetències i falòrnies. Amb el nom d’una escola de pensament americana, disfressen una antiquíssima addicció al poder. Si es tracta d’oposar el pragmatisme a la utopia, abans caldrà establir que la utopia no ha estat mai un pla d’acció en el present, car ‘utòpic’ vol dir, si fa no fa, “no d’eixe món”. Les utopies sempre s’han imaginat en una Ítaca remota o en un regne filosòfic que mai no s’establirà sota pena d’esdevenir una tirania (com l’intent platònic d’educar un rei filòsof a Siracusa, de l’església medieval de governar el món mitjançant el dogma, o de la Unió Soviètica d’elevar el marxisme a doctrina d’estat). Però això no vol pas dir que manquin de valor polític. La funció de la utopia no consisteix a determinar la forma concreta de govern ni les atribucions de l’estat –Hegel s’equivocava pensant que la llibertat consisteix a sotmetre’s a l’estat. Consisteix més aviat a inspirar l’acció amb la potència dialèctica de la crítica, com un astre llunyà il·luminant la realitat sublunar i posant-ne en evidència les mancances.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.