La batalla és a Brussel·les i a Nova York?

«Els nervis a Madrid són tan indissimulables que ahir va córrer l'alarma quan es va saber que un possible candidat a secretari d'estat dels Estats Units és un dels més ferms defensors del dret d’autodeterminació de Catalunya al congrés nord-americà»

Vicent Partal
Vicent Partal
16.11.2016 - 23:22
Actualització: 17.11.2016 - 00:22
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Ho havíem dit i comença a passar: quan les dates fossen definitives i clares passarien coses. A Madrid –ja en parlava fa un parell de dies– hi ha unes fissures cada dia més evidents. I mentrestant comencen a sonar veus a Europa que avisen que això no pot continuar així gaire temps més.

Continuem amb Margallo. En la seua venjança contra Rajoy, ahir va travessar una ratlla més: declarà que la solució del problema català ja es juga a Brussel·les i Nova York, en referència a la UE i l’ONU. Déu n’hi do quina xarrera que té l’ex-ministre i quines coses que diu. No és que no se sabés, això, és que no ho volien reconèixer de cap manera. Per això és tan xocant que ho diga precisament ell.

A la diplomàcia catalana fa temps que li arriben insinuacions en el sentit que la jugada de Margallo consistia a obligar Catalunya a fer la DUI per poder anar al Consell Europeu i exigir una declaració unànime contra el trencament de la legalitat estatal. És a dir, volia convertir la DUI en un colp d’estat antidemocràtic. Si és així, cada dia ho tenen més malament.

Perquè les fissures en el poder judicial els fan un mal extraordinari. Si una part dels magistrats del Constitucional s’oposa a ser l’ariet de la repressió, com ha fet ja, Rajoy ha de començar a fer explicacions prolixes, i això se li complica. Si, a més, una part del parlament (Podem i els diversos nacionalistes) li planten cara, Rajoy ha de començar a fer explicacions prolixes, i això se li complica. I si la Generalitat maniobra i fa que la raó del trencament legal no siga fer la DUI directament, sinó fer el referèndum, aleshores Rajoy ha de començar a fer explicacions prolixes, i tot se li complica molt. Pocs estats europeus s’alinearan amb ell contra el dret de vot.

Se li complica tant la cosa que ahir l’ex-vice-presidenta de la Comissió Europea Viviane Reding va dir a Catalunya Ràdio coses que no havíem sentir dir mai. Especialment, que la molesta molt la manca de diàleg entre Catalunya i Espanya, manca de diàleg que tothom a Europa sap que té un sol culpable, que és l’estat espanyol. És cert que Reding és una de les polítiques europees més amables de sempre amb Catalunya. I és cert que ara no té un càrrec oficial a banda de ser eurodiputada del PP. Però té el prestigi intacte i els seus col·legues se l’escolten molt.

Els nervis a Madrid són tan indissimulables que ahir hi va córrer l’alarma quan es va saber que un possible candidat a secretari d’estat dels Estats Units és un dels més ferms defensors del dret d’autodeterminació de Catalunya en el congrés nord-americà, Dana Rohrabacher. I encara més quan, simultàniament, va començar a circular la hipòtesi que el nou ministre d’Afers Estrangers alemany pot ser Martin Schultz, sens dubte el polític alemany que coneix més intensament Catalunya. La primera possibilitat avui em sembla remota, la segona no tant. Però totes dues són un reflex claríssim de la feblesa de la influència espanyola.

Diu Margallo que tot és en joc a Brussel·les i a Nova York? Doncs tinc la sensació que, contra allò que s’imaginaven, guanyar aquestes dues batalles els podria arribar a resultar més complicat que guanyar ací i tot.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Enric
Enric
17.11.2016  ·  09:07

Al meu entendre la batalla més important l’hem de lliurar a casa nostra per convèncer la majoria de ciutadans i per ser prou pacients els ja convençuts. Cal fermesa per anar seguint el full de ruta que ens permeti arribar port. També dic que és important perquè el marge d’error és petit sabem com sabem que els enemics de la autodeterminació aprofitaran qualsevol escletxa per dividir-nos. La unitat és la major fortalesa que tenim que no s’ha de confondre amb l’unitarisme.

L’altre flanc important en aquesta lluita és saber mostrar la solidaritat i empatia amb la resta de pobles d’Espanya. Ens vindran moltes agressions d’aquesta banda que les hem de saber respondre, deixant sempre clar que res no va contra la llibertat dels altres. Aquest flanc no només és important pel que puguin fer els espanyols, sinó també pel que podem fer els catalans que mantenim una bona xarxa d’interrelacions amb la gent d’altres pobles d’Espanya.

Pel que fa al context internacional, val a dir també que és molt important i que s’han de saber jugar bé les nostres opcions. No el considero determinant, però un context internacional advers ens pot bloquejar la sortida. No es pot descuidar aquest flanc ni molt menys.

Joan
Joan
17.11.2016  ·  23:16

Margallo torna a tenir part de raó. I no hi es tota perquè la batalla per la independència catalana també s’ha de viure a Catalunya amb el Parlament, el govern els ajuntaments i al carrer. També és cert que aquesta segona la part la tenim força guanyada si ens hi continuem esforçant però la batalla que ens pot donar el nostre reconeixement serà a fora, i en aquest context, l’ONU i la UE s’hauran de treballar a fons per tal que buscar lobbys i partners que pressionin i informin als governs de tot el món la nostra dinàmica i, al final, li donin suport amb el reconeixement de la República Catalana quan es proclami.
Així tenim dos fronts: l’intern que ja s’està treballant i esperem que amb l’aprovació dels pressupostos tot s’acceleri i l’extern, que en Romeva i els consellers que poden, estan treballant de valent per fer la tasca imprescindible d’informació de les nostres intencions per tal que les potències estrangeres ho tinguin clar en el moment decisiu i oportú. És evident que si la ONU i la UE ens reconeixen, Espanya només podrà acceptar la nostra victòria i negociar la separació el més racionament possible que pugui.
Per tant, cadascú a fer la seva feina i no barrejar batalles partidistes ni ideològiques amb l’objectiu central compartit: la consecució de la nostra llibertat. Després ja hi haurà eleccions i cada partit podrà exposar el seu programa i el poble decidirà com vol ser governat. Arribats aquí, no és el moment de dir si volem un govern més de dretes o més d’esquerres perquè és molt fàcil tirar-nos els plats pel cap, sinó que en base a la unitat aconseguirem el nostre objectiu. Ara, a part del dia dia, les estructures d’estat amb la llei de transitorietat jurídica, la discussió del procés constituent com ja estan fent algun partit positivament, però que hauria d’encarar el govern i el referèndum el setembre de l’any que ve, ens en sortirem. No ens desviem d’aquest objectiu central que vol la majoria del poble català. No es pot decebre l’esperança de tanta gent. Som-hi doncs!

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies