Que prou que sé i que comprenc que el tema no és ben bé novetat i que fa temps que es coneix i que se’n parla i que s’arrossega pels titulars de premsa i pels passadissos del dret penal, i que de tant arrossegar-s’hi gairebé cansa. O sense el gairebé: una altra notícia de corrupció a gran o a petita escala, un altre fil que s’afegeix a aquella trama o a aquella altra o a la jo què sé de quina parlem perquè pràcticament cal un croquis desplegable per a mig entendre la xarxa de venalitat que ha anat ordint aquesta banda al llarg dels anys.

Prou que ho sé, però no me’n puc estar.

Perquè em fa la impressió que les darreres notícies sobre la maquinària del PP per a emblanquir diners i finançar-se il·lícitament les campanyes electorals a l’Ajuntament de València cauen en el sac immens de les coses repetides, sabudes, tedioses i, ai, assimilades.

I no hauria de ser així. De cap manera. Perquè en cap cas, mai, no hauríem de deglutir i digerir com si res el fet a hores d’ara ja inqüestionable de la cosa que a Espanya tenen com a partit de dreta, d’extrema dreta (comptant que l’excrescència que n’ha sortit ara i que es veu que els va finançar l’Iran, Vox, els ocupa l’espectre –mai més ben dit– de l’extrema-extrema dreta), el representant de la patronal i de les togues, el relleu en l’alternança PPOE que els manté l’estructura política i administrativa, sigui una organització corruptament delictiva. I que no passi res. O que, més exactament, un cop asseverat, es passi més o menys tranquil·lament a una altra cosa.

Com si això no fos tan gros com és. Grossíssim. Grossissimíssim, si és que es pot dir així. De totes passades intolerable.

Ara han tornat a sortir a la palestra (algunes de) les pràctiques mafioses que durant anys va perpetrar la sucursal d’aquest partit a la capital del sud del nostre país. Se n’ha dit pitufeo. No sé pas com es podria traduir. I millor que no tingui traducció, ben mirat. Barrufetatge seria un terme ofensiu per als entranyables donyets blaus de la infantesa: deixem-ho estar. El comlidiguin: aquella pràctica de “donar altruistament” al partit, tot per la causa i sense interès, una quantitat que no cridi l’atenció (mil euros, generalment), i que després l’esmentat partit (el PP) te la torni de sotamà, dins el corresponent sobre o el corresponent pot de Cola-Cao o la corresponent bossa d’escombraries, en dos bitllets de cinc-cents euros: tu romans allà on eres i el partit màgicament ha rentat, gràcies a la maniobra, els bitllets de procedència mai no declarada. Així, de mica en mica, de mil en mil, tal com exclamava aquell altre representant del mateix partit, tres milions de peles!

La qüestió és que d’aquesta manera, rebent milers i milers i milers d’euros de personatges i d’empreses i de qui sap què que quedaven seguidament encoberts pel pitufeo (on és la boleta?) com si fossin donacions de l’abnegada militància (regidors i assessors i tutti quanti), es van finançar, per exemple i com a mínim, les campanyes electorals de la inefable Rita Barberà del 2007, del 2011 i del 2015. No cal dir que, després, un cop col·locats a les institucions amb els seus diners, els esmentats personatges i empreses i qui sap què es cobraven la inversió amb els corresponents contractes i concessions i martingales a pleret.

Tots els regidors de la batllessa de tan nefasta memòria hi estan implicats.

Tot un exemple que els actuals gestors de la banda no s’estan de reivindicar: a la convenció que el PP va venir a fer a València l’octubre passat, per exemple, l’actual president de la cosa seva cridava els seguidors a recuperar el llegat “de la gran Rita Barberà”. Actualment hi ha quaranta-nou individus, entre ex-regidors i ex-assessors amb l’antic vice-batlle Alfonso Grau al capdavant, encausats per corrupció.

La dreta espanyola, per tant, tant de cops al pit i d’esgarips nacional-catòlico-posturètics, tant de perseguir i de prohibir les idees dels altres, de donar lliçons de moralitat a un món que no els les demana, mostra i demostra, amb l’exhibició del seu increïble cinisme, que no considera la corrupció com a contravalor que calgui bandejar. Ans al contrari. Ni ells ni els seus votants. Vet aquí els valors putrefactes que en realitat representen i que escampen.

En fi. Vull dir amb això que hem de procurar mantenir la indignació intacta, que no ens ofegui el llot de la seva pràctica normalitzadora. Perquè en el cas d’aquest partit, del PP, no es tracta d’una corruptela de pa sucat amb oli, ni dels actes d’aquest individu o d’aquell altre, que vergonya i que s’aparta i que pública condemna, sinó d’una qüestió sistèmica. Constitutiva. Que no és cosa d’una poma podrida ni de dues, sinó de l’organització. De la banda. I podríem preguntar-nos a hores d’ara com és que, com a tal, com a organització, no respon pels seus delictes. Sí, això: com és que no ha estat dissolta?

És una agrupació formada per més de dues persones, amb caràcter estable o per temps indefinit, que, de manera concertada i coordinada, es reparteixen diverses tasques o funcions amb la finalitat de cometre delictes? El PP, vull dir. Ho és? Doncs més clar, l’aigua.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.