21.05.2016 - 17:00
|
Actualització: 21.05.2016 - 18:00
‘Cal que ens portis proves que demostrin que hi ha guerra a Síria.’ Aquesta ha estat la sorprenent resposta de la funcionària d’Immigració de la delegació del govern espanyol a Amina Hussein, estudiant de tercer curs de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, actualment en situació irregular perquè no li han concedit la renovació del permís de residència. L’Amina, de trenta anys, kurda de la regió de Rojava, en fa deu que viu a Barcelona i actualment té passaport sirià. Per a renovar el permís de residència ha de presentar un seguit de documents d’estat civil segellats i validats per l’ambaixada espanyola a Síria; una ambaixada, amb seu a Damasc, que fa anys que és tancada.
L’Amina va tornar a l’oficina d’Immigració carregada de retalls de diaris i tota mena de documentació periodística com a prova d’això tan evident: que a Síria hi ha guerra. Tanmateix, a la web del ministeri, la resolució a la seva sol·licitud de renovació del permís de residència fou nítida i concisa: ‘No favorable’. ‘És com parlar amb una paret, no entenc per què no poden entendre que no puc obtenir els documents que em demanen; i tot això succeeix mentre discuteixen què fer amb els refugiats com si fossin animals.’
(Entrevista amb Amina Hussein, en què detalla el seu cas, l’arribada a Barcelona i l’obtenció de passaport sirià. També parla i analitza la situació actual al Kurdistan, el seu país.)
En aquesta entrevista l’Amina relata la seva increïble història: sense passaport la major part de la seva vida (els kurds a Síria no van obtenir cap nacionalitat reconeguda fins que va esclatar la guerra i al-Assad els va concedir la siriana per a cercar-ne la simpatia), cinc anys a Barcelona lluny de la seva família i sense cap mena de documentació (només amb una partida de naixement sota el braç; l’estat espanyol li va denegar tant l’asil polític com l’estatut d’apàtrida) i aconseguint finalment de fer realitat el seu somni, el motiu pel qual va deixar el seu país: estudiar a la universitat. Tot plegat, ara estroncat per un absurd i estrany laberint burocràtic que per alguns no és, de fet, ni tan estrany ni tan casual.
Turquia: guerra silenciada contra el Kurdistan i acords amb Europa per a contenir el flux de refugiats
‘He rebut alguns missatges darrerament que apunten que la denegació de la meva sol·licitud potser no és tan innocent i que les bones relacions de Turquia amb els estats europeus hi podrien tenir alguna cosa a veure’, explica l’Amina. Fa referència al fet que últimament Turquia ha accentuat els atacs, tan militars com polítics, contra el Kurdistan en una guerra que roman lluny dels focus mediàtics i a la qual la Unió Europea s’ha girat d’esquena justament i casualment quan els estats europeus han necessitat un acord amb Turquia per a contenir l’entrada de refugiats de la guerra de Síria (alguns dels quals kurds, d’una altra banda) a Europa. ‘No sé si Turquia hi pot influir, espero que no, però és tot tan estrany que ja no sé què pensar.’
Per Nadal, de fet, l’Amina fou detinguda per la policia turca mentre exercia de fotoperiodista en una manifestació al Kurdistan turc. Li van esborrar tot l’arxiu fotogràfic i la van tenir hores retinguda al calabós. Ella havia decidit d’anar al Kurdistan a visitar la seva família i un amic periodista li havia proposat de col·laborar amb la seva agència fent fotografies de la manifestació. ‘Era la primera vegada que respirava gasos lacrimògens i la primera vegada que em detenien, va ser horrible.’
Explica que manté contacte constant amb la seva família, repartida en diversos territoris kurds entre Síria i Turquia. Les converses que hi manté són tristes i acaben sovint amb llàgrimes. No són terres segures: les ciutats kurdes poden ser atacades actualment tant per l’exèrcit sirià, com pel turc o Estat Islàmic. ‘Però la meva família m’explica que prefereix quedar-s’hi, encara que hagi de patir, perquè l’alternativa és trobar-se atrapats a les fronteres d’Europa sense ajudes o explotats a Turquia.’
‘No puc més, acabada la carrera vull anar-me’n: només em quedaria aquí si Catalunya esdevingués un estat’
El cas de l’Amina sembla ser únic i no hi ha constància de cap altre kurd en una situació com la seva als Països Catalans. La majoria de kurds que fugen del seu país, explica, prefereixen anar-se’n a uns altres països ‘en què la burocràcia funciona molt millor, com Alemanya’. De fet, l’Amina té intenció de marxar un cop hagi pogut acabar la carrera i tingui permís de residència per a poder viatjar. Diu que no pot més, que la burocràcia espanyola ja l’ha fet patir massa i que, això sí, només la independència de Catalunya podria fer-la canviar d’opinió. ‘Només em quedaria aquí si Catalunya esdevingués un estat, amb un passaport català; en aquest cas, em sentiria encantada i ben acollida.’
L’Amina es declara colpida pel suport rebut per part del poble català: companys d’universitat, professors, amics i fins i tot polítics. ‘Vaig fer unes quantes piulades a Twitter explicant la meva situació i, a part les abraçades a classe i els missatges i les trucades d’amics i companys, ben aviat em van trucar polítics interessant-se pel cas i amb voluntat d’ajudar, com per exemple el secretari d’Immigració, Oriol Amorós, i també Àngel Colom, de Nous Catalans; em diuen que ja s’han mobilitzat i que ho podrem resoldre; durant tota la meva vida he tingut problemes amb els papers i la documentació i em costa ser plenament optimista, però no vull perdre l’esperança.’
I rebla: ‘Espero tant que es pugui resoldre, perquè altrament no sé què faré. Hauré de tornar a demanar asil polític, un asil que ja em van denegar una vegada. Jo ara només vull poder acabar la carrera, el motiu pel qual vaig marxar del meu país.’
