Koldo Pereda a la redacció de VilaWeb (fotografia: Albert Salamé)

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Koldo Pereda és un funcionari de presons que s’ha convertit en referent a Twitter pels seus comentaris esmolats i lúcids sobre el procés català, en el vessant judicial. La qualitat tècnica d’aquestes observacions va fer que molta gent es pensés que Koldo Pereda era un compte anònim de l’advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye. En aquesta entrevista feta a la redacció de VilaWeb dimarts, Koldo Pereda explica la seva vida de funcionari de presons, com ha arribat a tenir els coneixements jurídics que té i la famosa teoria d’escac i mat en quatre jugades, o com arribar a la independència.

Koldo Pereda, a la redacció de VilaWeb (fotografia: Albert Salamé).

On neix el senyor Pereda?
—Nascut a Basauri, un dels pobles del gran Bilbao. Família del nord de Burgos. Tinc cinquanta-vuit anys i un germà petit. Vaig arribar a divuit anys a Catalunya, quan el meu pare hi va trobar feina. Era obrer especialitzat a Explosivos Riotinto en una fàbrica a Biscaia, que va tancar. I va venir a Tarragona, en una de les empreses del grup a la petroquímica. Ma mare era mestressa de casa. Aquí estudio químiques i no acabo el segon curs. I em trobo que tenia ganes de treballar, tenir diners i viure la vida. Els meus pares vivien al costat de la presó de Tarragona, i van saber que hi havia places. Era una època que faltava treball, i no m’ho veig pensar gaire. Des del 1982 sóc funcionari de l’estat. Presons. Tot i que presons es va transferir a la Generalitat, i jo sóc un més, depenc administrativament d’Interior. Serveis especials. Després he pensat com dimonis vaig arribar a dir que sí. Suposo que devia ser jove i no vaig pensar bé les coses. El sou i l’horari eren bons. Ni em va passar pel cap que el cos de funcionari de presons fos un cos repressor. És això que és.

Fa quaranta anys que feu de funcionari de presons. Serveixen de res, les presons?
—No. S’hauria de buscar un altre sistema. La presó és repressió. Punt. Per molt que ho vesteixis de sistemes de rehabilitació, que estan bé, no deixa de ser una repressió. Fins ara no hi havia cap més manera. Però ara hi ha tecnologies, com les polseres telemàtiques, que ho permetrien.

Com recordeu el començament?
—Ara ja no, però al començament feia pati dins la presó. Vaig estar a la pitjor època de la Model. Els anys vuitanta era una selva. T’hi jugaves la vida. Hi era tot. I cap control. Entre cel·la i cel·la podia haver-hi un esvoranc per on passaven els presoners. El recompte podíem tardar cinc hores a fer-lo. I al final donàvem per bona una xifra sense estar-ne segurs. Jo vaig arribar-hi poc temps després de la fuga pel metro. Les galeries de sota terra, cel·les sense llum, eren molt a prop del metro. Se’n van anar per allà. El que no aprens allà dins… La meva feina era controlar la situació. I aprens a sobreviure. Un soroll, la manca de soroll, una olor, un gest. Jo he viscut morts, amputacions, he estat agredit tres vegades. Ho he passat malament, a vegades.

Us aveníeu amb els companys?
—Quan hi vaig entrar allò era l’Exprés de Mitjanit. Els funcionaris vells, tots d’extrema dreta, del règim franquista. Els més joves, el contrari. Però manaven ells. I costa de fer-te lloc. I canviar d’un sistema repressor a un de col·laboració amb els interns era difícil. Els meus companys no entenien que jo digués bon dia. A aquests gossos no els diguis bon dia. Eren visions diferents. Hi havia interns que em van dir que quan començava la meva guàrdia, i em sentien la veu, es calmaven. La meva veu els calmava.

Tots presoners pobres, o algun de ric?
—Ruiz Mateos. El vaig tenir pres. Ell, bé. I  això que era un mafiós. Amb els seus fills, com Zoido, m’hi vaig haver de quadrar.

I ara, quina és la vostra feina exacta, que us permet de tenir tant de coneixement jurídic?
—Ara no faig pati. Quan vaig passar a funcionari bàsic havia d’interpretar els escrits judicials. Els jutges envien escrits sobre què hem de fer. I el llenguatge jurídic és com és. Has d’interpretar què has de fer quan reps una ordre d’empresonament. I has de saber què et diuen a tu. Quan puges a comandament mitjà, has d’interpretar els casos estranys, especials que t’envia el jutge. Per tant, he treballat el desenvolupament del dret, i, després de tants anys, et queda. I molta dedicació. M’agrada conèixer i saber les coses. Però no sóc jurista.

Els vostres fils de Twitter eren tan precisos que la gent va començar a dir: Koldo Pereda i l’advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, són la mateixa persona.
—Boye la primera vegada que ens vam veure, es va voler fer una selfie per demostrar a Josep Costa que no érem la mateixa persona. Li va enviar la fotografia.

A Twitter feu servir una imatge de Corto Maltès. Per què?
—Sempre m’ha agradat el còmic. I Corto era el personatge. Anarquista, pirata, i que no fa escarafalls dels diners. Capaç de manifestar-se en una causa del segle XX. I alhora convertir un amic en enemic, i justificar-ho. T’ho creus. És una de les grandeses d’Hugo Pratt. Tots els seus personatges tenen cara A i B. La bona i la dolenta.

Koldo Pereda, a la redacciö de VilaWeb (fotografia: Albert Salamé).

Us coneixen per la tesi d‘escac i mat en quatre jugades, o com arribar a la independència.
—Va ser un exercici personal meu. Era l’agost del 2018. Al juliol havia sortit la sentència alemanya, tan favorable a Puigdemont, i com tanta gent vaig pensar: ja està, Puigdemont tornarà lliure i es farà valer també per als presos polítics i la cosa arriba rodada. Passen les setmanes i els presos continuen a la presó, i Puigdemont a l’exili. No entenia res. I vaig voler-ho entendre. I durant les vacances vaig treballar la informació. Ja feia tres anys que recollia informació. Però jurídica, poca. Fins que vaig veure que seria important. I que l’acció de Boye era important. Tenia aquesta intuïció. I volia saber si Boye tenia fonament o venia fum, o què. Volia tenir-ne la meva visió. I ja tinc les eines (per exemple, l’Aranzadi, Enciclopèdia Jurídica, o tantes de gratis i bones a la xarxa). En aquest cas vaig anar a parar a un informe del president del Tribunal de Justícia de la Unión Europea (TJUE) que reconeixia la lluita de poders entre ells i el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). I com els dos tribunals podien xocar perquè resolien les mateixes coses. I el president recomanava als juristes europeus que utilitzessin les qüestions pre-judicials de sistema per a arribar abans al TJUE, i no haver d’esperar tants anys al TEDH. L’article 267. Aleshores vaig entendre per què Boye volia anar al TJJUE. És el tribunal més ràpid a resoldre. I es fa per la via del 267.

La jugada a quatre és: els polítics envien el procés català als tribunals espanyols. Presó per a ells. La defensa porta el cas fins a Europa, el TJUE. I quan hi arribi el TJUE decidirà que el dret d’autodeterminació s’aplica al cas català. Finalment, gràcies a això es farà un altre referèndum, avalat pel TJUE, i la DUI.
—Quan vaig desenvolupar tota aquesta idea vaig arribar a la conclusió que la via unilateral és factible emparant-se en la justícia europea. El camí era possible. Però també veia que Europa provaria d’evitar-ho. No ho voldrien acceptar. Pressionarien per resoldre el problema català abans que passés tot això. Pressionarien per aconseguir que Espanya acceptés de negociar un encaix federal, o un concert econòmic. En dic la via negociada. Entre la via negociada i la via unilateral és on hi ha la disputa. Qui guanyarà la partida? Ja ho veurem.

En aquests quatre passos, trobo a faltar el cinquè: la violència del rival. Hi tornaran.
—No. La diferència entre el Primer d’Octubre i ara és que ara hi hauria el suport del TJUE. No és igual. El Primer d’Octubre, agradarà o no, s’emparaven en la justícia i les resolucions del TC. Amb el TJUE dient que el referèndum és legal, canvia molt.

Quina importància doneu a la defensa de Cuixart al Tribunal Suprem espanyol?
—Fins ara, tot això de l’escac i mat en quatre jugades, era una qüestió personal meva. Ho comentava amb la família. I es quedava aquí. Però durant el judici la defensa de Cuixart va fer el recurs al TJUE, invocant la pre-judicial, article 267 que jo esmentava, i llavors vaig veure’m reafirmat. I al meu voltant molta gent es trobava alleugerida, perquè hi veien sortida, i els canviava la cara. Vaig pensar que aquesta visió podia ser útil, si ho abocava a les xarxes, per a gent desconeguda. Llum al final del túnel: escac i mat en quatre jugades. És quan obro Twitter i faig pública la teoria.

I ara quants seguidors teniu?
—48.000. Jo en seguia molt pocs. 6. Ara, 42. Si segueixes gaire gent, reps molta palla.

Koldo Pereda, a la redacció de VilaWeb (fotografia: Albert Salamé).

Ajudeu-me a analitzar més casos. Per exemple, cas Laura Borràs.
—La meva opinió és personal i no n’he parlat amb ningú. Per mi, el cas Laura Borràs és una jugada planificada. I ella s’hi ha prestat amb totes les conseqüències. Una de les coses que troba a faltar Boye són efectes pràctics després de la sentència del 19 de desembre sobre Oriol Junqueras i la immunitat del TJUE. Dictamina que a Europa encara es necessita la immunitat processal, perquè hi ha països que no són democràtics. Això és un lema. Necessites casos per a aplicar el lema. Crec que Boye utilitza Laura Borràs per crear el cas. Sabent que la justícia espanyola anirà a totes, però que la justícia europea té molt present el lema. En dret la majoria de les coses són lemes, una idea, que després s’ha d’aplicar, aplicar, aplicar. Per què si el lema es queda sol, fas pocs canvis. Has de crear els casos.

Eleccions, aquesta tardor.
—Segur que seran a la tardor? No ho veig tan clar. O diguem que no ho veig necessari. Encara que inhabilitin Torra, les eleccions no són necessàries. Si hi són, les eleccions, és pel boicot entre Junts i ERC. Quina necessitat hi ha? Inhabiliten Torra? N’hi poses un altre. Però ERC i Junts no es posen d’acord sobre qui. Doncs potser al final hi ha un acord entre ells. No veig clara la necessitat d’eleccions si inhabiliten Torra.

Si hi ha eleccions i els presos tenen tercer grau, podrien participar-hi.
—No crec que ho facin. És una de les diferències entre el segon grau i el tercer. La gent haurà d’assumir-ho. Fins ara, han fet declaracions i s’han implicat: segon grau. Amb el tercer grau una de les condicions és portar-se bé. Tothom que té el tercer grau ho sap. I les juntes no valoren igual una entrevista, que surt per campanya, que un míting. S’ha d’anar amb cura.

Heu estat mai a cap junta?
—Sí. He estat instructor de comissió disciplinària. Secretari de junta. I comandament intermedi de gestió penitenciària. Les tres potes. Les juntes són professionals, tècniques. I ara també.

De l’equip rival, qui la toca?
—Marchena. És un cervell. És així. Un gran jurista. No comparteixo els seus criteris, però sap fer-hi voltes. Per exemple, la pre-judicial que tracta d’immunitat la converteix en permís d’excarceració. Gran jugada. Un home que pensa. I això que la jugada els va sortir malament, però no per culpa seva, sinó per l’advocada.

Us segueixen?
—Boye em va dir que probablement. Però no ho sé

La covid-19, on l’heu passat?
—Treballant. Som serveis essencials, a la presó.

Una cosa: on són les fugides de presons, que vèiem abans?
—Ja no n’hi ha. De fugues de pel·lícules, que he viscut, ja no n’hi ha per què ja no calen. Hi ha els permisos.

I no s’arrisca ningú.
—Bé, tampoc no és tant. Una fuga són sis mesos. És barata, la fuga. No es fuguen perquè és més difícil (les presons s’han modernitzat) i pels permisos, sí. Un penat, amb la sentència a la mà, ja fa el càlcul mental el primer dia. Quan començaré a sortir de permís? I s’ajusta a aquest ritme. A les presons és més fàcil que es fuguin els preventius perquè no saben quant de temps els falta. És molt més dura la presó preventiva que la del penat. Això de dos anys de preventiu que els va caure als presos del procés és brutal. No és normal. I d’una crueltat inhumana. Dos anys és el límit. És molt temps en la incertesa. I en la incertesa, sense saber la pena ni els permisos és quan el pres té més incentius de fugar-se.

Teniu un llibre sobre la vostra vida, eh?
—De vegades ho penso.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.