Kilian Jornet, assegut a una butaca i fullejant el nou llibre que acaba de publicar, 'Res és impossible'

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromés és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.

Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

El títol del nou llibre de Kilian Jornet, Res impossible (Ara Llibres, 2018), segons com s’interpreti, és enganyós. Ho va reconèixer ell mateix en un esmorzar amb periodistes per a presentar el llibre: ‘Hi ha moltes coses que són impossibles, perquè els humans tenim limitacions fisiològiques, al capdavall, som animals.’ Però si s’hi aprofundeix, Jornet aconsegueix de donar la volta al títol i dotar-lo de sentit, perquè les coses, els desafiaments, els somnis, s’han de provar. ‘I llavors sabrem si són impossibles.’ Amb aquest esperit, aquesta filosofia de vida, Jornet ha conquerit desafiaments que a la resta d’humans ens semblarien impossibles, però ell els ha contradits amb les seves gestes esportives.

Habituat a veure’l pujar per les rampes de l’Aizokorri, travessant la meta de la Pierra Menta o ascendint l’Everest, a un se li fa estrany de veure’l al mig de l’Eixample. Sempre amb el seu habitual posat defensiu, amb els braços plegats, però atenent amb diligència les filigranes que li fan fer els fotògrafs, que cerquen la instantània més original. No protesta i mostra el seu tracte agradable, però se li intueix un punt de tristor. Segurament, perquè és com un peix fora de l’aigua entre cotxes i basars, no com a les muntanyes de Romsdal, a Noruega, on resideix amb la seva parella i on se sent còmode.

Res és impossible és el llibre més madur que ha escrit. Està ben estructurat i, contra tota lògica, comença amb un adeu i acaba amb una benvinguda. En les dues-centes pàgines, Jornet es corregeix, hi bolca pensaments, sentiments i consells. És un llibre autobiogràfic que té com a fil conductor les expedicions a l’Everest que van culminar amb dues ascensions en només sis dies de diferència. Allò que dèiem, un impossible per a la resta d’humans.

El lector trobarà moltes frases que, agafades per si soles, poden ser lemes més o menys aplicables a la vida de cadascú. Una d’aquestes, i que apareix a les primeres pàgines, descol·loca: ‘Hi ha gent que entrena per competir i n’hi ha que competeix per entrenar, jo sóc dels segons, penso que l’entrenament és una forma de vida.’ Explica que adora entrenar, anar al cim que vulgui i explorar-lo. ‘Ho estimo. Podria viure sense competir i sense reptes, però no podria viure sense entrenar. I hi haurà un dia que no podré competir, perquè el cos no pot, però entrenar ho podré continuar fent.’

Kilian Jornet: ‘Allà dalt no tens ningú que et digui que al·lucines’

Per una altra banda, és inevitable que un atleta que ha estat campió del món diverses vegades en esquí i curses de muntanya, no tingui la motivació del principi: ‘No estic desmotivat, però la motivació ha canviat de forma. Sé que l’emoció de guanyar Zegama o la Pierra Menta per primera vegada no la tornaré a sentir; aquella explosió d’adrenalina.’ I torna a l’entrenament com la base del seu gaudi: ‘Ara el que em motiva més és fer diferents entrenaments i posar-los en pràctica en competició. Em serveix per a veure si les proves que he fet em serveixen.’ I un consell per als col·leccionistes de cims: ‘Quan et pregunten on has anat i no li pots posar nom a la muntanya o al cim, és que has fet muntanya.’

Masoquista i poc social
Al llibre, hi coneixem un Kilian obsessiu, amant del masoquisme físic, de les pujades interminables, que s’apunta en un document Excel tots els entrenaments que fa des del 2006 i que va estar cinc dies sense ingerir cap aliment i corrent quatre hores diàries per saber fins on podia aguantar el seu cos. També s’obre i no li fa res de retratar-se com una persona poc social a qui no li agradaven els viatges de final de curs, anar de festa ni beure alcohol.

Una altra de les qüestions que tracta al llibre, i que demostra el grau de maduresa que segurament no podia exhibir a Córrer o morir, és la seva manera d’encaixar el fracàs. Perquè, com diu, el fracàs no ven, la gent vol només que els expliquin els èxits. Jornet critica una societat molt centrada en el resultat i els èxits, i diu que sovint omple més el procés. ‘Dels millors records que tinc en muntanya, molts són coses que no van acabar amb una victòria o un cim, sinó que van ser fracassos pel que fa als resultats, però l’aprenentatge que va haver-hi i les coses que vaig viure van ser molt més importants que altres èxits.’

La seva humilitat el condueix a relativitzar els seus triomfs i s’humanitza quan explica que el 50% de les vegades que surt a córrer a la muntanya acaba girant cua. Perquè hi ha un límit psicològic que s’anomena por, i no cal dramatitzar-la, sinó acceptar-la com una bona companya del nostre camí.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.