El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Després d’un llarg procés, ple de revolts, ha arribat per fi el dia més important. El dia més important pels catalans però també per al Govern d’Espanya.

Podem discutir llargament si hagués estat més oportú per a la gent a favor de la independència fer les votacions el passat mes de febrer, amb el suport de les V multitudinàries de la Diada, l’11 de setembre passat i amb la força que i l’energia que s’havia desencadenat amb l’èxit del referèndum de novembre. Però això ja és aigua passada.

En comparació amb les anteriors, aquestes eleccions compten amb un gran avantatge: està molt clar el que vol cada part. A les que s’havien fet fins ara, i especialment en el cas de CiU, sempre s’havien escoltat comentaris al voltant de la seva època autonomista, comentaris que explicaven que existia en el seu si un corrent que era independentista, de Felip Puig -que actualment no figura en primera línia pública- i companyia i que la joventut provenia d’aquest camí. Però sempre se’ns deia que era un corrent i que Unió exercia una gran pressió perquè la cosa no tirés endavant …

Ara ja s’han dissipat tots els dubtes i s’han aclarit els núvols. És el que passa en aquestes situacions, que el panorama tendeix a aclarir-se a mesura que avança el procés. Quan l’objectiu principal d’un govern o d’un partit polític és la gestió del dia dia, aleshores és molt fàcil la convivència entre diferents corrents, només cal superar les petites incidències diàries. Però, tal i com s’ha vist i ha passat a Catalunya, en la mesura que el procés s’enforteix l’ambivalència es fa impossible. S’han acabat de forma definitiva aquelles velles excuses -com ara: ‘el nostre objectiu és la independència, però cal anar a poc a poc, que aquestes coses porten el seu temps’. Ara ja no és temps d’excuses, és l’hora de proposar el que cal fer.

Avui, per això, tothom que vagi a votar sabrà perfectament què li ofereix cada opció —encara que algú ni així se n’assabenti, de la mateixa manera que hi ha sempre algú que es pensa que JF Kennedy encara és viu. Avui tothom que posi a l’urna la papereta de Junts pel Sí o la de la CUP sabrà perfectament que amb això se sumen a una estratègia ferma que va a portar en els pròxims mesos Catalunya a la independència. El seu vot serà nítid i ningú no el podrà posar en dubte. Ni aquests que sempre hi ha que es pensen encara que Kennedy no s’ha mort.

 

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Suposo que tu, Martxelo, i tots els lectors de Berria em s’entendran si els dic que avui sento un pessigolleig estrany. Quan llegeixin aquest article serà diumenge, i molt probablement jo ja hauré anat a votar, convençut que aquest haurà estat el vot més important de la meva vida.

Tu ja saps que mai he cregut en aquella tesi de ‘ara o mai’. Si no és ara serà un altre dia. Però hi ha dubte que avui, 27 de setembre, segurament és la millor oportunitat de les nostres vides per assolir la independència.

I aquesta és la raó del pessigolleig. Durant la campanya he estat molt tranquil i assossegat perquè tot el que he pogut veure em reafirmava en què només un cataclisme sideral pot evitar la victòria del si. Però ara estem a una poques hores ja de veure-ho. Veurem que donen de si estàs eleccions. El meu imprensión ara és que més que votar la independència estem votant la velocitat amb què passarà. L’única victòria que es pot explicar és en escons. Però si es complís el que alguna enquesta insinua i es guanyés també en vots és evident que això seria definitiu.

L’altre interrogant, l’altre accelerador, és si Junts pel Sí pot arribar o no a la majoria absoluta. Personalment crec que és gairebé impossible perquè la CUP ha jugat molt bé les seves cartes. Totes les dades que tenim indiquen que la CUP no baixarà de vuit diputats, de manera que si, en aquest escenari Junts pel Sí arribés als 68 escons ens estaríem anant a 76 escons que són un parell més dels que ara tenen les tres forces . I això significaria que les amenaces, la separació d’UDC, la conversió de CDC a l’independentisme i tants factors més no només no passarien factura sinó que els superaríem i tot.

Sigui com sigui crec que guanyarem bé i de forma suficient i això és el que em manté tranquil. De tota la resta ja en parlarem aquesta nit, a partir de les onze.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.