08.12.2024 - 21:40
Avui es reuneix a Brussel·les l’executiva de Junts amb l’objectiu de valorar l’acord signat ara fa un any que va permetre la investidura de Pedro Sánchez. La reunió ha aixecat moltes expectatives i hom espera que signifique alguna mena de trencament amb la línia de suport al govern espanyol adoptada fins ara.
Tal com explica Odei A.-Etxearte en aquest article, la situació un any després del pacte no és gens positiva. Pràcticament res d’allò que es va prometre s’ha complert i entre les poques coses que han tirat endavant, l’amnistia és, per dir-ho de manera suau, una desil·lusió completa. S’han amnistiat gairebé tots els policies, però el boicot dels jutges i la inacció del govern espanyol i de la majoria parlamentària a Madrid han fet que molta gent que havia de ser amnistiada no ho haja estat ni hi haja perspectiva que ho siga. Començant pel president Carles Puigdemont mateix.
Junts ha estat fins avui molt més prudent i rigorós que no el Partit Socialista Obrer Espanyol respecte de gestió de l’acord –cosa que no hauria d’estranyar ningú i que supose que ja entrava en els seus càlculs.
El problema és que no són solament l’amnistia o els incompliments. En tot aquest any, ni Pedro Sánchez ni Salvador Illa han fet cap pas per entrevistar-se amb el president Puigdemont, per saludar-lo, per normalitzar d’alguna manera el seu paper important en la política catalana, per reconèixer què significa i és l’independentisme. Ben al contrari: s’han aprofitat de l’exili per guanyar les eleccions i semblava que tenien moltes ganes que fos detingut en ocasió de la sessió d’investidura. I per a justificar aquesta actitud no hi ha cap excusa com ara el paper dels jutges o la interferència de ningú: simplement els socialistes, en la seua línia habitual, van arreplegar els vots que necessitaven i es van desentendre, un minut després d’haver-los obtingut, de la sort dels seus socis.
Fins que, segons que sembla, per a Junts s’ha fet insuportable de continuar més temps per aquest camí. Perquè la pura realitat és que ara mateix mantenir el suport a Pedro Sánchez li fa més mal que bé.
A hores d’ara l’única raó que hom pot argumentar per mantenir-lo són les famoses negociacions a Suïssa. Que se sap que han continuat fent-se amb observadors internacionals cada mes, tal com era previst, però que sembla que no donen cap resultat tangible.
El problema rau en el fet que aquestes negociacions han de ser forçosament discretes i, per tant, tan sols si algun dia donen algun resultat –i jo en sóc molt escèptic– se’n podrà saber res i valorar si ha tingut sentit resistir tant i tant.
Però, mentrestant, el silenci no fa cap servei a Junts, i menys encara quan és visible i públic que la seua posició política va degradant-se dia a dia, sota la tenalla que li fan els socialistes i l’extrema dreta i amb la renúncia voluntària, i bastant difícil d’entendre, a exercir de caps de l’oposició al Parlament de Catalunya.
Aquest és el context en què s’arriba a la reunió d’avui a Brussel·les. Però què hi passarà?
És molt difícil de saber. De moment, per algunes reaccions que hi ha hagut aquests dies a les xarxes socials, sembla que Junts descarta del tot d’adoptar una posició ferma, a l’estil de la que ha adoptat a França el Nou Front Popular, que no ha dubtat a sumar els vots de l’esquerra amb els de l’extrema dreta per fer caure el govern. No sembla que estiguen disposats a passar-se a l’oposició, ni després de l’exemple francès, que els ha obert tota una via de definició i justificació moral de la jugada que els podria resultar fàcil d’adaptar.
Elevar el to de la queixa? És la cosa més previsible que passe, però per més que l’apugen no sembla que haja de canviar res de substancial de cara a l’elector. No votar el pressupost espanyol podia haver semblat fa temps una decisió valenta, però a hores d’ara costa pensar que cap independentista trobe sensat votar-lo.
Junts, simplement, ha acabat atrapat en la teranyina que li van parar. Després de la proclamació de la independència, l’estratègia de l’exili era molt clara i convencia una bona part de l’independentisme, que hi veia victòries i un contrast nítid amb l’entreguisme d’Esquerra Republicana.
Però tot allò que va aconseguir per aquest camí va acabar pràcticament desfet amb el pacte amb Pedro Sánchez. Avui ningú no es demana si el Tribunal d’Estrasburg tombarà el judici del procés o si el TJUE reconeixerà el càrrec d’eurodiputat d’un Toni Comín en hores molt baixes i molt qüestionat per la gestió, gairebé la liquidació, del Consell de la República. La solució explicada durant tants anys de fer que Europa posàs en cintura Espanya s’ha esvaït. Tot allò, tot aquell combat èpic i rupturista basat en el litigi estratègic, ha caigut en l’oblit –tant si és just com si no.
I Junts, i el president Puigdemont, ara es troben per això mateix en una cruïlla molt difícil. Tornar al camí que van traçar durant tants anys ara com ara sembla impossible. Però seguir pel camí que van traçar sobtadament fa un any quan van acceptar de pactar amb els socialistes a hores d’ara ja sembla clar que condueix a la irrellevància del partit i de l’estratègia de la confrontació intel·ligent. El resultat de les eleccions pot haver estat bo per a aquells que feien del combat contra ERC la seua raó de ser, però no és bo per a cap independentista. I si les coses continuen igual, no es veu de quina manera podrien portar a la independència. I aquest és el tema clau. De què em sembla que haurien de parlar a Brussel·les.
PS1. La caiguda del règim sirià aquest cap de setmana ha estat un episodi més que sorprenent. En molt poques hores els rebels han entrat a Damasc i han posat fi a un règim tirànic de dècades que semblava impossible de tombar. Ahir vam fer moltes informacions durant el dia i vam explicar, per exemple, què era Hai’at Tahrir al-Xam o com s’havia desenvolupat en tan pocs dies una ofensiva tan reeixida. Avui us oferim dos articles importants. Per una banda, aquesta reveladora biografia d’Abu Muhàmmad al-Jolani, el rebel islamista que ha derrotat el règim sirià. I, per una altra, aquesta opinió de la periodista kurda siriana Amina Hussein, exiliada de fa anys als Països Catalans: “A Síria cau el règim, però es manté la incertesa per a les minories.” En tots dos casos, l’alegria per la caiguda del règim és matisada per la por del futur immediat.
PS2. El professor Narcís Garolera i Carbonell és catedràtic emèrit de filologia catalana a la Universitat Pompeu Fabra. Acaba de presentar el recull Qüestions de llengua (Pagès Editors), un compendi d’escrits molt variat, que inclou articles d’opinió ben punyents sobre l’estat de la llengua catalana. L’ha entrevistat Ot Bou.
PS3. Una minoria plutocràtica de milmilionaris, un 1% de la humanitat, creu que enfonsant el planeta se salvarà i podrà viure a Mart o a l’espai còsmic, sense immutar-se. Això explica Xavier Montanyà que pensen Jeff Bezos, Elon Musk, Mark Zuckerberg o Peter Thiel, a partir de la reflexió del filòsof argentí Michel Nieva: “Destruir el planeta per salvar els milmilionaris de la fi del món.”
PS4. Protegiu VilaWeb. No ho pot fer ningú més que vosaltres fent-vos-en subscriptors.
