Julio Huerta: “L’Horta Sud ha estat una comarca clarament maltractada”

Avui fa tres setmanes de la gota freda que va arrasar unes quantes comarques valencianes, entre les quals l’Horta Sud, a l’àrea metropolitana de València. Les pèrdues personals són irreparables i les materials, incalculables. En aquests pobles també hi ha una xarxa amplíssima d’això que s’anomena el teixit associatiu o la societat civil organitzada. Aquestes associacions de tota mena també han tingut pèrdues milionàries. Segons dades de la Fundació Horta Sud, més de mil associacions han estat arrasades. Prop de la meitat dels damnificats pertanyien a alguna d’aquestes associacions, en què treballaven directament unes dues mil persones.

Amb aquestes dades a la mà, la fundació s’ha posat a treballar per ajudar a refer aquest teixit, i és per això que han obert un compte corrent perquè s’hi facen donacions. Aquest compte també és el que donen els responsables d’iniciatives destinades a recaptar fons per a redreçar la comarca.

Segons la pàgina web, fins ara s’han recaptat més de set-cents mil euros. Parlem amb Julio Huerta, que és el coordinador de la fundació, sobre el paper de l’entitat i sobre com hauria de ser la reconstrucció d’una comarca de prop de mig milió d’habitants.

—Fem aquesta entrevista a Manises perquè no podem anar a la vostra seu.
—Dels ponts d’accés a Torrent en queda un i està col·lapsat. Hem decidit de teletreballar i tenir un punt de trobada de l’equip, que són sis persones. I a Manises, a la fundació Movimiento Ciudadano, que és casa de tots, ens han obert les portes.

—Què és la Fundació Horta Sud?
—És una entitat que naix l’any 1972, amb la missió de fer societat civil organitzada. L’any 1972, Franco encara vivia i un grup de persones va tenir eixa visió de dir que la societat civil organitzada és necessària per a donar resposta a les necessitats i perquè la democràcia, que s’intuïa, fóra una democràcia forta. Amb una societat civil amb pensament crític, amb capacitat d’actuar, d’organitzar-se i de donar resposta. Aquesta missió la mantenim. Creiem en una societat civil forta, autònoma i amb capacitat crítica.

—Aquesta gota freda és el sotrac més gros que ha tingut mai la comarca d’ençà que us vau constituir com a fundació?
—Jo crec que és la catàstrofe natural més gran que ha tingut el país. Per tant, podria ser que sí. També és de veres que hem tingut una pandèmia, però sí, és el cor de la comarca i la zona zero d’aquesta catàstrofe és l’Horta Sud.

—Heu fet comptes i hi ha més de mil associacions afectades.
—Fa deu anys vàrem començar a fer una avaluació de l’impacte del moviment associatiu. Fem aquest projecte amb tots els municipis de la comarca i ens diu què aporta a les ciutats. Sabem, per tant, els pobles afectats. Sabem que hi ha mil associacions, i entre dos mil i dos mil cinc-cents llocs de faena, el 60% dels quals són jornades parcials, i el 40% jornades completes. Tenim també una estimació de l’activitat econòmica de vora cinquanta milions d’euros. Només de l’activitat, no del patrimoni perdut, ni dels danys materials. Això ho haurem de valorar aquestes setmanes.

—Han passat disset dies de la barrancada. Com encareu el futur de la comarca després de la gota freda.
—Els primers set dies hem funcionat com la filosofia de la fundació: ser connectors. Connectors de persones, de procediments, de processos, d’administracions públiques, d’empreses, etc. Quan van començar a venir efectius professionals de les emergències, les forces armades, la policia, etcètera, nosaltres ja vam pensar que aquesta no era la nostra funció i que havíem de pensar en la reconstrucció. Com l’afrontem? Això és un colp molt dur per a la comarca, per als veïns, per a la manera de viure de la comunitat, i hem d’apuntar tota la nostra experiència cap a això. Recompondre la comunitat i recompondre el teixit social gràcies al moviment associatiu. Pensem que és un drama i un trauma que s’ha de curar col·lectivament. És necessari que les bandes de música, les associacions culturals, les associacions juvenils, les esportives, etcètera, comencen la seua activitat quan puguen perquè necessitem que la ciutadania continue fent eixa vida col·lectiva de comunitat per a curar el trauma.

—Sembla lluny, encara, això que dieu. Hi ha pobles molt perjudicats i sembla impossible de moment refer aquestes vides.
—Pensem que no ens hem de precipitar. Hem de ser molt sensibles. Hem parlat amb la gent amb la qual tenim contacte en la zona zero i que forma part d’aquesta comunitat, de la fundació per a saber com estan. Intentant ajudar. Però ja vindrà, no sé quan. Començarem en els pobles menys afectats. Realment, és posar en funcionament la comunitat. I això ho haurem de fer amb ells, quan ells diguen i com ells diguen. Hem de tenir molta sensibilitat. Els temps són molt importants i ells han de decidir.

—Quines són les necessitats  que us transmeten  les associacions?
—La primera que ens diuen és el material que han perdut. Una banda de música ha perdut cinquanta anys d’estalvi, d’història, per exemple. Necessiten molts diners per a recompondre’s una altra vegada. Hi ha aquesta part de necessitats materials, perquè ha costat molt. Parlem d’un moviment associatiu que ha normalitzat la precarietat, que s’ha hagut de barallar molt perquè es mantinguen les subvencions, perquè l’administració pública els reconega. Tenen sous precaris, sense estructura, sense infrastructura, i això és una cosa sobre la qual hem de reflexionar. La societat civil organitzada sempre és necessària. Si ve una pandèmia o si ve una catàstrofe, o si no ve. És el cor del nostre poble, i el cor del nostre poble no pot parar, ha de bategar una altra vegada. Primer parlen de la part material, però després diuen “necessitem ajuntar-nos”. Necessitem ajuntar-nos i tornar una altra vegada a tenir classes amb els xiquets, perquè saben que són al fang i n’han d’eixir. Han de venir a classes de música, o als entrenaments dels equips de futbol o a la falla a fer el que siga. Això és un trauma de comunitat i s’ha de curar en la comunitat.

—Quina fórmula teniu per a ajudar a remuntar el teixit associatiu?
—Això no és una catàstrofe alimentària. Per tant, no és una qüestió de portar-hi menjar. Els primers dies era necessari, però és una qüestió de diners. Reconstruir els danys que s’han produït en les associacions és comprar nous instruments, comprar nou mobiliari, comprar noves pantalles, contractar monitors, pagar les quotes dels associats… Nosaltres hem obert una campanya de recaptació de fons per intentar ajudar amb diners el moviment associatiu. També és important la solidaritat de la resta d’associacions de la comarca no afectades i, fins i tot, et diria, de la resta d’associacions de tot l’estat espanyol per a enfortir eixes xarxes de complicitat. Les associacions són un bé essencial en els nostres municipis.

—Com la feu, la recaptació de fons?
—Hem obert una plataforma de donacions i un munt d’amics i col·lectius de diferents sectors s’han organitzat per a arreplegar fons per a la nostra campanya. No som una fundació d’ajuda individual a les persones, és una fundació per a intentar ajudar les associacions. Això és una forma d’apoderar la ciutadania. La mostra de solidaritat ha estat amb músics, amb artistes, amb il·lustradors, amb dissenyadors… Per dir alguna iniciativa, hi ha una cursa solidària promoguda per @pitufollow, Som València, la làmina solidària “Blackwater amb el poble”, i moltes més. Hem detectat que la gent que ha preguntat com podien ajudar els han donat el nostre telèfon o el nostre número de compte. Ens han cridat de Chicago, de l’Argentina, de Broadway…

—Ja es poden extraure lliçons de què ha passat, o és massa prompte?
—Intentem apuntar-ho tot. Anem fent un màster, i sí que hi ha algunes reflexions a fer. La primera és com actuar en una catàstrofe. La societat no està educada per a això i continuem pensant que això es resol amb menjar o amb una actuació ràpida i no coordinada. Necessitem que actue l’estat. No hi ha una veu referent, que canalitze aquesta solidaritat, que faça pedagogia en catàstrofes com aquesta, perquè en vindrà una altra. I tornarem a atropellar-nos els uns als altres i a actuar sense trellat, sense coordinació. Crec que necessitem un veu que siga la referència de què es necessita en el territori.

—Parleu d’una veu que lidere. Qui l’ha de tenir, aquesta veu, la societat civil o la política?
—Eixa veu que organitze la solidaritat ha d’estar en mans de la societat civil, el tercer sector. No sé si és la Fundació Espanyola de Fundacions o la Taula del Tercer Sector, però ha d’haver-hi una veu que diga a la ciutadania: es necessita això o no es necessita això altre. Quins recursos calen i com s’han de canalitzar. Hi ha especialistes en aquestes catàstrofes i saben què es necessita. No poden actuar sense saber. Això ha de ser un punt d’inflexió perquè la societat civil ha de tenir més protagonisme, més autoritat moral, més hegemonia, ha de ser una veu al mateix nivell que la política, que l’empresa. Tots els avanços socials que hem tingut han estat quan la societat civil s’ha organitzat. Som al segle XXI i això no ha canviat i no canviarà.

—Dieu que heu trobat a faltar l’estat. En la pre-emergència o durant l’emergència?
—Jo crec que és evident, i no cal que hi entrem, perquè hi ha mostres de què ha passat, però l’estat ha fallat en la pre-emergència i en els dies posteriors. És evident. No vull entrar a valorar qui és el culpable, ni les responsabilitats polítiques. Això no em pertoca, però és una evidència. No puc fer altra cosa que refermar l’evidència, que tot el món han vist.

—La fundació té un programa titulat Serà Horta Sud 2030. Us serveix per a gestionar els efectes de la barrancada?
—El vam activar fa vuit anys per a pensar la comarca del futur amb una visió d’ODS, l’Agenda Urbana 2030, una comarca resilient al canvi climàtic, més renaturalitzada, amb una mobilitat més sostenible. Ara reforçarem en totes les línies el programa, perquè no podem reconstruir la comarca com abans. Tornarem a omplir els carrers de cotxes? Tindrem el barranc com el teníem? No tindrem plans d’emergència? Això no pot ser. Som una entitat menuda, s’hi han d’implicar els ajuntaments, la diputació i la Generalitat. Hem d’anar cap a una horta sostenible, carrils bici, un parc natural del Túria. Mira on és l’Albufera, el parc del Túria pràcticament ha desaparegut. Hem de reconstruir-ho.

—En la pandèmia del coronavirus es deia que eixiríem millors, però la il·lusió va durar quinze dies. Després tot va tornar on érem. Penseu que ara serà diferent?
—No ho sé, no sóc un visionari. La condició humana és difícil d’entendre, però sí que veig que s’han trencat moltes coses, moltes confiances. Crec que l’Horta Sud prendrà consciència de comarca, del poder potencial que té, perquè som mig milió de persones, el 34% de la indústria i el 20% de la població de la província. L’Horta Sud, maltractada històricament, ara ha de fer un pas endavant i dir: “Un moment, que hem patit molt i ja n’hi ha prou.” Prendrem consciència que som una comarca, som mig milió de persones.

—Penseu que ha estat un desastre de classe?
—La comarca de l’Horta Sud ha crescut molt per la immigració dels anys seixanta i setanta. Molts barris obrers són construïts a l’àrea metropolitana. I efectivament, això no és la capital i n’ha patit les conseqüències. Barris obrers i infrastructures de segona. Sí que diria que és una catàstrofe de classe. L’Horta Sud ha estat una comarca clarament maltractada per les infrastructures, maltractada per l’estat. Ací ha vingut la indústria contaminant, les depuradores, les carreteres que entren i ixen al port, les autopistes, l’aeroport, la desviació del llit del Túria. Tot això per a millorar la ciutat. Ja és hora que l’Horta Sud tinga veu pròpia i consciència que representa tot el País Valencià.

—Com descriuríeu la geografia humana de la comarca?
—S’ha vist ara amb la barrancada, com hi ha respost la ciutadania. Jo he vist aquests dies agrupacions de Moros i Cristians treballant, repartint menjar, falles organitzant-se bé per arribar a tot arreu. La qualitat humana de la societat civil eixirà en algun moment. Nosaltres transmetem la consciència que la societat civil ha de tenir veu pròpia davant les administracions públiques, davant l’estat i davant la Unió Europea.

—Com es repartiran els fons que arreplegueu en aquesta campanya?
—Aquesta setmana hem tingut reunions per a valorar quan tanquem la campanya. No les donacions, perquè jo crec que es mantindran obertes sempre. Un compte corrent per al moviment associatiu. Tot allò que ha entrat en la campanya, que és públic i anirà a la reconstrucció de la comunitat per mitjà del moviment associatiu. Els recursos que puga tindre la fundació també hi aniran, com hem fet sempre. Tenim recursos propis pel lloguer de tres locals. Fa trenta anys que tenim una convocatòria d’ajudes. Tot això és garantia cent per cent que anirà a la societat civil. La fundació assumirà les despeses de la plataforma, de la gestió, i de tot el tràmit burocràtic per a deduccions fiscals que té cada donant. Ara ja tenim 20.000 donants i és una càrrega administrativa important, que assumirem nosaltres sense cap problema. Ja pensem com ho canalitzarem. S’ha de veure com es fa, sense atropellar-se. Tenim un grup de treball connectant-se amb fundacions d’àmbit mundial per veure com han actuat en casos com aquest, per a repartir allò que es recapta. I, sobretot, la fundació té un patronat i, per tant, té un nom. I tenim la confiança de la ciutadania i no la podem perdre. És el valor més preuat de la fundació. Les institucions que formen part de la fundació continuaran. Les persones vivim ací, som coneguts i això és una garantia, I, a més, complim la legalitat amb la llei de transparència, tots els comptes són publicats a la web. El repartiment de les ajudes també es publicarà.

—Voleu afegir res més?
—Després de la pandèmia, la tasca del moviment associatiu va ser espectacular. Va ser molt important per a eixa recuperació psicològica i social i vam enviar una proposta als ajuntaments de la comarca perquè declararen bé essencial del municipi el moviment associatiu. L’Ajuntament de Paiporta, zona zero, va declarar l’octubre del 2020, per unanimitat, les associacions com a bé essencial comunitari. Ara, a Paiporta, probablement no hi queda ni una associació, o estan molt ferides. Jurídicament, hi són, però probablement no tenen activitats, no tenen locals, no tenen materials… Això és dur, però, jo crec que Paiporta sap que el seu teixit associatiu és essencial i hem d’intentar donar-li suport perquè torne a bategar i a donar vida al poble. Qualsevol poble afectat necessita eixe moviment.