30.12.2021 - 17:54
|
Actualització: 30.12.2021 - 20:05
L’any 2014, la comunitat educativa de les Illes bullia contra el decret de l’anomenat “tractament integrat de llengües” (TIL), impulsat pel govern de José Ramón Bauzá per a desplaçar el català com a llengua vehicular a les aules. El curs havia començat amb una vaga educativa de tres setmanes i s’havia acabat amb la vaga de fam de Jaume Sastre, mestre de català, que va aturar després de quaranta dies perquè li perillava la vida. Alumnes, docents i famílies es van mobilitzar per defensar l’escola en català i van promoure la manifestació més important de la història de les Illes, amb vora 90.000 assistents en defensa del català a classe. Anys després, Bauzá va acabar a Ciutadans perquè considerava tèbia la posició contra el català del PP de Pablo Casado.
Mentre les Illes es tenyien de verd per donar suport a la comunitat educativa en lluita, tres professors de l’IES Ramon Llull de Palma presentaven a les pàgines d’El Mundo la reacció espanyolista a la mobilització i reivindicaven la veu del col·lectiu de professors que, deien, havia “usurpat” l’Assemblea de Docents. Eren Julián Ruiz-Bravo, Olga Ballester i Carlos Serra, fundadors de l’associació Plis. Educación, Por Favor, que ahir va tornar a la palestra anunciant que havien demanat al Tribunal Superior de Justícia de les Illes que apliqués a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera la sentència que imposa a Catalunya que el 25% de les classes –pel cap baix– siguin en castellà.
L’entitat ho va fer públic en una conferència de premsa juntament amb Societat Civil Balear –organització germana de l’espanyolista Societat Civil Catalana– i apadrinats des de la primera fila, justament, per José Ramón Bauzá. Qui va dur la veu cantant de la conferència va ser Julián Ruiz-Bravo, actualment secretari i portaveu adjunt de l’associació i l’únic dels tres professors impulsors que actualment hi ha a la junta directiva de l’entitat; cal dir que Carlos Serra, ex-president, va ser apartat quan es va presentar per Vox a les eleccions al parlament. Ruiz-Bravo va adreçar-se directament al conseller d’Educació, Martí March, per a promoure una esmena a la futura llei educativa –ara en tramitació parlamentària– perquè reculli el 25% mínim de castellà que reclamen, “si vol evitar que es declari inconstitucional”.
El TSJIB ha admès a tràmit el recurs i ara s’haurà de pronunciar sobre si una decisió del Suprem referent a Catalunya també s’ha d’aplicar a les Illes. Amb tot, cal tenir en compte que el Suprem ni tan sols va arribar a avaluar el fons de la qüestió perquè es va limitar a refusar el recurs de cassació de la Generalitat de Catalunya contra la sentència del TSJC, sense arribar a emetre cap valoració pròpia que es pugui extrapolar als altres territoris de l’estat. Actualment, el model lingüístic educatiu a les Illes és fixat pel decret de mínims del 1997, que estableix que, pel cap baix, el 50% de l’escolarització s’ha de cursar en català, una premissa que el govern vol blindar amb la futura llei d’educació.
Contra la immersió i contra les lleis educatives socialistes
Julián Ruiz-Bravo (Burgos, 1956) és llicenciat en filologia hispànica i professor de secundària de llengua i literatura espanyoles. Ha nedat entre Ciutadans i UPyD, on s’encarregava de qüestions sobre educació, i aquests darrers anys ha tingut entre cella i cella dues batalles: el suposat “adoctrinament nacionalista” del govern de Francina Armengol i l’anomenada llei Celaá, que segons ell desvirtua el sentit de l’ensenyament i que culmina una suposada decadència educativa engegada amb la LOGSE de Felipe González.
En una entrevista al diari ABC, al febrer, Ruiz-Bravo menyspreava els seus companys docents i es reivindicava com a defensor de la lluita a les aules contra el catalanisme: “Els professors som, en general, com ovelles: o anem en ramat rere d’un pastor, que acostuma a ser un llop disfressat i que crida unes quantes consignes, com fou el cas de la marea verda, o som unes ovelles atemorides que s’amaguen rere un arbust per si ve el llop. En tots dos casos, el professor no es caracteritza per la seva independència intel·lectual ni per la seva valentia. Els professors que vam fundar Plis vam voler deixar de ser ovelles rere l’arbust, i vam sortir al camp a enfrontar-nos al llop.”
A la mateixa entrevista, diu que la immersió lingüística “ofega” i “provoca disgust i rebuig”. A més, rescata un dels vells dogmes de l’espanyolisme: l’adoctrinament a les aules, de què ja va parlar el 2017 en un article a El Mundo. “Els llibres de text de batxillerat de l’assignatura de llengua catalana i literatura són ideologia nacionalista pura. Diu que el castellà és un idioma opressor, que no hi ha bilingüisme, que quan hi ha dues llengües n’hi ha una que és agressora i una altra agredida, que el catalanoparlant que escriu en castellà té autoodi al català… Una bestiesa rere una altra”, diu a l’entrevista.
Tot seguit, critica que als centres educatius de les illes s’hi fessin “actes reivindicatius” i fa una enumeració en què barreja qüestions lingüístiques i qüestions relatives a la llibertat d’expressió d’alumnes i docents: “L’institut Sant Agustí d’Eivissa que imposava el català a un professor d’anglès al·legant que el projecte lingüístic estava per sobre dels drets individuals; la seguda en un institut de Manacor d’alumnes i professors a favor dels presos catalans; el cartell en homenatge als presos polítics a l’institut de Felanitx; el cartell ‘Cap a la independència’ a l’institut de Sant Agustí penjat durant anys; alumnes que no poden dur samarretes de la selecció espanyola a l’IES Marratxí; el sindicat STEI que exigia que els membres dels tribunals de l’oposició a professors fossin dels Països Catalane; el raper Valtònyc, condemnat per amenaces i incitació al terrorisme, convidat a fer una conferència sobre llibertat d’expressió a l’IES Santa Margalida; els llacets de la bandera catalana que encara hi ha a desenes de webs de centres… En fi, i tants altres fets.”
Després de l’entrevista, ABC li ha publicat articles d’opinió amb titulars catastrofistes com ara “L’ensenyament s’ha mort” o “Sense autoritat acadèmica ni didàctica” en què carrega fort contra la llei d’educació promoguda pel govern de Pedro Sánchez. En el primer, s’adreça als pares d’alumnes i els diu que, a causa de les moltes mancances que considera que té el sistema educatiu actual, no tenen cap garantia que els seus fills es formin adequadament: “El suficient, notable o excel·lent que el vostre fill hagi obtingut en una assignatura no significa absolutament res, perquè tant pot indicar que el vostre fill sigui brillant com que amb prou feines pugui escriure correctament.” Reparteix culpes a tort i a dret: centres escolars, professors, polítics, pedagogs, sindicats i associacions de pares, per no haver instaurat avaluacions externes de final d’etapa que certifiquin les competències adquirides pels alumnes. També critica les oposicions del professorat, que veu una “pantomima”, i, especialment, que la llei Celaá permeti a un alumne de secundària passar de curs independentment del nombre de matèries suspeses que tingui. “L’ensenyament és mort, estimat pare, perquè hem deixat de ser autoritat acadèmica i, per tant, autoritat disciplinària. Els alumnes, el vostre fill, ho saben, saben que com menys exigència, menys esforç, menys rendiment. Si un professor és dur, que sigui dur. Si un professor és amant del coneixement, que es calci”, escriu.
Al segon article detalla per què considera que els professors han perdut l’autoritat acadèmica i, consegüentment, la didàctica per culpa de “neopedagogs, que des de les seves torres d’ivori de les facultats universitàries, alienes a la realitat de l’aula, menyspreen el coneixement; els polítics, que han traslladat a la legislació els dictats dels neopedagogs; i els professors, que amb actitud acomodatícia hem renunciat a retre comptes de la nostra competència professional”. Considera que l’educació actual no és la formació científica i humanística, sinó unes altres coses: “Educar socialment, convertir els centres en plataformes d’experimentació social, disposar de missioners salvamons, formar ciutadans.”
Tirabuixó per a saltar de la llengua a l’escola al matrimoni homosexual
Durant la conferència de premsa per a presentar el recurs al TJIB, Ruiz-Bravo es va deixar anar amb dues analogies extravagants per a justificar que la sentència del Suprem espanyol sobre el mínim del 25% de castellà s’apliqui a totes les autonomies amb una llengua pròpia: “Us imagineu que per a veure en una font pública s’hagués de sol·licitar administrativament i després recórrer a un procés contenciós administratiu contra l’administració? Us imagineu que una parella d’homosexuals que es volen casar ho haguessin de demanar administrativament i recórrer a un contenciós administratiu, i així cada parella?” Per a Ruíz-Bravo, els pares catalans que recorren a la justícia per a canviar el projecte lingüístic dels centres públics on escolaritzen els seus fills són “herois”, però va dir que no havien d’haver d’anar a la justícia per a aconseguir-ho.
Fins i tot va arribar a dir que amb l’actual model educatiu hi ha el risc que les noves generacions no sàpiguen escriure en castellà perquè si no s’utilitza a l’escola es pot convertir en una “llengua de carrer”. “L’aprenentatge no s’aconsegueix demanant un cafè al carrer”, va afegir.
