Júlia Viejobueno: “Per a ser pagesa, necessites entendre moltes coses”

“Des del present i des del jo, que és l’únic de cert que tenim a l’hora de fer discurs, puc dir que he decidit ser pagesa i continuar amb l’ofici i els trossos familiars perquè m’agrada, perquè vull, i perquè és una opció política.” Júlia Viejobueno (Priorat, 1994) ha escrit un llibre que podria ser un manifest, un dietari, un tractat de filosofia o un assaig sobre el fet de ser pagesa i ho és tot alhora. L’ha escrit a la Figuera, un poble de cent habitants, on diu que ja resten pocs pagesos i els que hi ha són vells. Després de graduar-se en estudis literaris a la Universitat de Barcelona, l’any 2017 va decidir de tornar al poble i afegir-se a l’ofici familiar, la pagesia. Les seves columnes a la Directa van seduir l’editora, Montserrat Serra, i d’ací va sortir l’encàrrec d’escriure Quedar-se al tros (Vibop, 2024), en què explica l’experiència de tornar al poble i prendre el relleu de l’ofici familiar. Un text en primera persona sobre el dia a dia d’una professió a l’aire lliure i envoltada de bellesa, però també dura i desprestigiada. Curt i precís, aquest llibre conté la grandesa d’un món que acaba o que comença, aquesta és la incògnita de la seva saviesa. Viejobueno diu que sovint li diuen que és un ésser vell en un cos de jove, un qualificatiu que també escau a l’òpera prima que ha escrit, que conté tota l’herència d’un ofici antic amb una veu ferma i actual. Una experiència local i situada que ens aporta amb senzillesa un coneixement gairebé metafísic sobre un sector tan necessari com desconegut.

Podeu comprar Quedar-se al tros de Júlia Viejobueno a la botiga de VilaWeb

—Sou jove, però se us nota una saviesa de base. Ve de la terra? Ve de la família?
—Com que visc en un poble de vells… [Riu.] Una amiga em deia: “Tu ets una persona vella en un cos jove!” Estic acostumada que m’ho diguin. Sóc una dona de poques paraules. Si féssim una birra, em jugaria en contra, perquè segurament només t’escoltaria i no parlaria. Però quan ho trasllado a l’escriptura, em va bé.

—Sou tímida?
—Sí, com més grans són els grups de gent, més em costa intervenir. I si no els conec bé, callo i escolto. No és que ho passi malament, però de vegades hi ha gent a qui pot semblar estrany.

—Segur que escolteu i observeu?
—Això hi ha gent que ho sap veure i gent que no. Qui em sap veure aquesta qualitat, amor etern. Però uns altres potser em veuen com una cosa rara, i no sé fins a quin punt, hi ha cabòries.

—Quan éreu petita també éreu així? Aquesta capacitat s’aprecia en el llibre que heu escrit.
—Crec que a casa hem estat molt lectors, tenim molts llibres i això ha influït. També vaig créixer en una escola de poble, on hi havia un projecte d’escola rural molt interessant. Teníem una llibreta d’observacions en què cada dia apuntàvem què passava com si fos un diari. Quan vaig acabar l’escola, aquell projecte es va acabar. L’escola va tancar per falta de criatures. Crec que aquesta educació em va marcar.

—Encara les conserveu, les llibretes?
—Sí, crec que són les maneres d’aprendre a escriure i aprendre a pensar.

—Teniu més germans?
—Sí, tinc un germà quatre anys menys més petit que jo. I és molt curiós perquè les feines del tros les coneix, però no vol saber-ne res. Es dedica al sector de la moda en una empresa de vestits de núvia. L’altre dia una persona em va dir: “Com pot ser que venint de la mateixa casa i del mateix context sigueu tan diferents?” Hem trencat estereotips de gènere!

—Quins paral·lelismes veieu entre l’escriptura i la pagesia?
—Paral·lelismes? Ui, comences complicada! Crec que els pagesos tenen moltes coses a explicar. Potser no ho saben, però sí. Primer et parlaran de pessimisme, però darrere sempre traspua un amor gran cap a la terra.

—La saviesa pagesa no s’ha tingut en compte?
—S’ha deixat la pagesia com una feina primària, que ho és. Però s’ha estès massa la idea que, si no serveixes per a res, a aixafar terrossos. Això és mentida. Per a ser pagesa, necessites entendre moltes coses. Treballar la terra és com escriure un paisatge.

—És un llibre concís i profund.
—Aquests llibres de la col·lecció ja conviden a fer una síntesi. Va ser una oportunitat de posar per escrit coses que de vegades no trobes el moment de plasmar. Crec que la veu de la pagesia és la part de la professió més invisibilitzada. Hi ha tots uns coneixements i unes pràctiques que no han aflorat.

—Els pagesos no tenen veu.
—Normalment, dels cellers parlen els enòlegs, els pagesos no tant. Aquesta part de la gent que toca terra no surt.

—D’on heu extret aquest coneixement?
—Sempre dic que puc parlar del que conec i el que conec és casa meva. El que m’ensenyen els meus pares i els meus avis. Si allargo una mica, puc parlar dels meus veïns i convilatans, i si ho eixamplo una mica més, de la comarca. Puc parlar de pagesia, però d’una pagesia local. Perquè si em parles del cereal o de qualsevol classe de pastura, no en tinc ni idea.

—I com són les relacions amb la família?
—Mon pare és mon pare, però ara també és el meu company de feina.

—Com ha estat aquesta tornada al nucli familiar? Hi ha friccions? Diferents punts de vista?
—A mi, em permeten anar a la universitat que és una cosa que no havia passat mai per nivell econòmic. Després de molts anys estalviant, puc anar a Barcelona. Et permeten sortir de casa i veure món. Però arriba un moment que veig que no vull continuar vivint a Barcelona si no tinc una feina que m’hi lligui. La vida és molt cara i no té sentit. Torno a casa amb una sensació de pèrdua important. En part, sentint allò que no has pogut fer el que volies. Però la meva família no m’ha obligat mai a res. Quan torno al Priorat l’any 2017, no vaig directament al tros, primer començo a treballar amb feines més vinculades a la cultura. I a poc a poc em vaig acostant al tros i a la pagesia. Però és cert que la família pot ser molt bona o pot ser molt dolenta. A mi ja m’agradaria estar envoltada de gent jove, per fer projectes ben parits, però de moment, tinc la família. Crec que fem un relleu pausat entre generacions.

—Sou de portar poca terra, però portar-la tota vosaltres. No heu volgut créixer gaire.
—A casa sempre s’ha pensat que s’ha de portar la terra que pots portar. Hi ha moments de l’any en què vas més descansat, però en els moments intensos has de ser-hi tu i fer moltes hores. De vegades, si contractes gent, després a l’hora de la collita no es veu reflectit. És un equilibri molt fràgil. Crec que sempre hem fet valdre no estar subjectes a ningú que ens manés ni haver de manar ningú. És una agricultura molt artesana. Crec que en aquesta manera de fer també hi ha una mica la solució al despoblament. Si som uns quants que portem poca terra, és millor que un sol que en porti molta.

—Teniu més amigues pageses del Priorat o de zones pròximes?
—Moltes dones que es dediquen al sector primari, es dediquen a la pastura o fan formatges. Curiosament, tots els que es dediquen a l’olivera o la vinya són homes, i les dones s’han posat a la pastura. I crec que ho tenen pitjor que nosaltres!

—A l’agricultura, la feina en una empresa familiar és molt repartida en gèneres?
—Moltes de les dones que s’hi dediquen i que ja tenen més edat formen part d’aquest model de parella heterosexual en què l’home és al tros i la dona s’encarrega de la part administrativa i burocràtica. Jo sé que no entraré en aquest model.

—Quin model us agrada?
—El de les dones ramaderes de Catalunya. Veus que tenen una altra filosofia. Són més punks, més reivindicatives. Les veus a elles com a pal de paller i que fan totes les feines. Les envejo una mica!

—Teniu referents clars?
—Per exemple, la Laia Angrill, que és a Unió de Pagesos. És combativa. Al món agrícola, és una de les veus que trobo interessants. Però no és el mateix ser assalariada que posar-te al capdavant de les teves terres i haver de fer-te autònoma i portar tots els papers i totes les despeses que has d’assumir. Quan parlem de relleu al camp, crec que s’han de deixar molt clares totes les preocupacions i totes les hores que implica. Això que jo aprenc a casa no es pot ensenyar en cap universitat, ni en cap vídeo de YouTube.

—Quan vau tornar a casa, vau començar un projecte de fotografies. Fer-ne una cada dia durant cent dies.
—Faig fotos des de fa mitja vida. Les primeres fotos les vaig fer quan tenia quinze anys i ara en faré trenta. Vaig començar aquest diari el primer dia que ja no tenia pis a Barcelona i no tenia una via d’escapament. Suposo que tenia por de l’ofegament de tornar a casa i a un poble petit. Era la manera de mirar diferent els llocs on anava cada dia. Crec que m’ha ensenyat a mirar.

—I què veieu en aquestes fotografies?
—Veig que a mesura que m’acosto al tros, començo a apreciar-hi un ordre, unes formes lineals i geomètriques perfectes. Això és en part la feina de la pagesia. En canvi, el paisatge que l’envolta no té aquestes línies de verticalitat. Això va ser una de les coses que vaig aprendre a mirar.

—És important veure els detalls?
—Sí, per mi el fet de badar és un dels privilegis de tornar al tros. Aixecar el cap i mirar què tens davant és un privilegi que compensa moltes hores de feina.

—Dieu al llibre: “Quin és el principi? Quin és el final?” Sembleu molt ordenada escrivint.
—Suposo que tinc aquesta tendència a saber estructurar. Això no sé d’on em ve, potser del signe de l’horòscop.

—Quin sou?
—Sagitari. La setmana que ve em cauen. En faig trenta.

—I llavors de quines premisses partíeu?
—Volia que sortís la meva part biogràfica perquè es tractava de retratar aquest moment i la decisió. Però no volia que fos un llibre centrat en mi. També volia fer reflexions sobre la pagesia, però no volia marcar càtedra o fer un assaig. I volia transmetre aquesta part més pràctica de la feina del dia a dia. Crec que aquesta darrera part és la més desconeguda i la que pot tenir més part de bellesa.

—Com viviu aquest canvi de dècada?
—Aquests calendaris que tenim com a societat que diuen que l’any comença al gener i acaba al desembre o comença al setembre, pel curs escolar, no em serveixen gaire. Jo només sé els moments que tinc més feina, i costa posar-hi el principi i el final. És un cicle. Crec que amb fer anys em passa una mica el mateix.

—Feu totes les tasques?
—Per exemple, el tractor, que és una part molt visible de la pagesia, és el que em fa més por. O allò a què m’han inculcat més respecte com a arma mortífera. Vivim en un terreny complicat. No em falten emocions fortes, no em cal fer salt de pont ni anar a Port Aventura. Perquè passes per un marge de dos metres inclinat amb un tractor i t’agafa un infart!

—Pronostiqueu un futur per a la pagesia?
—L’acabament pot ser tant que vingui una gelada o una sequera o que tu et trobis malament i ja no puguis continuar amb la feina. Assumir aquests finals i aquestes limitacions costa, però suposo que s’ha de fer. Com que he nascut en aquest ambient de fatalitat, per mi és fàcil tenir aquesta serenor.

—Sempre heu tocat de peus a terra?
—Sí, aquest tocar de peus a terra és el que et fa viure el dia a dia com un regal. Se’m diu que aquest món s’acaba i que no tindrà continuïtat. Llavors no puc fer més del que faig.

—Els pares han estat pessimistes?
—És curiós analitzar-ho perquè molts cops qui té més tendència a veure-ho tot negre després és optimista i al contrari. Ells han estat molt lluitadors. Hi ha una part de venir de la pobresa, com a terme ampli. De la part paterna, el meu avi era un immigrant que va venir al Priorat sense res, i a poc a poc, es va anar fent la casa. El matern no era immigrant, però era dels pagesos pobres. I ells van triar quedar-se al poble. Hauríem de preguntar a cada generació què els va fer quedar al poble. Dins aquest “quedar-se” cadascú suposo que va anar resistint d’una manera. A casa no he rebut una actitud combativa, d’estar als sindicats o en política, però crec que ha estat una lluita més de resistir el dia a dia. És una vida de molt treball i molt estalvi. Però a ciutat el context també ha canviat i fins i tot és més dur i tot!

—L’estalvi també és una cosa molt dels pagesos perquè no se sap com serà l’any següent.
—S’ha pintat molts cops el pagès com un egoista estalviador que no deixa anar ni un duro. Però de la misèria s’aprèn això. És pensar que per un any que tens una collita bona, en tens quatre de dolenta. En aquest món capitalista que et diu que gastis i gastis per trobar la felicitat, aquesta perspectiva que havia semblat antiquada tornar a tenir valor. Viure el dia a dia i les coses petites, sense pensar que el temps de gaudir és el cap de setmana o el mes de vacances.

—A partir del present i del jo, que és l’única cosa certa que tenim a l’hora de fer discurs.
—Sí que tinc la tendència a parlar de coses ínfimes que em passen al dia a dia, veure-hi grans coses. També quan faig els articles.

—Us interessen uns altres gèneres?
—De vegades penso: a veure si sempre escriuré sobre el mateix i la gent al final se’n cansarà? Sí que m’agradaria continuar escrivint sobre el tros i sobre aquesta vida. Una novel·la o un assaig no m’ho he plantejat. Crec que has de dominar més el gènere. Part de la bona rebuda que ha tingut el llibre és perquè la pagesia és cada cop més en el punt de mira. En mi es dóna el fet de treballar-hi directament i tenir la capacitat d’escriure. Si agafes qualsevol pagès, té moltes coses a explicar, però potser no n’hi ha tants que tinguin la capacitat d’explicar-ho literàriament.

—Quina ha estat la resposta de la gent?
—El que més em va sorprendre és que valoressin el fet literari. Podia ser un llibre sobre la pagesia, però que no tingués aquesta part més literària. Suposo que el pensament i les reflexions no són superficials.

—Es pot gastar el terme “ruralitat”?
—Potser alguns quan passi aquest moment de viralitat i interessi una altra cosa, el deixarem apartat. Si el terme “agricultura” acaba essent un terme teòric a què només donem voltes la gent del sector, crec que no transcendirà. Ho hem d’aterrar per a un públic que no ho coneix. Perquè hi ha gent molt interessada i que reflexiona moltes coses, però que potser no arriba al gruix de la població.