Judit Pujadó i Xavier Cortadellas responsables d'Edicions Sidillà.

Judit Pujadó (Barcelona, 1968) i Xavier Cortadellas (la Bisbal d’Empordà, 1956) són parella professional. Es van conèixer treballant a la Revista de Girona i van coincidir en la necessitat d’engegar petits projectes que van acabar fructificant en un projecte d’abast més gran, la creació de l’editorial Sidillà. El segell, amb seu a la Bisbal d’Empordà, enguany celebra el desè aniversari. Ho fa amb un catàleg basat en la no-ficció i marcat per temes antropològics dels Països Catalans; pels deu volums de la Història de la cuina catalana i occitana, llibres de natura, amb poca ficció i poca vida urbana. El llibre emblema d’aquest aniversari és l’ambiciós Arrelats, un volum que recull la història de vint-i-una de les famílies més antigues de Catalunya, que encara viuen a la mateixa casa. Sidillà ja en prepara la segona edició. A més, fa tres anys, Pujadó i Cortadellas també van posar en marxa la fira d’editorials independents Indilletres.

Què us va fer decidir a fer el pas de crear Edicions Sidillà?
Xavier Cortadellas [X.C.]: La inconsciència.
Judit Pujadó [J.P.]: Anava a dir el mateix. Va ser més l’entusiasme que no pas la reflexió. Veníem del periodisme, ja havíem treballat amb altres editorials i teníem una certa experiència, però en el món de les lletres, dels autors, no pas en el món editorial. No ens ho vam pensar gaire. Ens vam entusiasmar amb el volum Tombes i lletres, ens va semblar que era un llibre que estava molt bé, tampoc vam veure qui ho podria editar, i això ens va fer decidir a muntar Sidillà. En aquell moment fèiem d’editors a la Revista de Girona i semblava una continuació fàcil, però no ho era. Sobretot perquè en aquell moment no vam pensar tot el que significava.
X. C.: Hi havia moltes coses que no enteníem. Per exemple, el primer distribuïdor que vam tenir, que era Brau, ja ens deia que editar llibres era diferent d’editar revistes. Jo no entenia ni això. Ell ho deia en positiu, però, és clar, cada llibre és una aventura.
J. P: I també et deien allò de: quan tinguis uns quants llibres, ja veuràs com aniràs creixent, perquè els llibres aniran sortint. Ara, en canvi, veus que el fons d’una editorial rarament es manté a les llibreries. És una de les coses que ha canviat en aquests deu anys, perquè el mercat s’ha accelerat molt.

Més enllà de l’aprenentatge de l’ofici, com creieu que ha evolucionat el sector editorial en aquests deu anys?
J. P.: Per mi, el que més ha canviat és això que us deia. El llibre dura poc a les llibreries. Al llibreter li costa tenir fons, perquè es publica molt més que abans. La llibreria té un espai limitat i és difícil tenir-hi tot allò que voldries. Per això, el fons editorial és molt difícil que surti. Trobo que s’ha accelerat la roda. Això és el que ha canviat més. Tot i que amb la pandèmia, potser s’ha reculat una mica, perquè molts editors han decidit d’editar menys aquest any, perquè hi ha molta incertesa.

I què ha canviat amb relació als editors, al marge de la pandèmia?
X. C.: Hi ha coses que abans valoràvem molt que ara no són tan importants. Per exemple, nosaltres estàvem convençuts que acabaríem fent més narrativa de la que hem fet.
J. P.: I tot i que a les llibreries els agrada més la narrativa que l’assaig i la divulgació.

Judit Pujadó.

Us heu anat especialitzant en literatura de no-ficció, des de diferents àmbits. I, de fet, el primer títol ja era un llibre singular que us definia. Com es va construir Tombes i lletres?
J. P.: Jo havia fet un llibre que es deia Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines i, buscant bibliografia per a fer aquest llibre, vam trobar el volum de Cees Nooteboom, Tumbas de poetas y pensadores, i ens va fer molta ràbia que només sortissin dos cementiris dels Països Catalans. I no perquè hi hagués enterrat cap autor català, sinó perquè hi havia enterrat Walter Benjamin a Portbou i Antonio Machado a Cotlliure. Els autors catalans també es moren, oi? Immortals encara no ho són. A més, hi ha històries molt fortes sobre les tombes d’alguns autors catalans. I hi havia moltes coses per explicar. Aleshores vam decidir fer el llibre nosaltres i vam decidir que seria col·lectiu. Tothom ens va dir que sí, tot i que tot just començàvem. Va ser un llibre complicat, però el projecte va acabar bé.

Vau començar el llibre, vau crear l’editorial i aleshores, què?
X. C.: Vam tenir la sort que ens va arribar un dels millors llibres que hem editat en aquests deu anys, que és l’Escafarlata d’Empordà, d’Adrià Pujol.
J. P.: Ens vam pensar que tots els llibres que ens arribarien serien així… I ens vam tornar a entusiasmar. En aquell moment ja havíem començat a fer Els pobles perduts i ja anaven sorgint idees. Aquests temes ens agradaven a tots dos. I van anar sorgint els temes i es van anar vinculant els uns amb els altres. En Miquel Martín ens va proposar de fer les Llegendes de la Costa Brava, volum del qual acabem d’editar la cinquena edició, i ja vam començar a generar una dinàmica. Però el primer any només vam editar tres llibres. De tota manera, ara no en fem més de set o vuit l’any, ni en volem fer més.
X. C.: Te’ls has d’estimar, els llibres, i els has de conèixer. El nostre pas lògic següent hauria de ser professionalitzar l’editorial incorporant-hi altra gent, ampliar l’equip, però no ho farem.

Ara podeu viure de Sidillà?
J. P.: Jo visc de Sidillà. En Xevi està jubilat. Quan vam començar no ens pensàvem pas que viuríem d’això. Però aquest projecte demana moltes hores i les coses es van ordenant, posant a lloc. I ara el que més valorem és tenir un projecte amb el qual no depens de ningú més que de tu.

Entre el 2005 i el 2011 hi va haver un esclat de noves i petites editorials independents, que van trencar l’oligopoli del Grup 62 i que van canviar el panorama literari català. Vosaltres formeu part d’aquella eclosió.
J. P.: Quan vam començar, vam parlar amb la Dolors Sàrries de Meteora, que ja feia uns quants anys que funcionava. I ens va situar. Des del principi ens vam trobar amb totes aquestes editorials. A la Setmana del Llibre en Català, per exemple, vam coincidir amb la Laura Huerga, de Raig Verd, l’Aniol Rafel, de Periscopi, en Toni Clapés, de Cafè Central, en Ramon Mas i en Ricard Planas, de Males Herbes… I ens hem anat trobant. Fins i tot, vam estar a punt d’entrar al grup Llegir en Català, però com que es volien enfocar molt a la ficció, al final no ens hi vam posar.

El fet de tenir la seu fora de Barcelona, com us condiciona?
J. P.: Condiciona molt. Nosaltres som perifèrics per dues bandes o tres: geogràficament, per descomptat, perquè la majoria de premsa és a Barcelona. Som perifèrics per la temàtica, perquè fem poca ficció i molt poca novel·la. I després, perquè no podem anar als actes i no formem part del món cultural barceloní. I això et castiga amb invisibilitat.
X. C.: Caiem molt simpàtics, però només el cap de setmana. D’altra banda, amb llibres com ara Els pobles perduts vam anar descobrint que hi havia una continuïtat entre les comarques de Girona, les del nord de Barcelona i les terres de Lleida. I vam tenir camp per córrer. I com que aquests territoris coincidien amb alguns dels nostres llibres, això ens va anar molt bé. No és que no hàgim volgut entrar a Barcelona, ja hi hem entrat d’alguna manera, però ens costa més.
J. P.: No tens un tracte habitual amb els periodistes. Però, per contra, hem voltat molt pel país i això ens ha anat molt bé. Hem voltat molt pel Pirineu i tenim molts llibres de temàtica pirinenca, també de Catalunya Nord. La idea que sempre tenim amb els llibres col·lectius és de la Catalunya sencera.
X. C.: Ara, sense Barcelona tampoc hauríem aguantat. D’això se n’ha de ser conscient, també. Ni l’editorial ni els catalans.

Quin tipus de lector teniu?
J. P.: Tenim un lector prou variat, però sobretot els nostres lectors són gent a qui li agrada el país, voltar pel país. Aquest vincle amb les comarques de Lleida s’ha produït perquè hem fet llibres que parlen d’ells i els hem anat a demanar coses que no els havien demanat abans. La gent té moltes coses per explicar.
X. C.: També ens interessa la llengua i les seves particularitats.

El catàleg d’una editorial és un mirall de com són els editors, dels seus interessos. El de Sidillà és marcat per una temàtica poc urbana.
J. P.: La mirada, segurament, no és urbana. Tot i que jo sóc nascuda al barri de Gràcia [riu]. Ara hem engegat una línia que ens ha anat molt bé, que consisteix a donar eines a la gent perquè sigui més autosuficient. Perquè ara ja no sabem fer res més que teclejar l’ordinador. Hem publicat Tornar al bosc i també Tornar a pagès. Són llibres que van trobant un públic. I, a més, amb aquests llibres mantens la llegua.
X. C.: I són llibres que fem des d’aquí, no són pas traduccions.
J. P.: I a la gent li causa molta satisfacció personal saber fer coses per si mateixa. Els nostres avis ho sabien fer tot, nosaltres tot ho comprem.

Xavier Cortadellas.

També són temes molt contemporanis, lligats a la sostenibilitat, canvi climàtic, un acostament més profund a la natura…
X. C.: Sí, ja anàvem per aquí fins i tot abans de la pandèmia, perquè el món va cap aquí. Els editors formem part del món, com els autors. Nosaltres ara també hem connectat molt amb el moviment Nature Writing, tot i que no sabíem que els anglesos anaven per aquí. Hem coincidit. És normal, tot el món occidental va per aquí.

L’eslògan que us defineix des de la vostra fundació és “Llibres de prop per anar lluny”.
J. P.: És ben trobat, perquè si no saps qui ets ni d’on véns ni quina història tens al darrere, és molt difícil saber on vas. Necessites tenir arrels.
X. C.: Ara hem traduït un llibre de Tristan Gooley, Guia per als que caminen, on se’n va fins a Papua Nova Guinea per explicar coses, algunes de les quals jo havia sentit dir a bosquetans de les Gavarres. És que el món no és tan diferent, som nosaltres que ens anem apartant de la natura. Una altra feina nostra és apuntar que hi ha coses que també pots trobar aquí. Com ara amb el llibre Arrelats, on les famílies que hi apareixen t’expliquen unes històries!

Per què vau voler que aquest llibre, Arrelats, fos l’emblema del desè aniversari? Un llibre que aplega les famílies més antigues de Catalunya.
X. C.: La cosa important d’aquestes famílies és que, a més de ser molt antigues, avui encara continuen. El passat només té sentit quan es projecta cap al futur.
J. P.: Fa dos anys que vam començar a pensar què podríem fer per celebrar els deu anys. Volíem fer un llibre diferent, però això és més fàcil de dir que de fer. Donant voltes al tema del territori, dels masos, se’ns va acudir això de buscar famílies antigues, perquè també era una manera de parlar de la memòria del país i de com aquestes arrels sostenen i no sostenen el present i el futur. Al principi, no sabíem si hi hauria prou famílies per a escriure el llibre i a mig fer-lo ja vam veure que no ens hi cabrien totes. N’hi ha moltes. És sorprenent. És poc conegut, això, i no s’ha destacat prou. I la qüestió important és la continuïtat i la resistència.
X. C.:  Hi ha moltes coses que hi són, però que la gent no sap.
J. P.: I ens preguntàvem fins on podíem recuperar la memòria si la memòria quedava retinguda en una casa… Eren hipòtesis de treball. I què n’havien tret aquestes famílies de tants segles d’arrelament. I la veritat és que ens ha representat molta feina, però n’estem molt contents. El llibre explica el país i la persistència de tots plegats.

És difícil de publicar autors d’aquí amb la quantitat d’editorials que hi ha?
J. P.: Primer has de trobar bons autors. Penseu que som dues persones i no donem l’abast de llegir tots els originals que ens arriben. Jo penso que avui dia no queda cap bona novel·la per publicar a Catalunya.

Fa poc que heu publicat la darrera novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff.
J. P.: Ell ens la va oferir. Ja ens havia traduït un llibre i hi teníem el contacte. I, de fet, Catalunya Nord ens queda més a prop que Barcelona, a nosaltres.

I en l’àmbit de les traduccions, quins criteris heu establert? Heu traduït Jules Renard, Jean-Noël Pancrazi, Margueritte Duras, entre més.
J. P.: Moltes vegades, les traduccions han estat fruit de la casualitat. Però també hi ha editorials de fora que ens interessen per la visió que tenen del món, que seguim i amb les quals hem començat a establir contacte, com és el cas de l’editorial escocesa Canongate.

Judit Pujadó i Xavier Cortadellas.

Hauríem de parlar un moment de la col·lecció Història de la cuina catalana i occitana, escrita per Vicent Marquès. És un projecte d’una gran ambició. És fruit també d’una part d’inconsciència?
J. P.: Completament. És amor al país.
X. C.: Al nord no hi ha una frontera lingüística clara. No s’acaba el català sinó que es va diluint amb l’occità i és això que ens interessa a nosaltres. I amb la cuina, és claríssim. Com diu en Vicent Marquès, pràcticament tenim els mateixos ingredients bàsics.
J. P.: En Vicent Marquès diu que tenim una mateixa cultura perquè vam ser una mateixa nació; mengem els mateixos animals, les mateixes plantes, el clima és molt semblant, i la cuina és bàsicament la mateixa. Hi ha uns elements que ens uneixen.
X. C.: I a la vegada ens diferencien. Perquè, per exemple, a la Camarga no han creat una cultura de l’arròs com al País Valencià, perquè allà l’arròs el donaven als cavalls. Ja anaven tips. Però hauria pogut sortir.

Quan vam entrevistar Vicent Marquès, ens va explicar que l’obra es componia de deu volums. La comesa, econòmicament, és d’altura. De moment n’heu tret tres.
J. P.: Esperem anar complint el calendari. L’altre dia, en Vicent Marquès em va enviar un mail dient que ja en tenia vuit d’enllestits. Ell en volia publicar un cada dos anys, però té vora setanta anys i vam decidir que en faríem un cada any. En aquest projecte hi ha coses complicades. Per exemple, que els llibres fets a Catalunya arribin al País Valencià és complicadíssim. Per altra banda, la gent està acostumada als llibres de cuina amb fotografies i als llibres dels cuiners que surten per la televisió… Però nosaltres estem convençuts que l’obra de Vicent Marquès quedarà, perquè és un home molt honest i molt ben documentat. Perquè és el seu tema, és la seva vida i ho fa molt bé. I la gent del món de la cuina li ho reconeix. I estem molt contents de fer-ho, alhora que espantats, perquè és una obra que significa una feina ingent i és molt cara d’imprimir. Hem enviat mails a totes les biblioteques del País Valencià i no hi ha manera.

És una assignatura pendent, la relació del món del llibre entre el Principat i el País Valencià.
X. C.: Si hi hagués una distribuïdora que arribés a tots els Països Catalans! Si la fessin des d’una perspectiva institucional! L’edició en català també ha de ser present a la Fira del Llibre de València. Hem de creure en el país. Perquè som pocs, però no som tan pocs. Però la visibilitat no s’ha de donar únicament en les llibreries i fires, sinó que s’ha d’assumir també des de l’àmbit institucional.

No voldria acabar sense parlar d’Indilletres, la fira d’editorials independents que vau engegar fa tres anys a la Bisbal d’Empordà.
X. C.: Anem a moltes fires, perquè els nostres llibres funcionen en aquests espais. I, com que sóc molt bisbalenc, vaig pensar que si es feien fires a altres llocs del Baix Empordà, la Bisbal també havia de tenir una fira de llibres. De fet, estic convençut que si aquestes fires es fessin a molts altres pobles de Catalunya, seria important per al conjunt de la cultura catalana.
J. P.: És que la cultura ha de sortir al carrer. Nosaltres, amb Indilletres, vam tenir un propòsit amb Catalunya Nord, que no ha acabat de concretar-se per la covid. Però volem (nosaltres i un grup de veïns, que sense la seva feina no seria possible) que durant un parell de dies s’organitzin actes culturals. L’altre dia, pel carrer, una senyora ens va dir que arran d’Indilletres havia conegut l’Enric Casasses i ara n’era una entusiasta. Aquesta és la idea: escampar la cultura. Ho fem a partir de quatre o cinc debats que organitzem nosaltres; donem un premi a la crítica literària, que és el premi Llucieta Canyà, per donar suport a un gènere que sembla que s’estigui morint, perquè els diaris cada vegada tenen menys espai per a publicar crítica literària. També vam obrir una beca a fi que editorials catalanes poguessin portar autors estrangers. Però va arribar la covid i ens ho va desmuntar, també.
X. C.: A Catalunya es podrien fer moltes més coses en aquesta línia. Perquè la societat catalana és molt dinàmica, i quan dic societat catalana vull dir dels Països Catalans. Hem de sortir al carrer i ens ho hem de creure.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.