Lamela

El matí de febrer que va començar el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol es respirava un aire fred de cosa històrica. Per primera vegada després de molts mesos de captivitat podíem veure els presos polítics, al bell mig de la mateixa sala on havien estat jutjats i condemnats Lluís Companys i el seu govern el 1935. Dotze acusats a la part central, en dotze cadires vellutades distribuïdes en quatre files, exhibits com un trofeu de caça, preparats per a la culminació del càstig.

És una de les imatges que defineix el 2019, pensada com un escarment: els dirigents independentistes responsables dels fets de la tardor del 2017 passaven comptes davant la justícia espanyola i no en sortirien pas impunes. Durant quatre mesos de judici això va surar sempre entre els passadissos del palau de les Saleses; no se irán de rositas [‘no cauran de potes com els gats’], s’hi murmurava. Aquesta convicció tan arrelada entre els polítics i els principals mitjans de Madrid ha afavorit que l’estat espanyol entri al carreró sense sortida on és ara i que perdi el control del procés contra el procés, ara que ha acabat entrant en el terreny judicial internacional, el contrast ja no ha aguantat més i el mirall s’ha acabat trencant.

Perquè tret d’algunes excepcions, a Espanya hi havia l’assumpció generalitzada que el càstig contra els presos polítics havia de ser equiparable al dany causat, que era greu, fins d’una magnitud incalculable. El problema era el criteri amb què avaluaven aquest dany, que era polític i no estrictament jurídic, que avantposava la preservació de la unitat d’Espanya i el sentiment d’haver estat agredits a la defensa de drets fonamentals (i constitucionals) i la voluntat de resoldre políticament un conflicte polític. Com que gairebé tothom va validar aquesta tesi, com que el manament segons el qual les decisions judicials no es poden qüestionar ha pesat com una llosa, els excessos del Tribunal Suprem durant tota la fase d’instrucció eren impunes mediàticament si és que no eren aplaudits; i durant el judici els acusats i els testimonis de catalans agredits per la policia als col·legis electorals tenien la presumpció de falsedat i de culpabilitat, i en canvi les desenes de policies mentiders tenien la de veracitat.

I aquesta gran tesi oficial d’estat sobre el conflicte català, fundada el 3 d’octubre de 2017 i desplegada fins al judici per tots els poders, era subscrita dia rere dia per la gran majoria de la premsa de Madrid i no mereixia cap crítica ni cap condemna rotunda de l’esquerra oficial espanyola. Hi ha, això sí, iniciatives d’algunes organitzacions de la societat civil madrilenya i espanyola que s’hi han oposat amb fermesa, i que van tenir l’expressió viva en la gran manifestació a Madrid del 16 de març.

Però l’estat espanyol alhora havia de preservar-se, fins i tot si implicava passar per damunt del dret. El president del Consell General del Poder Judicial espanyol, Carlos Lesmes, ja havia marcat la pauta el setembre del 2017, quan va situar la unitat d’Espanya com el valor a preservar per part dels tribunals espanyols. No pas els drets fonamentals, sinó la unitat d’Espanya. I amb aquella premissa, la jutgessa Carmen Lamela primer i el jutge Pablo Llarena després van justificar l’empresonament de dirigents polítics i socials independentistes per acusacions tan greus com la rebel·lió. Van tancar mig govern legítim de Catalunya i la presidenta del parlament a la presó. Entre els fets i el relat de l’acusació d’una fiscalia desbocada i els arguments de Pablo Llarena per al processament, que era com una condemna anticipada per una rebel·lió violenta, hi havia una distància enorme. Però les veus que ho qüestionaven eren minoritàries i silenciades, i a Espanya s’imposava el discurs del no-qüestionament de les decisions judicials i el càstig i escarment necessari contra una gent que havia fet una cosa molt mal feta, que era fonamentalment posar en dubte la unitat d’Espanya. Quina traducció al codi penal té aquesta ‘ofensa’? Heus ací el problema.

‘L’heroi Marchena’ va posar la llavor del canvi de guió

I el judici va començar amb aquesta hipoteca. Perquè les acusacions de rebel·lió i de sedició no se sostenien de cap manera, però com podria explicar el Suprem que després de dos anys de presó preventiva i d’impedir a alguns dels presos l’exercici ple dels seus drets polítics hi hagués una condemna per una simple desobediència? Això no hauria encaixat de cap manera amb la magnitud de l’ofensa. El president del tribunal, Manuel Marchena, va tenir la cura de revestir de pulcritud el judici, de presentar-lo com un procediment garantista envers els acusats i les defenses, marcant una distància formal respecte de Pablo Llarena que, com més avançava el judici, més s’escurçava. Marchena va cometre alguns errors significatius i no va poder dissimular la irritació que li produïen les defenses i els testimonis que contradeien la versió oficial-estatal dels fets de l’1-O. Mai no s’havia vist que el Suprem critiqués obertament i pública una de les defenses, en aquest cas la de Jordi Cuixart. El Marchena agre i cínic fou aplaudit per la premsa de la dreta (i l’esquerra) espanyola, encimbellat com el salvador d’Espanya, com un heroi.

L’heroi Marchena sabia que no podia condemnar per rebel·lió, que de cap manera podria ser homologable en la justícia internacional, que sempre tenia present com una nosa. Alemanya ja ho havia deixat clar rebutjant aquesta acusació contra el president Puigdemont. I Marchena es va empescar una sentència que deia que castigava la pretensió de trencar la unitat d’Espanya (un dels objectius prevists en la tipificació de rebel·lió) amb un delicte no previst per a aquesta finalitat: la sedició. Un nyap jurídic enorme, segons força juristes de prestigi. Una violació en tota regla d’un dret que té tothom que se sotmet a un judici, el del principi de legalitat, és a dir, que qualsevol conducta sigui previsible d’un punt de vista penal.

En realitat, allò que Marchena volia condemnar era un fet que fa anys que és destipificat en el codi penal espanyol, la condemna d’un referèndum. Però com que fou la unitat d’Espanya que es va veure qüestionada i amenaçada, no podia sortir-ne impune: la claca mediàtica i política esperava la culminació d’un càstig dur; els poders de l’estat l’esperaven. I Marchena va forçar tant la sedició per encaixonar-la-hi que va trencar el codi penal. D’un punt de vista intern, espanyol, potser l’única conseqüència per a Marchena sigui que els qui el qualificaven d’heroi l’hagin acabat veient com un traïdor per no haver gosat condemnar per rebel·lió.

Europa entra en joc i s’obren vies d’aigua a Madrid

Però aquesta manera de forçar el dret amb una voluntat política de venjança contra una dissidència interna tan gran com l’independentisme pot passar factura a l’estranger. I de fet ja és així. Perquè Marchena, bo i actuant d’acord amb aquest patró, va prendre unes decisions molt controvertides que van violar els drets dels presos. Els polítics i el més fonamental, el de la llibertat personal. Primer va deixar que els presos que havien estat elegits diputats a les corts espanyoles durant el judici anessin a prendre possessió del seu escó i després va deixar a les mans de la presidenta del congrés, Meritxell Batet, i del del senat, Manuel Cruz, que els suspenguessin la condició de parlamentaris. I encara més: va impedir a Oriol Junqueras de prendre possessió del càrrec d’eurodiputat electe, tot i haver-se pogut presentar a les eleccions europees, i va presentar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per a validar la seva decisió. Però es va equivocar en el càlcul.

Ja hem vist que la jugada li va sortir malament. La decisió del dia 19 de desembre del Tribunal de Luxemburg és un punt de trencament que pot fer esquerdar tot el cos repressiu construït d’ençà del 2017. ‘El Tribunal de Justícia de la UE ha canviat la doctrina i ara això s’ha d’examinar’, deia el govern espanyol després del revés judicial contra el Tribunal Suprem. És un mal enfocament, que palesa el problema de fons etern, la incapacitat de dir ‘ens vam equivocar’. Perquè això que ha fet el TJUE és deixar clara quina és la doctrina, no pas canviar-la. I tan bon punt l’ha aclarida ha evidenciat que la justícia espanyola anava mal encaminada, que allò que cal protegir és el sufragi directe i universal mitjançant el qual els ciutadans elegeixen els seus representants polítics. I que cap formalitat imposada per un estat, com ara la promesa de la constitució espanyola, no ho pot impedir. En això es fonamenta la immunitat que té Oriol Junqueras d’ençà del 13 de juny, quan es van proclamar els resultats de les eleccions europees, i que fa més de mig any que el Suprem espanyol li viola.

I aquest és el principi que contravé tota la doctrina espanyola aplicada pel Suprem amb l’objectiu de posar entrebancs a tots els presos polítics i els exiliats que han participat en processos electorals d’ençà del 21-D. Tant és així que el Tribunal Constitucional espanyol s’ha començat a esquerdar i ja hi ha magistrats d’aquest òrgan tan polititzat que han afirmat que Oriol Junqueras no hauria d’haver estat tancat a la presó provisional mentre era candidat a les eleccions al parlament del 2017. Perquè li eren vulnerats els drets de participació política.

Comença l’efecte dòmino

Són símptomes de l’enfonsament de l’estratègia repressiva de l’estat espanyol contra l’independentisme. En cas de conflicte entre allò que diu el dret intern d’un estat i el de la Unió Europea, preval el segon, i això és decisiu en el litigi d’Oriol Junqueras i el de Carles Puigdemont i Toni Comín per a fer valer la seva immunitat i els seus drets com a europarlamentaris, violats durant mesos. El president i el conseller a l’exili ja han estat reconeguts pel Parlament Europeu com a eurodiputats fruit d’haver aplicat immediatament la doctrina europea fixada pel TJUE que el Tribunal Suprem espanyol es resisteix a assumir i a acceptar. Però la pressió és enorme, i n’és una prova l’informe de la fiscalia de la sala contenciosa-administrativa del Suprem espanyol segons el qual Puigdemont i Comín tenen raó de presentar un recurs perquè siguin reconeguts els seus drets com a europarlamentaris, fins ara vulnerats. La contundència amb què s’expressa la fiscalia és sorprenent, inèdita, perquè afirma que ‘l’acte d’acatament constitucional [per part dels eurodiputats electes] podria arribar a considerar-se, d’acord amb l’aplicació de la normativa electoral europea, un impediment per a la decisió efectiva de la condició d’eurodiputat’.

La sentència del dia 19 de desembre sobre Junqueras engega un efecte en cadena i, com fitxes de dòmino, van caient les peces d’aquest trencaclosques; just l’endemà el TJUE invalidava la denegació de mesures cautelars demanades per Puigdemont i Comín el primer de juliol per poder anar a la sessió constitutiva de l’Eurocambra; ara hi ha l’informe de la fiscalia de la sala tercera del Suprem assumint el criteri de Luxemburg; l’entrada dels eurodiputats exiliats el 13 de gener vinent al plenari d’Estrasburg; l’informe que pugui fer l’advocacia de l’estat espanyol sobre Junqueras…

El Tribunal Suprem espanyol té a les mans la decisió de rectificar i aplicar la sentència de Luxemburg o bé de contravenir-la. Si optés per la primera opció, la derrota política de la via judicial tindria un impacte enorme dintre l’estat, perquè la sentència contra Junqueras hauria de ser declarada nul·la i el president d’ERC hauria de sortir en llibertat. I Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva també podrien reclamar que els reconeguessin els seus drets vulnerats i la seva condemna com a càrrecs electes de les corts espanyoles a qui s’ha sentenciat quan havien d’haver tingut immunitat. Hi ha en joc drets polítics, no solament dels representants elegits democràticament, sinó de tots els seus electors. Heus ací el meló que s’obre ara.

I no únicament això, sinó que aquestes contradiccions que ha començat a posar en evidència el Tribunal de Luxemburg constitueixen una munició de gran calibre contra l’estat espanyol a l’hora de presentar una demana al Tribunal Europeu dels Drets Humans a Estrasburg. El judici al Tribunal Suprem contra el procés havia de ser la culminació del càstig, però pot haver estat el començament de l’enfonsament. Fou un judici feixuc i dolorós, que va deixar una sensació amarga i d’impotència perquè Marchena va fer com va voler i va fer l’efecte que gairebé mai no en perdia el control. Però en aquest tombant del 2020 la justícia espanyola ja el comença a perdre, el control. De Luxemburg, a Estrasburg. Ah, i la demanda contra Pablo Llarena a Bèlgica avança. Lentament, però avança.

Diari d’un judici polític: les cròniques de quatre mesos de judici

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.