L’independentisme s’ha exhibit i ha passejat triomfalment pel centre de Madrid. Sense por. ‘Hem vingut a acomiadar-nos’ ha estat un dels càntics més populars durant la marxa, que ha ocupat tot el passeig del Prado, d’Atocha fins a la madridíssima font de Cibeles. Entre catalans vinguts d’arreu del país, però també de l’estat espanyol, com castellans, andalusos, bascs i gallecs, s’han aconseguit d’aglutinar 120.000 persones, segons els organitzadors. En opinió de la delegació del govern espanyol, només 18.000, una xifra sorprenent atenint-nos al fet que només amb els 520 autobusos desplaçats fins a Madrid ja es reunien 30.000 persones, i sense comptar els 15 TGV que venien plens de Barcelona.

Números a banda, l’independentisme ha culminat una jornada rodona, que ha complert, o fins i tot superat, els pronòstics. S’ha desenvolupat amb normalitat absoluta, exceptuant la detenció de Jordi Alemany al matí . La ultradreta ha volgut fer-s’hi present al migdia, però només ha aconseguit de reunir disset persones –ni més ni menys– en passar per Cibeles, i davant la indiferència dels turistes.

Sota un sol de justícia, al llarg del dia Madrid ha anat rebent progressivament l’arribada de catalans i manifestants. Escenes completament desubicades, amb un punt de surrealistes. Cap no seria estranya si no fos perquè s’han produït al cor de Madrid. Com aquell home que crida ‘visca la terra!’ en ple passeig del Prado i davant agents de policies locals; a Cibeles sona ‘Ventiladors, de Zoo, que diuen que ‘som gent de pau i de guerra’; un grup d’independentistes vestits de groc i brandant estelades cerca una ombra sota l’edifici de la Borsa; o uns altres fan temps al Retiro, com qui passeja per la Ciutadella en un 11-S.

En un degoteig constant, el passeig del Prado s’ha anat omplint de mica en mica fins que als volts de les 17.00 l’ambient ja era eixordador. Tota la patum política es deixa veure a la capçalera de la manifestació, que quan comenci, només l’ocuparan representants de la societat civil. Però fins llavors aquest és un aparador que no se’l vol perdre ningú. Apareix el president de la Generalitat, Quim Torra. Mou masses i l’escuden vuit agents de seguretat. En la seva intervenció davant el núvol de periodistes parafraseja el poeta Joan Maragall i la seva Oda a Espanya: ‘Escolta, Espanya, el clam de llibertat i aprofita per democratitzar-te’.

Celebració a Cibeles

El trajecte fins a Cibeles és breu i és allà, a l’acte, on arriben els moments més intensos. Només per arrencar, l’organització ha preparat un vídeo que recull els talls més destacats de les intervencions polítiques dels presos en el judici. La imatge és impactant. ‘Em considero un pres polític i la meva prioritat no és sortir de la presó, sinó la resolució del conflicte polític entre Catalunya i Espanya.’ Són les paraules de Jordi Cuixart, que ressonen a la plaça de Cibeles i que la gent celebra com si fos un títol.

Vídeo sencer de la manifestació

O Jordi Turull: ‘Vostès [la fiscalia] qualifiquen allò que va passar el 20-S de tumult, torba, massa o multitud en els seus escrits. Per a mi és dret de manifestació.’ I la manifestació torna a bramar. I així amb tots els presos.

Tots els parlaments tenen el leitmotiv de la manifestació, ‘L’autodeterminació no és delicte’, un lema retolat en vuit idiomes a l’escenari ubicat a la plaça de Cibeles, just on comença el passeig de Recoletos. Per allà hi passen Marcel Mauri i Elisenda Paluzie, que centren els discursos en elogiar la solidaritat dels altres pobles de l’estat i en trencar els tòpics de la dreta: ‘Cap dels dos dels meus cognoms no és català. La República Catalana que anhelem no és contra ningú, és una oportunitat per a tothom’, diu la presidenta de l’ANC. Mauri també tira de persuasió: ‘Escolteu aquest clamor. Donar suport a l’autodeterminació de Catalunya és donar suport a la democràcia a Espanya.’

Aquest missatge de denúncia contra el règim del 78 el falquen més parlaments, com el del pare d’un dels joves d’Altsasu sentenciat a tretze anys de presó: ‘Quan es tracta de defensar la justícia i els drets fonamentals, s’hi ha de participar, perquè hi va la democràcia. Solidaritat, dignitat, llibertat!’

El moment més potent és al final, amb el cant de ‘L’Estaca’, que de ben segur que ressona per tot Madrid. La plaça de Cibeles és un mar d’estelades, però també hi ha estreleiras, banderes basques i de l’Esquerra Castellana que fan tremolar el terra. I qui sap si cap dia el règim.

Com ha seguit la gran manifestació independentista a Madrid la premsa espanyola?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb