forn junqueras

El primer dia de les declaracions al judici dels presos polítics ja ha deixat en la nostra retina moments que seran difícils d’oblidar. Per bé i per mal. Aquestes sessions són i seran esgotadores i es podrien complicar encara més si, com sembla, Pedro Sánchez anuncia eleccions avui mateix. Però, en veient que els presos no han estat capaços de pactar una defensa comuna, la primera impressió també és que caldrà esperar que tots hagen parlat per poder-nos fer una idea precisa de què se’n pot esperar.

Ahir, per exemple, Junqueras i Forn varen optar per dos models de defensa completament diferents. Diametralment oposats en tot. I Andreu Van den Eynde, quan va explicar la decisió del vice-president de no respondre a l’acusació, va dir que no volia permetre un míting de l’acusació, però també que la declaració de Junqueras s’havia complementat amb la de Forn. Que sí que va haver de bregar contra el míting i la impertinència dels acusadors. Tan i tan grans que fins i tot el jutge els va haver de cridar l’atenció.

Sens dubte Junqueras va protagonitzar els moments més brillants del dia, la intervenció més vibrant i d’altura. Després de més d’un any de presó provisional, sense veure’l, crec que a tothom li va resultar reconfortant de recuperar el millor Junqueras. Va ser contundent, va ser expressiu, va ser engrescador, fins i tot es va permetre de recuperar aquella ironia que gastava i, segons que sembla, encara gasta. Políticament, va situar el debat en el punt clau que provoca l’enfrontament amb l’estat espanyol, que és la seua incapacitat de dialogar, la seua incomprensió de les regles democràtiques, la seua excentricitat. La metàfora de la cadira al davant és tan encertada com punyent. Sempre buida, la cadira de davant. Mai el comportament que s’espera d’un estat modern i democràtic.

Però amb la decisió de no respondre a l’acusació Oriol Junqueras es va estalviar d’haver de donar explicacions sobre la DUI, cosa que en canvi sí que va haver de fer el conseller Forn. I aquest, sens dubte, va ser el pitjor moment del dia. Forn va optar per un advocat, Xavier Melero, que va estar present en els inicis de Ciutadans i que sempre s’ha declarat partidari de la constitució espanyola. És evident que aquest marc mental va influir en la decisió de presentar al tribunal la DUI del 27 d’octubre gairebé com un engany i de gairebé vantar-se’n, fent preguntes a un Forn que anava empetitint-se a la cadira, després d’haver resistit. en canvi, amb una enorme solidesa i una gran dignitat, els atacs de l’acusació de l’estat.

Ell mateix, i també alguns altres dels acusats, ja havien explicat aquesta versió decebedora del que va passar el 27 d’octubre. Evidentment, és una versió que reclamarà explicacions el dia que es puguen donar lliurement, però que ara no es pot deslligar de la situació processal de qui la fa. Seria injust de no tenir-ho en compte. L’amenaça de dècades de presó i la crueltat d’haver passat ja més d’un any de presó preventiva són elements que no es poden perdre de vista ni disminuir. Però aquest relat costa d’acceptar, malgrat tot. I pot tenir, evidentment, conseqüències desmobilitzadores i desmoralitzadores que ja veurem, en tot cas, si la resta dels acusats remunten o no.

Sobretot perquè en aquest judici, hi plana, i hi planarà mentre dure, una tensió permanent entre el passat, el present i el futur. Entre allò que va passar l’octubre del 2017, les conseqüències i la interpretació d’aquells fets, el que representa i ensenya avui aquest judici sobre la impossibilitat pràctica de continuar formant part d’Espanya, i el futur que com a país Catalunya ha d’encarar. Tal com hem arribat fins ací no tenim davant tan sols un judici d’allò que es va fer el 2017 sinó un autèntic test a la democràcia. Un test que marcarà el futur i que hauria de donar ales també a la classe política per resoldre finalment allò que, malauradament, no es va resoldre com calia amb aquella DUI. Perquè ja ningú no pot tenir cap dubte que l’única manera d’assegurar que no hi haurà cap més judici polític com el que Forn i Junqueras han de suportar és no formar part de l’estat espanyol.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb