Vae victis! Ai dels vençuts! La frase és de Bren, cabdill dels gals, en resposta als romans que es queixaven que les balances amb què es pesava el rescat de la seva ciutat eren trucades. Segons Titus Livi, Bren la pronuncià tot posant l’espasa damunt la balança. Era una expressió objectiva del dret, com ho fou la del cardenal Jiménez de Cisneros uns quants segles més tard quan li van demanar quins poders tenia per a governar. El cardenal obrí el balcó i assenyalant els canons de la seva guàrdia va respondre que aquells eren els seus poders. És la fórmula, més o menys matisada, de tots els que regenten el poder. Hi pensava l’altre dia, quan el president Torra, en la darrera declaració del seu judici, argumentava que no havia obeït l’ordre de la Junta Electoral Central perquè era il·legal, mentre el jutge Barrientos sostenia la balança on hi havia posats, en un platet, les raons irrefutables del president i, en l’altre, una quantitat històricament incalculable de canons.

Quan la víctima disposa de poder, el patiment la realça i la dignifica. No és cap casualitat que el prestigi de les víctimes de l’Holocaust arribés després de la fundació de l’estat d’Israel i no abans. Molts testimonis, el de Primo Levi entre més, expliquen que, després de l’alliberació, ningú no volia saber res dels camps d’extermini i molta gent mirava els sobrevivents amb prevenció, com si l’internament a què els havien sotmès fos l’indici d’alguna culpa en lloc de ser el crim en si mateix. Un crim d’una tal gravetat i capacitat expansiva que la consciència europea trigaria dècades a copsar-ne l’abast. A ulls de la bona gent, alguna cosa devien haver fet els deportats per merèixer tal càstig. Aital autodefensa psicològica dels qui no havien mogut ni un dit per impedir un crim perpetrat com aquell qui diu al replà de l’escala no té res de particular. Ja s’havia vist pocs anys abans a França respecte dels refugiats del 39, internats en camps de concentració cínicament anomenats centres de reunió o fins i tot d’acolliment, quan no eren enviats al centre penal que funcionava llavors al castell de Cotlliure. Aquesta taca al blasó de la République, la societat francesa no l’ha començada a reconèixer fins que Espanya no ha esdevingut un soci amb capacitat d’influència no negligible a la Unió Europea.

En canvi, als qui no aconsegueixen de sobreposar-se a la derrota ningú no els acredita com a víctimes. Els historiadors que han estudiat la deportació rarament hi distingeixen el contingent català, malgrat haver arribat a gairebé un terç dels republicans a Mauthausen. Els experts literaris han vessat molta tinta sobre Levi, Wiesel, Roussel, Frankl, Améry, Kertész, fins i tot el problemàtic Semprún, però ni una paraula sobre Amat-Piniella ni Neus Català. Aquests se’ls tornen invisibles a causa d’un detall ínfim però alhora determinant: a diferència dels republicans espanyols, reivindicats amb més o menys convicció per l’esquerra estatal, els catalans no han superat mai la condició de vençuts. Quina millor prova de la diferència entre els uns i els altres que no poder reivindicar la pròpia història sense ésser titllats de victimistes? Però acusar la víctima de falsificar la història, què és sinó ampliar l’abús original a l’empara de la negació? És la tàctica de qui monopolitza la credibilitat mitjançant el poder d’extorquir la veritat. La diferència efectiva entre la víctima i el victimista rau en el fet que el darrer està atrapat en la seva condició, per sota del nivell de força en què hom aconsegueix de fer-se escoltar. Amb altres paraules: si les víctimes no pateixen la humiliació d’haver de defensar el seu testimoni de la injustícia, els victimistes són humiliats precisament pel fet de testimoniar-la. Això val per a totes les classes i totes les famílies dels ofesos. Algú creu que sense l’apoderament de les dones la casa reial britànica hauria destituït el duc de York arran d’uns comentaris desafortunats? Cal tenir al darrere una institució poderosa o un corrent d’opinió molt potent per a capgirar un prejudici.

La feblesa institucional, augmentada després del 155, és el motiu pel qual la persecució del president Torra no escandalitza els qui pregonen les virtuts democràtiques de l’estat. Que això no és una qüestió de justícia ho demostren els qui victoregen l’ús de la força contra institucions, càrrecs electes, periodistes, professors i qualsevol qui gosi no ja participar en una acció de protesta sinó simplement exhibir un llaç groc. Aquest és, precisament, el càrrec amb què pretenen assassinar políticament Quim Torra. Al recaragolat argument que recordar l’existència de presos polítics equival a fer propaganda electoral seria massa fàcil de respondre-hi, i ja s’ha fet, que de propaganda en féu el Tribunal Suprem promocionant durant mesos un partit antidemocràtic llavors marginal amb la consideració d’acusació popular. La popularitat, en tot cas, la hi regalà el Tribunal Suprem atorgant-li aquell esbiaixat protagonisme. I el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba de repetir la jugada. 

Això, de tan evident com és, resulta trivial. L’observació a fer és que la força governa el món i la veritat necessita una dosi de força per a imposar-se. Us en posaré un exemple per a mi molt proper. Enguany la Universitat de Stanford ha canviat l’adreça que tenia d’ençà de la fundació, el 1895, substituint el nom Serra Mall per Jane Stanford Way, a petició dels guaites de la correcció política. La decisió de suprimir el nom del franciscà mallorquí va ésser debatuda al senat acadèmic entre els defensors de la memòria històrica d’una banda i els detractors de la figura del colonitzador espanyol d’una altra. La decisió gens salomònica ha estat partir la criatura, esborrant el nom del frare d’alguns carrers però no pas de tots. En aquest cas, però, la concessió a la correcció política ni tenia la intenció ni tampoc la capacitat de fer justícia a la història i cultura dels ohlone, els habitants autòctons de la regió costanera del nord de Califòrnia convertits al cristianisme i obligats a treballar a les missions. I tan desconeguts avui com ara fa un any. 

La supressió, ni que sigui parcial, del nom Serra indica el declivi de la influència espanyola arreu del món. Aquest declivi es mesura per segles, no pas per dècades, i ha estat constant malgrat remuntades més aparents que no pas duradores. Els ohlone sols han estat un pretext per als elements que han fet capital polític d’un anticolonialisme anacrònic, com aquells que denuncien l’esclavatge més d’un segle després de l’abolició i resten cecs a les formes actuals del fenomen. La lliçó a treure de l’anècdota, la categoria útil, és que la simpatia i la compassió depenen de la força de l’objecte. En tot aquest trastorn toponímic, els ohlone han estat l’instrument d’una revenja històrica que ha trigat segles a trobar el moment de la seva possibilitat.

Ignorar la història porta a contrafer-la. Quan es falseja la història o se’n suprimeixen capítols es viu deformant el pensament i violentant el judici. La dels catalans s’ha ignorat durant segles perquè, com els ohlone, són un poble vençut. Però, a diferència d’aquests, els catalans no han desaparegut del tot. Ocupen un espai intermedi entre l’inconscient i la mala consciència dels espanyols. Han deixat un rastre històric resseguible i si no han caigut del tot en l’oblit és perquè lluiten per mantenir la seva cultura. I la lluita és un senyal inequívoc de força. D’aquí vénen els afanys per a extingir-la, ara mateix amb l’atac a la llengua per part d’uns socialistes en plena degradació. Uns socialistes que cremen les naus de la justícia i fins de la veritat. Perquè sols el poder és poder, i ja fa temps que han decidit quin amo serveixen.

La resistència catalana dels darrers tres segles sols trobarà ressò internacional quan la història doni a Catalunya una oportunitat de rescabalar-se amb alguna victòria, ni que sigui moral. Però, fins i tot essent sols moral, perquè arribi a ser reconeguda i admirada com a victòria caldrà haver acumulat prou força. Els catalans han d’aprendre a imposar-se per crear oportunitats de fer-se respectar. Ara mateix, més enllà del temor que esbalaeix els cervells i aconsella càlculs miops de pura interinitat, convindria imposar el criteri de força rebutjant un pacte d’investidura que, pels qui el decideixen, equival a posar l’espasa al plat de la balança. Sols portant la força moral fins a les darreres conseqüències aquest país podrà acabalar la força política necessària per a capgirar la situació, d’acord amb l’advertiment del president Torra als seus jutges, que si avui poden condemnar-lo, demà seran ells els condemnats.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb