Juan José Segura: “Molts pares de víctimes del ‘balconing’ ja van fer turisme d’excessos a les Illes”

Entrevista al metge de So n’Espases que ha fet un estudi sobre els motius del fenomen del ‘balconing’

VilaWeb
Martí Gelabert
06.06.2022 - 21:40
Actualització: 06.06.2022 - 22:06

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Juan José Segura (1985) és cirurgià oncològic a l’Hospital Universitari de So n’Espases, a Palma. El 2021, la reina Isabel II del Regne Unit li va concedir el títol de membre l’Orde de l’Imperi Britànic per la seva feina de recerca i sensibilització sobre el fenomen del balconing. L’estudi que va elaborar durant els anys 2016 i 2017 li ha permès de definir el perfil dels accidentats en caure d’un balcó, sempre amb motiu del consum d’alcohol o més drogues. Diu que aquesta pràctica només és una anècdota i que darrere el turisme d’excessos hi ha més incidents i accidents que s’han d’aturar i que són “molt més bèsties”. Parlam amb ell del balconing i d’aquesta mena de turisme, de com determinar el perfil dels accidentats pot ajudar a l’hora d’intervenir-los a urgències. Alhora, miram d’entendre per què la majoria d’accidentats són homes britànics.

—Els hotelers diuen que és una pràctica que ha desaparegut, però segons el vostre estudi, què és el balconing?
—En primer lloc, s’ha de tenir en compte que el terme no surt del món científic, sinó del periodisme. Per aquest motiu, quan vàrem decidir d’estudiar aquests pacients, havíem de delimitar el terme. Vàrem identificar tots aquells accidentats amb politraumatisme que havien tingut l’incident estant al balcó i que s’havien precipitat al buit. Això inclou els qui salten del balcó a la piscina –que tenen més impacte mediàtic–, però ens vàrem adonar que eren una minoria i que la gran majoria eren accidentats.

—Quina mena d’accidents?
—Els que són en un balcó i, havent begut més del compte, fan alguna cosa imprudent i acaben precipitats. Per exemple, hi ha qui comença a fer exercicis de braços o qui passa d’una habitació a una altra. Al final tenim gent que ha begut molt, que ha tingut un comportament imprudent i que, a conseqüència d’això, ha rebut lesions.

—Per tant, va més enllà de saltar a una piscina des del balcó.
—Sí, aquesta és la definició instaurada en el món científic. Pot ser que els hotelers no ho tenguin en compte i només comptin el fet de saltar a la piscina. I això és ver que, tal vegada, no passa ara. És un malentès de definicions. De fet, també és cert que aquest tema surt molt a la premsa i moltes vegades s’anomena balconing coses que finalment no ho són. Sembla que a Mallorca qualsevol que cau d’un balcó és per això, i no. També hi ha intents de suïcidi, accidents domèstics, gent que es deixa les claus… i això no és balconing.

—I de tota aquesta reflexió, vau treure un perfil sobre qui fa balconing.
—La majoria són homes, això va molt associat al gènere masculí. Són turistes, sobretot del nord d’Europa. Especialment, i amb més representació, de les Illes Britàniques. Tot i que no són els únics. El que sí que coincideix és que tots havien consumit molt alcohol; un 30% algunes altres substàncies estupefaents, i tots a l’estiu i en un context de festa.

—El mercat britànic és el segon emissor de turistes cap a les Illes i el primer és Alemanya. Així i tot, en el vostre estudi dieu que hi ha 2,5 casos per cada milió de turistes britànics i 0,3 per cada milió d’alemanys. També detecteu que els britànics representen el 60% dels casos del total. Per què?
—Aquest era el principal objectiu de l’estudi que vàrem començar el 2018, però com que va deixar d’haver-hi casos de balconing amb la covid no ho vàrem poder tirar endavant. Tenim pendent de prendre en consideració les varietats socioeconòmiques i psicosocials de tot el fenomen. Perquè sí que pensam que hi ha un perquè. És veritat que potser el patró de consum d’alcohol del nord d’Europa és diferent del del sud. I és veritat que els britànics tenen un bagatge històric lligat al fenomen hooligan, de viatjar a l’estranger i beure més del compte i cometre actes d’incivisme. Podem especular, però de moment no hi podem donar una resposta científica.

—Però les hipòtesis quines són?
—Sabem que, en molts casos, el fet de venir aquí a les Illes va lligat a la bauxa, al turisme sense límits, i això és molt instaurat culturalment. En molts dels pacients que hem tingut, els pares dels joves ja havien vingut aquí a fer un turisme d’excessos. Es dóna per fet que a una certa edat has d’anar a les Illes a viure un turisme boig, sense límits. Pensam que la cosa pot anar per aquí, perquè el patró d’alcohol hi té molt a veure. Sembla que l’aspecte socioeconòmic també, però encara no en sabem prou.

—I per què el 95% són homes?
—Hi ha un component de la mateixa naturalesa… No sé dir per què, perquè no sóc sociòleg ni em dedic a l’evolució psicològica per gènere; tanmateix, els homes, per desgràcia, tendim a tenir comportaments més arriscats, a prendre decisions més arriscades, a consumir més alcohol, ens desinhibim més. I l’accident ve quan fem coses d’aquestes. Però això són especulacions fora de la meva àrea de treball.

—Sou cirurgià oncològic. Per què sou també la cara visible d’aquest estudi, que no té a veure amb el càncer?
—A Espanya no hi ha una especialitat de cirurgia d’urgències. En algunes altres zones del món sí, però aquí no. Els cirurgians que atenem les urgències som cirurgians que ens dedicam a l’aparell digestiu. Uns oncològics, uns altres de benignes… i que quan fem guàrdies atenem els politraumatismes. Tot i que al meu dia a dia em dedic a la cirurgia oncològica, a operar càncers, en el temps de guàrdia ens enfrontam a això altre. I quan algú s’enfronta a un problema com aquest, tot i que no sigui la seva àrea de capacitació principal, ho ha de resoldre.

—Per la falta d’informació, per tant, calia elaborar aquest estudi.
—Sí, sorgeix arran del problema que tenim. Sabíem que cada estiu teníem un grup de pacients que es precipitava des de balcons. I això a la literatura científica no surt recollit. És a dir, quan un metge s’enfronta a una qüestió que ignora, que no surt als llibres, cerca informació en els articles sobre com millorar el tractament d’aquests pacients. I ens vam adonar que hi havia molta literatura sobre precipitats, però d’un altre tipus: els suïcidis i els accidents domèstics –el nin que es recolza en una barana i cau, per exemple. No hi havia cap informació sobre aquests pacients.

—I és important en un lloc com a les Illes, on regna el turisme d’excessos.
—Probablement, Mallorca és el lloc del món amb el volum més gran de casos de balconing. Quan no hi ha res publicat sobre un assumpte, l’obligació és publicar-ho tu. Potser després a Florida, per posar un exemple, passa un cas, els metges van a cercar informació i es troben l’estudi de So n’Espases. De fet, arran del nostre treball, dos o tres anys després se’n va elaborar un de semblant que analitzava les caigudes que es produeixen als Estats Units a les germandats universitàries i en un context similar, imitant una mica la nostra metodologia de treball.

—I com us ajuda el fet de disposar de tota aquesta informació?
—En el politraumatisme, saber com s’ha produït l’accident és important perquè t’ajuda a predir les lesions que pot tenir el teu pacient. I tot plegat ajuda per tractar d’avançar el pronòstic. Tot allò que sigui aprendre’n més per atendre millor aquest tipus de pacients, ens ajuda a avançar-nos. El pacient politraumàtic ha tingut lesions fora de l’hospital que no coneixem i ho hem de resoldre com més aviat millor. En politraumatisme parlam de l’hora d’or, en què hem de solucionar tots els problemes. Tot el que no hagi estat diagnosticat en aquella hora implica un augment de mortalitat exponencial. Com que no teníem res d’això, vàrem estudiar els pacients que havíem tingut els darrers anys. I va ser quan ens vam adonar del tipus de lesions que tenien, la població on abundava… A més, identificar aquesta població ens ha ajudat a definir campanyes de sensibilització enfocades a un grup concret.

—Joves que s’excedeixen…
—Que tenen un factor de risc lligat a l’alcohol. I identificar-ho ha permès també que s’elabori normativa per limitar-ne el consum.

—Com és la realitat que es viu al Regne Unit entorn d’aquest problema?
—Pel que hem treballat amb ells al consolat i a l’ambaixada, sé que tenen una gran preocupació per la qüestió. Quan vàrem començar a fer feina amb això i vàrem detectar que els britànics eren un dels principals grups afectats, vàrem posar-nos en contacte amb el cònsol britànic. Els vèiem molt afectats. Hem de recordar que nosaltres rebem els pacients, però ells són els que moltes vegades han d’explicar a la família que el seu fill ha mort, o que és a l’hospital, greu. I ho viuen amb molta angoixa i estan molt preocupats. Per això vàrem contactar amb ells i vàrem fer feina en campanyes planificades conjuntament.

—I en l’àmbit de la població?
—És cert que el grup poblacional a qui va adreçada la campanya és un grup al qual és mal d’accedir. Perquè encara que les campanyes de prevenció s’enfoquen a xarxes socials o a aplicacions, és gent de vint anys, amb un punt de rebel·lia, de no escoltar la gent gran… És difícil, però a poc a poc s’hi va acostant.

—Va tenir impacte la primera campanya?
—Pensam que sí, perquè arran d’aquesta campanya, els anys vinents va disminuir el nombre de casos. Això no obstant, és cert que no tenim una sèrie d’anys suficient per a determinar si això va ser una tendència transitòria o s’ha mantingut. Perquè la campanya va començar l’any 2016-17, després vàrem tenir un parell d’anys amb descens de casos, però més tard va arribar la covid. I ara no en podem tenir dades fiables.

—Enguany n’hi ha hagut cinc casos en un mes. Quina implicació té el turisme d’excessos per a la sanitat balear?
—Els de balconing no deixen de ser casos molt aïllats. A urgències s’atenen centenars de casos cada dia. No ens saturarem pel balconing, però això només és la punta de l’iceberg, una anècdota. El fet més representatiu és que hi ha intoxicacions etíliques a un nivell molt bèstia, que hi ha accidents de trànsit, atropellaments, baralles de bar… El turisme d’excessos o incívic, com en vulguem dir, sí que implica un augment de les urgències. A escala econòmica, no sé dir quin impacte tindrà. Però bé, sí que sabem, i de fa anys, que el turisme té una part positiva, però també una de negativa i que és amb la que ja hem lluitat molt d’anys.

—Va canviant la percepció de la gent i dels polítics entorn sobre aquest problema?
—Fins fa pocs anys això era causa de mofa i poc més. Ningú no pensava que tinguéssim un problema real, que és que moren joves que vénen aquí de vacances. Ara fer barbaritats al balcó és objecte de multa, a partir de certa hora no es pot vendre alcohol al carrer, el tot inclòs s’ha regulat, el pubcrawling és prohibit. Potser la bolla sembla més grossa que no és, però també ha contribuït al fet que els polítics es desvetllin i comencin a establir normatives per evitar tots aquests accidents.

—Ara que dieu que era causa de mofa uns anys enrere… Fa poc que s’ha creat un compte a Twitter, amb una certa repercussió, que fa sàtira dels casos de balconing. En fa una classificació per països i tot. Què us sembla, a vós que feu conscienciació perquè no hi hagi més accidents?
—És com qui es posa a comptar malalts de càncer de pulmó que fumaven i es moren. Sincerament, puc entendre que hi hagi humor negre, però igual que no feim bromes de segons quines coses –per exemple, ningú no es riu de les dones que moren per violència masclista o dels accidents de trànsit–, no entenc com gent jove que mor sana pot ser un motiu de burla. No ho acab d’entendre. I sé que la llibertat d’expressió passa per damunt de tot. Però, personalment, no ho acab d’entendre.

—I es pot fer alguna cosa més que les campanyes o les limitacions que s’han pres, a les administracions o a l’hoteleria?
—Es fan coses. Les campanyes de prevenció es fan tant en origen com en destinació. En origen, principalment al Regne Unit, on són molt insistents. A Irlanda també es va fer alguna cosa. Enguany hi ha una altra campanya: “Queda’t al grup”, perquè és veritat que sempre n’hi ha algun que no ha begut tant, que és una mica més sensat i pot evitar que un altre cometi una imprudència. A part d’això, també s’han dut a terme campanyes a les Illes. Jo estic molt content i crec que els canvis de normativa pel que fa a l’alcohol poden tenir un gran impacte, perquè limitam quelcom que sabem que és un factor determinant. No hi ha hagut casos de balconing sense que hi hagi hagut alcohol pel mig. Tot el que sigui disminuir la venda d’alcohol, pot ser molt positiu.

—Arran de tot aquest estudi, heu estat reconegut membre honorari de l’Imperi Britànic.
—La veritat és que estic molt content. Sempre és agradable i bonic que en un altre país valorin la feina que es fa a les Illes des de fa molts de temps. És una sorpresa, no m’ho esperava. És un honor.

—Sou la cara visible de l’estudi, però hi ha més gent al darrere.
—Jo som la cara visible, però rere l’atenció del balconing hi ha molta gent: els de cures intensives, urgències… L’estudi el vam fer a l’àrea de cirurgia. Així i tot, al cap i a la fi, si les campanyes de prevenció són importants, també ho és el dia a dia dels casos: des del zelador que empeny la llitera al cirurgià que opera. És un treball de molta gent, de molta implicació, i a So n’Espases es fa francament bé. Hi ha un codi traumatològic que implica tots els professionals sanitaris i, per desgràcia, tenim molta experiència perquè tenim un volum de casos molt importat de politraumatismes.

—Tindreu més participació en alguna campanya nova?
—N’anam parlant, no tan sols de campanyes, sinó d’anar avançant per cercar l’origen del problema i deturar-lo. Perquè una cosa és la prevenció, però si podem trobar la clau i tallar el problema, seria el millor. Tenim converses amb el consolat britànic per perfilar estudis i continuar treballant per arribar a aquests joves i detectar el problema abans no passi.

—No teníeu finançament a l’hora de fer l’estudi.
—El vam fer durant el nostre temps lliure. Vam tenir la sort que després d’elaborar-lo van sortir dades interessants i es van publicar a Injury, la revista més important de l’àmbit internacional en el món del politraumatisme. Tot això ho fem a cost zero, traient temps de l’horabaixa que puguem dedicar-hi.

—Preveieu de tenir-ne, de finançament?
—Temps enrere vàrem demanar de tenir un registre balear d’aquests pacients, però no va sorgir. És veritat que el món de la investigació és molt competitiu. Que tots els professionals que ens dedicam al politraumatisme tenim un perfil molt clínic. Som més metges que investigadors. I la nostra investigació no és de molècules, gens… La investigació clínica pura no té fama de poder competir amb la investigació bàsica, també pel que fa a convocatòries. Fem tant com podem amb els recursos que tenim, que és el nostre propi ordinador i temps.

—El govern de les Illes tampoc no s’ha posat en contacte amb vosaltres?
—Sabem que estan contents amb el que fem, ens han felicitat, però de moment no tenim gens de finançament. Sí que hem intentat participar en diverses convocatòries, però és difícil. Hi ha grups d’investigació molt consolidats que es dediquen a ciències bàsiques i la gran majoria de convocatòries no van dirigides a aquestes patologies. No es té consciència del pacient accidentat, no hi és gaire present socialment, com a camp d’investigació i de convocatòries.

—Teniu esperança que d’aquí a uns quants anys el nombre de casos de balconing es redueixi?
—Esper que sí. Continuarem treballant per aconseguir-ho. Que desaparegui completament és molt difícil. És com demanar-se: desapareixeran mai els accidents de trànsit? Podem reduir-los, però al final són difícils d’eradicar del tot. Així i tot, sí que tenim camp per a disminuir-los molt. Hem de continuar fent feina, anam en bona línia. Abans d’establir mesures, has de saber d’on parteixes i quina és la situació actual. Ja sabem quina és la situació i podrem avaluar si les mesures que fem són suficients o no.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes