El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Dos mesos i mig ingressat, quaranta-set dies a l’UCI, vint-i-tres dies sedat. Aquesta ha estat l’odissea de Blas Cabanilles per superar la covid-19. I la lluita tot just ha començat, perquè encara té un llarg camí fins que no recuperi la massa muscular habitual i reprengui la seva vida. Amb aquest panorama tot faria pensar que parlem d’una persona d’edat avançada o amb alguna malaltia prèvia. Però no, és tot el contrari. En Blas té vint-i-vuit anys i cap malaltia. Tampoc no és del grup sanguini A, que segons els últims estudis podria explicar la gravetat de certs pacients.

‘Els metges encara no s’expliquen com una persona tan jove com jo ha pogut estar tan greu! Diuen que potser és perquè he agafat el virus amb més càrrega viral que un altre. Però, no veuen res d’especial en mi que em diferencie d’un pacient qualsevol. És una malaltia que afecta més els majors. Però de colp també afecta greument gent com jo. I quasi vaig morir…’. Efectivament, en Blas va arribar a estar molt greu, a punt de morir-se.

Tot va començar el 13 de març. Era divendres. Les escoles havien tancat, però encara no s’havia decretat l’estat d’alarma. En Blas va començar a trobar-se malament. Tenia febre. Va anar a l’ambulatori. En cap moment no va pensar que pogués tenir coronavirus. No havia tingut contacte amb ningú amb símptomes. Tampoc no havia visitat cap país de risc. Els metges li van receptar un antibiòtic. La febre no baixava. Cada vegada es trobava pitjor. Cinc dies després va anar a urgències. Allà li van fer una radiografia i ho van veure clar: hi quedava ingressat.

Ara, pensa que potser va tardar una mica a anar a l’hospital, però recorda que era un moment complicat. ‘Els telèfons estaven saturats. Ens deien que no anàrem a l’hospital. Segurament, el fet d’anar-hi més tard va complicar un poc la malaltia, però tampoc no ho podem saber del cert. No n’hi ha cap evidència científica.’ Sospitava que podia tindre coronavirus, però no ho sabia. ‘Ho pensava, per no descartar res, però no tenia cap motiu de pes. En aquell moment ningú no sabia massa res. Era tot un poc misteriós.’

Quan va entrar a l’hospital en Blas no tenia por. No va tenir por ni quan li van dir que el sedaven. ‘Vaig pensar que en quatre dies m’alçaria i tot estaria bé. Al final, res no va ser com jo pensava. Llavors es deia que era un simple refredat que en catorze dies se n’anava.’

Els que sí que van patir van ser la seva família, que van veure que al cap de quatre dies d’haver d’estar ingressat el portaven a l’UCI i el sedaven. Les notícies que arribaven a casa no eren bones. Va estar tretze dies intubat. Després el van despertar. Tothom estava esperançat. Però al cap d’una setmana, les coses es van tornar a complicar. I els metges el van haver de tornar a sedar. Va ser com començar de zero. Un colp molt dur per a la família i els amics.

‘Entre sedació i sedació vaig estar conscient a l’UCI. Feia servir el mòbil, em comunicava amb la meua família. Però quan em vaig despertar la segona vegada, no recordava res. Recorde quan vaig ingressar en planta, i el següent record que tinc és quan vaig despertar a l’UCI per segona vegada. Va ser un moment complicat, no podia dormir a la nit. Els infermers es posaven al meu costat i em feien companyia. En principi, a la nit els infermers només hi són per si passa res. Però ells es posaven al meu costat i em tractaven com si fóra un fill. Fins i tot, n’hi havia algun que em tocava el front per ajudar-me a dormir. El personal de l’hospital Francesc de Borja a Gandia han fet més del que els tocava fer. Han treballat com si fóra una cosa personal. Els infermers, els metges, auxiliars, zeladors, fisioterapeutes… tots s’han preocupat constantment per mi, fins i tot els seus dies de festa. Si avui estic bé és gràcies a ells i a la seua feina. No tenia ni força per a agafar el mòbil i parlar amb la família i els amics, eren els infermers que quan tenien una estoneta lliure venien i m’ajudaven a comunicar-me amb els meus. Ells s’encarregaven de tot. Els estic molt agraït.’

Va estar una cinquantena de dies sense veure la família. Però un dia abans de passar a planta va poder rebre la vista de la seva parella i els seus pares. ‘Els infermers em van afaitar. I després em van asseure en un sofà per poder fer la trobada una mica més decent. Va ser molt emocionant.’

En aquell moment a en Blas ja li havia sortit negativa la prova de covid-19. No hi havia perill de contagi. Però els seus familiars van haver d’entrar amb guants i màscares per evitar que pogués agafar qualsevol altra cosa. ‘En el meu estat fins i tot un constipat és perillós.’

Després de dos mesos tombat en un llit sense moure’s, en Blas ha perdut tota la massa muscular. I ara treballa de valent amb l’ajuda dels fisioterapeutes de l’hospital per recuperar el seu pes habitual, i, cosa que és més important, la massa muscular per poder viure amb normalitat. ‘Al principi no em podia ni menejar. Per sort ara ja puc començar a fer algunes passes.’

Els dies li passen molt de pressa. Ha de fer molts exercicis. De moment, haurà d’anar dos dies la setmana al gimnàs de l’hospital per treballar la musculatura. L’espera un juliol i agost intensos. Al setembre veuran en quin punt està i decidiran els passos següents. Té la il·lusió de tornar a l’escola i continuar ensenyant als seus alumnes, però sap que és complicat que ho pugui fer al setembre. La recuperació serà llarga.

‘Quan em vaig despertar a l’UCI ja no quedava ningú amb coronavirus.’ En Blas va ser el cinquè pacient amb coronavirus que van atendre a l’hospital de Gandia i l’últim de sortir de l’UCI. Tot l’hospital restava pendent d’ell. ‘Quan vaig eixir de l’UCI quasi no podia passar amb la llitera pel passadís, de tanta gent que hi havia.’ Tots s’hi van acostar per aplaudir-lo i donar-li molta força per al tram final.

Durant aquests mesos en Blas ha viscut en un món paral·lel. Va caure malalt quan tot començava i ningú no era conscient del risc de tot plegat. I durant dos mesos va estar completament desconnectat de tot allò que passava fora de l’hospital. ‘Va ser la meua família que em va anar introduint de mica en mica en aquesta nova normalitat. Jo no sabia què havien viscut ells durant aquests últims mesos. Era com una pel·lícula. Tot em sorprenia moltíssim.’

Però sobretot el sorprèn allò que veu ara als carrers. ‘D’ençà que sóc a casa he sortit algun dia i veig que hi ha molta gent que va sense la màscara. O altres que no mantenen les distàncies mentre parlen amb algú. Això encara no s’ha acabat! Pareix que si no t’ha tocat de prop, això no haja passat. I el fet més greu: sembla que els joves no són conscients que també els pot tocar. Per molt jove que sigues, el coronavirus també et pot tocar i fer mal.’ A tots ens pot tocar viure-ho. No hi ha res que ens faci intocables a aquesta malaltia.

‘Tot plegat ha estat com tornar a nàixer. Com si el que havia passat abans de l’ingrés no importara. El que importa és l’ara i totes les mostres d’amor que m’han donat. Quan em canse molt recorde tota aquesta gent, sobretot la meua parella, que són els que em donen força per continuar lluitant.’

En Blas és professor de català, però una de les seves passions és l’escriptura. Molta gent li diu que ho hauria de plasmar tot plegat en un llibre. De moment, ha començat a escriure algun poema. Com una manera d’ordenar les idees, i fer un exercici terapèutic. Però no descarta d’acabar escrivint un llibre. De moment, vol continuar explicant la seva història. Vol donar-la a conèixer per advertir que els joves també s’han de protegir. Ells també poden acabar ingressats a l’UCI amb un pronòstic greu. ‘Si aconseguim que un jove es pose la màscara després de llegir la meua experiència, ja estaré content.’

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.