Josep Lluís Albinyana: “Espanya és un estat fallit, inexistent, fantasmagòric”

Josep Lluís Albinyana (València, 1943), va ser president del Consell del País Valencià, l’equivalent a la Generalitat provisional, entre els anys 1978 i 1979. Van ser quatre-cents dies que van començar amb il·lusió, però que van acabar amb la constatació que Espanya no deixaria mai que el País Valencià tingués un estatut d’autonomia ampli i amb totes les competències desplegades.

Albinyana va descobrir molt aviat que la UCD i el PSOE anaven a l’una per a lligar curt les esperances d’un autogovern sense complexos. El president Albinyana, com encara li diu tothom, va penjar la senyera sense el blau al Palau de la Generalitat. En aquesta entrevista no es mossega la llengua i recorda alguns dels episodis més durs d’aquells anys, les renúncies i alguna traïció.

Quan va deixar la política tornà a la seua carrera de jurista, primer com a advocat i després com a jutge. Ha estat jutge de vigilància penitenciària i magistrat a l’Audiència de Barcelona. També ha fet tasques de cooperació internacional per a la Comissió Europa. Ara ja està jubilat i va acceptar de ser el candidat d’Esquerra Republicana a les eleccions espanyoles del 2019.

—Per què no vàreu anar a l’acte de celebració del quarantè aniversari de l’estatut?
—No vaig mai a actes d’aquests. No m’hi sent concernit. No tinc una vinculació personal, afectiva ni institucional amb les institucions actuals. Com a ex-polític no m’hi sent representat. No us puc ser més sincer.

—Quaranta anys d’estatut. Hi ha res a celebrar?
—Per a aclarir-nos, Fuster deia que hi ha una evolució que fa molta gent, que primer és valencianista, després regionalista i, en acabat, catalanista. Crec que ací Fuster es confonia. L’afirmació és equívoca si s’interpreta com una progressió aritmètica d’unes seqüències que se sumen i evolucionen. I no és així. Són estadis antagònics que rivalitzen i que s’enfronten. Ser regionalista no és ser valencianista. Manegen valors molt diferents i no complementaris. Jo no tinc res a celebrar amb aquest estatut perquè considere que és fruit de la vocació regionalista dels autors. I tampoc no estic agraït amb cap dels quaranta-un parlamentaris que el van parir.

—Per què?
—Eixe desviament el sent com una bufetada. No a mi, personalment, sinó a tota la gent que va donar suport a una petició autonòmica tan forta i tan explícita. No és rancúnia. Aquella gent s’excusen en la batalla de València, que és un drama engrandit i aprofitat per a justificar allò que van fer. Ells volien que fracassara la petició autonòmica que havien fet, per exemple, el 99% dels ajuntaments.

—Quan dieu “ells”, a qui us referiu?
—Als partits polítics espanyolistes. Hi ha tres responsables. PSOE, PP o UCD i Partit Comunista. Ningú no els pot rentar la cara. I hi ha persones significativament més responsables. Emilio Attard, com a cap de l’oposició; Ruiz Mendoza, com a president del plenari; i Antonio Palomares, com a representant del PCE.

—En quin moment us adoneu que la batalla del 151 es perdia?
—Tard. Va ser el moment que es van destapar les cartes de la transició. Va haver-hi un fet claríssim, que va ser com la caiguda del cavall de sant Pau, i és quan aproven la llei de referèndum. Jo encara pensava que no tindrien el cinisme d’aplicar-la amb efectes retroactius, perquè les peticions autonòmiques ja s’havien presentat. Però l’abandonament del Consell que fa el PSOE i la passivitat dels parlamentaris del PSOE i la UCD per a reclamar el referèndum autonòmic, el fet no protestar gens, ho deixa tot en evidència. És la clau. I malgrat això, jo encara confiava que les persones no fossen tan miserables, que no hi haguera una renúncia explícita. Però n’hi va haver. I, hi insistisc, malgrat aquestes paraules, no hi ha rancúnia.

—A l’acte de Correus, el president Lerma va dir que el retard en l’aprovació de l’estatut havia estat per la mala maror originada per la UCD… Això no és el que dieu vós.
—Jo dic que s’ha fet un mite justificatiu, una coartada de la batalla de València. Siguem honestos i contem la veritat. La batalla de València tenia una importància mínima, absolutament gestionable. Qui eren els protagonistes? Quatre ties maries, entranyables i nostres, i quatre gats fatxes jugant a almogàvers que no molestaven ningú. A mi no em molestaven. Malgrat tot el que s’ha dit, això és una epopeia com quan la gent parla de terrorisme i de violència. Sí, la violència sempre és dolenta i no és bona, i és un acte incívic. Però voleu dir que no hi ha batalla de València en els quatre decennis posteriors? O és que el moviment fatxa es va desarborar amb l’estatut i València és una ciutat que no té una extrema dreta sempre en les seues manifestacions?

—A qui afavoria que la batalla de València s’engrandís o es convertís en mite?
—Afavoria el col·lapse del projecte polític del consell. Era un míssil destinat a impedir els tràmits que atorgava la constitució. Nosaltres, amb l’esperança d’una transició que crèiem que era verídica, reclamàvem la taula i el procés constituent valencià paral·lel al de l’estat. Això eren les quimeres i les utopies de la ruptura. Ens férem polítics i ens adaptàrem a la realitat del títol vuitè de la constitució. Per tant, com que no érem nacionalitat històrica, perquè el País Valencià no s’havia pronunciat mai en favor d’una autonomia d’una manera democràtica, havíem de “passar l’examen”. En eixe passar l’examen és on hi havia els impediments. No hi havia una voluntat real. La tenia jo i la tenien uns quants que crèiem en allò que fèiem. La batalla de València naix com una expressió de rebel·lia testimonial dels franquistes postergats pels resultats democràtics. Quatre gats. I amb un desconcert enorme sobre quin és el seu valencianisme. Les entitats que fan costat a la batalla de València són totes entitats del franquisme, residuals.

—Però exercien la violència. Vós la sofríreu, el batlle Pérez Casado, també i, segons els estudiosos, tenien una mena de suport tàcit de la policia.
—No puc negar els testimonis, la crema de senyeres… Jo les vaig patir, sí. Hi ha una foto molt expressiva del Palau de la Generalitat assetjat per eixos almogàvers que cridaven “som valencians i no catalans”. Els uixers del palau tenen la porta oberta i no es llança ni una pedra. És una violència cridanera, una violència contra la senyera, però durant molts mesos la batalla de València és més una propaganda en els mitjans de comunicació, concretament a Las Provincias o a Levante, que un fet real. Us demane que mireu les entitats que sostenen les reivindicacions de la batalla de València. Són entitats que han desaparegut. Amb tot, eren l’únic element per a aturar un Consell que despertava unes adhesions i unes voluntats de fer país que eren absolutament imparables i ingovernables.

—Quan ara es parla de l’estatut del 1982 també es parla de consens. És un mite?
—No. És una fórmula justificativa. Jo ja fa anys que manifeste la meua dissidència de les fórmules de consens. No hi crec. Crec que el consens és contrari al pluralisme polític, i fins i tot a la vitalitat democràtica. Al consens li passa com als pesticides en la biosfera, maten la biodiversitat. Consens és que les majories socials i polítiques apliquen unes regles del joc i que qui no les compartisca, que no hi participe. Si vols jugar, has de renunciar a tots els objectius. L’estatut naix d’eixe consens, és clar! Però no és mateix el consens que el pacte polític. Jo entenc el pacte polític i l’accepte, perquè en política, cal pactar. El consens és una perversió perquè és una renúncia al projecte polític. I en qüestions nacionals, els projectes polítics són molt delicats, extraordinàriament febles i sensibles.

—Què voleu dir?
—El nacionalisme no es defensa per uns vots, perquè avui ens gitem espanyolistes, però demà, quan ens despertem, ja hi haurà una àmplia majoria nacionalista i serem tots nacionalistes. Cal una evolució, com passa amb els irlandesos o els escocesos. I és el que passa a Catalunya. Per tant, quin consens es vol trobar sobre un projecte polític? Renunciar, per exemple, al nom del país, no és pactable, perquè darrere l’expressió “País Valencià” hi ha tot un projecte polític mobilitzador. A llarg termini, és clar.

—El lema oficial de la celebració és “Quaranta anys fent país”.
—[Riu.] Mireu, us rep perquè sou molt amables, però no sé per què gasteu el vostre temps parlant amb mi.

—…
—Fem taula rasa i no parlem ni de Benicàssim ni de la batalla de València que va justificar aquell consens. D’acord? Parlem de “la Comunidad Valenciana en la actualidad”. Què és? Quin nacionalisme fa? Per a ser correctes, és una política purament gestual. L’altre dia, vèiem les tres conselleries reunides a la casa de Joan Fuster [riu]. Que content que estaria, diuen. Home, més content estaria si haguéreu entrat a l’Institut Ramon Llull, i encara més, amb la reciprocitat de les televisions i amb l’homologació ben feta del català. De què parlem? Què podem dir d’aquest Consell en temes de valencianisme? Que ha netejat la corrupció del PP? Ens oblidem de Canal 9 i Amadeu Fabregat? Això és tocar nafres, però tinc setanta-nou anys i molta memòria. Que tinguem la mateixa Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, encara, fa feredat. De què parlem sense enfadar-nos?

—A pesar del poc temps que vàreu presidir el Consell pre-autonòmic, la gent parla amb respecte del “president Albinyana”. A vegades, com del símbol d’allò que es va trencar pràcticament abans de començar.
—Van ser quatre-cents dies. Estic molt agraït. Entre altres coses, perquè el pas del temps m’ha confirmat que la decisió de renunciar a la política va ser encertada. Quan veig els canvis en el Consell, veig que no és una pèrdua personal meua, que no és una batalla política més, sinó que té una dimensió més rellevant. Jo era incompatible amb el pas següent. Jo havia de mantenir la visibilitat que alguna cosa fallava en el nou escenari. I la manera de fer-ho era essent-ne fora. I amb això també conteste la primera pregunta que em fèieu. No vaig als actes no per cabuderia o nostàlgia, sinó perquè és el testimoni que la gent i jo en aquell moment pensàvem d’una manera que trobem a faltar.

—Imagine que heu reflexionat molt sobre què hauria passat si no haguéssiu dimitit?
—Sí. Molt. Pense que tot hauria sigut molt pitjor. No hauríem aconseguit res. La força del moviment espanyolista era molt gran per la importància geopolítica de castrar, de bloquejar la possibilitat d’un País Valencià en l’òrbita d’una Catalunya emergent. El que hauríem obtingut és diluir com un terròs de sucre les esperances que s’havien despertat i les voluntats que s’havien reflectit en la breu etapa anterior. Vaig estar mesos, quasi anys, esperant que hi haguera una reacció que impedira aquella desfeta i que recuperara el sentit comú i es tingueren en compte tots aquells batlles i regidors i institucions que s’havien manifestat a favor d’una autonomia molt clara. A poc a poc, vaig adonar-me que un projecte sense protagonistes que el defensen queda arraconat.

—Quan es parla de la negociació de l’estatut, sempre es diuen tres noms que els valencians tenim fixats com les tres bèsties negres: Abril Martorell, Emilio Attard i Alfonso Guerra. N’hi ha més?
—Sí. Jo crec que això és fals. Crec que forma part de la llegenda negra de la batalla. S’han escrit llibres, alguns fins i tot els he prologat, i m’alegra que hi haja gent que haja estudiat el fenomen. I, hi insistisc, la batalla de València va ser utilitzada per a justificar la renúncia a un projecte polític nacional. Ara, l’evolució posterior? Home, la UCD s’agafà a la batalla de València d’una manera electoral. El PSOE s’agafà a la batalla de València d’una manera electoral. Nasqué Lizondo, que els guanyà tots dos utilitzant els blavers… Tot el que vulgueu, però els realment dolents o responsables del que passà, són els 41 diputats de la primera i la segona legislatures al congrés dels diputats. Diré una cosa que és cruel, però els seus retrats haurien d’estar penjats cap per avall al costat de Felip V a Xàtiva. No tinc res a agrair-los. Es quedaren aturats davant les peticions autonòmiques presentades. Esperant. Són responsables.

—En aquests quaranta anys, no s’ha fet res, per a redreçar els errors? O està tan enquistat que és impossible?
—[Pensa] La simplificació és dialècticament molt útil per a manifestar opinions, i realment, sembla difícil que en quaranta anys no haja passat res, però és que la qüestió espanyola està sense resoldre. El problema és que aquest és un estat fallit. Un estat inexistent. Un estat fantasmagòric. Espanya és un problema tan greu que tots els problemes tenen una cosa sistèmica i no es poden resoldre. Per tant, una autonomia regionalista no pot fer res que passe a la història com una fita. Que la gestió haja sigut correcta no ho negue ni ho negaré. Però és que això no em diu absolutament res, davant dels grans problemes que em plantege. La pregunta és què passarà a Catalunya i que passarà al País Valencià segons què passe a Catalunya?

—En teniu la resposta?
—Jo, personalment, pense que el País Valencià va a l’abisme i que no té cap altra possibilitat, igual que a les Illes, que continuar en l’òrbita del que passe a Catalunya. Per què? Per raons de supervivència. Per una raó molt simple, perquè la gent vol ser catalana i no murciana. O no?

—Als polítics valencians els fa molta por que els qualifiquen de catalanistes, no sé si admetrien això que dieu.
—Jo diferenciaria la resposta políticament correcta que donen els polítics, d’allò que a la gent, d’una manera natural, li interessa. No faig enquestes, però és que hi ha algú que vulga ser murcià i no català? Algú que tinga sentit comú, dic.

—Us respondrien que volen ser valencians.
—D’acord, però quin valencià vols ser? Aquell que es queixa perquè no ven la taronja i pensa que els bous al carrer ja els feia son pare i el seu besavi i és allò que el caracteritza com a valencià? I un grapat de cacaus i tramussos i un parral de vi? O vols ser l’empresari que es planteja entrar en els circuits econòmics europeus, transnacionals, mundials i fer el que fan els seus homòlegs a Catalunya? Què volen ser? Una policultura que siga atractiva mundialment pel seu cosmopolitisme sent valencianoparlants i oferint un grau d’hospitalitat mundial? O ser uns fallers casolans…? No vull parlar més.

—…
—És que a mi el dilema no me’l planteja el polític políticament correcte. Perquè d’això ja n’estic cansat. Tinc massa anys per a acceptar el que és correcte en la política. A la política cal ser molt incorrecte, que no vol dir ser mal educat. Vol dir dir les coses com són, parlar de veritat. No hi ha cap ciutadà del País Valencià a qui no interesse entrar en el corredor mediterrani entès com a Països Catalans, per entendre’ns, perquè s’hi juga el futur. Estar amb la gent tan rival i competitiva i intel·ligent, amable, i sentir que ens entenen, i no veure que la gent que no ens entén ens ridiculitza, o s’entesta a xafar-nos el futur.

—Com hauria de ser la relació del País Valencià amb Espanya?
—[Riu] Això és una quimera. La pregunta és molt important. Espanya l’hem de resoldre els nacionalistes. Perquè ells no ho faran. Estan ancorats. Si no foren espanyols no tindrien eixa incapacitat de construir un estat de convivència. Eixa convivència s’ha d’imposar des de la perifèria. No m’estranyaria que, en el millor dels escenaris, hi haguera un País Valencià dividit, horitzontal o vertical, tant  me fa. La millor solució seria arribar a una república federal, confederal perquè no valen aspiracions utòpiques sinó realitats. Ara, és evident que hi ha obstacles que són molt greus, com la monarquia. No podem demanar raonabilitat allà on no n’hi ha ni es preveu que n’hi haja. Espanya és una hostilitat manifesta d’un perill extrem. D’Espanya no podem esperar la solució i nosaltres hem de canviar moltes coses i fer-nos càrrec d’Espanya. No tenir l’actitud de servei, sinó la d’autor. Ser creatius.

—El federalisme de què ara parla el president Puig és possible?
—[Silenci] Si el federalisme de què parla tant és l’herència o el llegat de Maragall, no ho veig, però bé, és una bona aportació del punt de vista que no és el pan y toros del PSOE centralista.

—Hi ha un cert allunyament institucional entre el País Valencià i el Principat. Adés dèieu que a cap dels dos territoris no els convé d’allunyar-se.
—Sí. Vull ser molt prudent en aquesta resposta. No tothom ho fa tot bé sempre. I, dit això, crec que uns i altres s’han d’adonar que es necessiten mútuament.

—A les passades eleccions vàreu encapçalar la candidatura d’ERC. Per què?
—Sempre estic disponible per als amics que em mereixen confiança. Sempre he tingut simpatia amb alguns dirigents d’Esquerra, per exemple, vaig gaudir molt amb l’amistat d’Heribert Barrera. He tingut bona relació amb tots els secretaris generals, però durant el govern tripartit, vaig ser molt crític amb ells i quasi ens deixem de parlar. Però ara amb tot el procés, amb la presó… Aní a veure Oriol Junqueras, que em sembla un polític fantàstic, i crec que ERC és el partit amb què més simpatitze. Em van demanar que fos candidat i no m’hi podia negar.

—Vau ser molt crític amb el paper d’alguns membres del govern valencià durant la repressió judicial i policíaca, durant el referèndum, amb la presó o amb l’exili.
—Des del meu punt de vista, va ser una conducta simplement indecent. No té cap justificació que no siga la covardia. “No guaite a aquest escenari perquè no em diguen res.” Què t’han de dir si tu fas tot el contrari, si defenses l’estructura espanyola? No t’adones de què passa? Si això haguera passat a Extremadura, per exemple, no hauries perdut el cul per manifestar la teua solidaritat democràtica? Què passa? Què passa en el discurs de la por catalanista? Neguem els principis més bàsics de la convivència per la possibilitat que t’acusen d’alguna cosa? Aquest és un discurs que em sacsa des del punt de vista d’això de les famoses senyes d’identitat que ha manejat aquesta comunitat autònoma. S’ha alimentat un odi visceral als veïns. Un odi que no té més justificació que l’enveja i, tanmateix, s’han atiat uns senyals d’identitat per allunyar-nos-en. Els bous al carrer, les ofrenes i la mare que els ha parit, que ens converteixen en un poble ibèric. Un neandertal a la teua terra. I torne al principi. El regionalisme no és el pas previ al valencianisme. No. És una actitud contra el valencianisme. I això impedeix que jo puga connectar-me amb la meua personalitat autèntica i, per tant, construir ponts. Això és el que s’ha fet. Conscientment o inconscient. Jo no em reconec. Sóc un estrany per a aquest poble, no puc sentir-me faller ni moltes altres coses. I no és que vulga ser el més fi del barri.

—Quina sensació us fa veure que Vox, l’extrema dreta, en definitiva, siga a les institucions?
—Aquesta gent naix del fracàs de les polítiques anomenades d’esquerra. En aquest país l’esquerra va aprendre de Goebbels que una mentida quan es repeteix moltes vegades acaba consolidant-se. I de tant que algú repeteix que és d’esquerres, que és d’esquerres, que porta la veritat i la revolució i el progrés, un acaba pensant que Felipe González és com Pancho Villa. Cal plantejar-se d’on venen els vots de la gent d’extrema dreta. Evidentment, l’amo del cortijo té un vot, ara els cortijeros sí que voten i voten l’amo del cortijo. Això és estrany, no? No pots dir que som uns desesmats i uns canalles. Passa que estaven farts de tanta mentida. De tant d’immobilisme, i creuen que l’últim que arriba, i els diu que ho farà millor, és el que val. Creure avui dia que la justícia social es fa amb una redistribució de renda basada en… això em sona com el conte de la Caputxeta. No m’ho digues més, no vull saber-ne res més. Les grans mentides funcionen, com ara la terrible guerra d’Ucraïna, que és una vergonya mundial. Tornem al crit armamentista i al militarisme. Ja ens hem oblidat de totes les filosofies i tots els esforços per a construir una pau estable. La bogeria de la venda d’armament. Com que no tenim obra pública, el negoci són les armes a més de les indústries negres que per raó d’estat no es publiquen.

—Heu parlat de Joan Fuster. El vàreu conèixer bé.
—Que no me’l toquen [riu]. Pense que era un dels amics de Fuster. N’he gaudit moltíssim. De Fuster m’ho crec tot. Aquells que hem tractat Fuster diferenciem entre l’obra i la conversa. I no saps quina és més enriquidora. L’impacte que et deixa la seua conversa és tan inesborrable que no pots sinó dir que vull ser com ell de major. Fuster és el personatge clau del segle XX. Immortal. Sobretot per a identificar allò que sí que són els autèntics senyals d’identitat del valencianisme. Eixa persona culta, erudita, estudiosa, crítica fins a la negació de la pura evidència… I profundament amorós i entranyable amb la seua terra i amb la seua gent. És un còctel explosiu. Emocionalment i racional. És incombustible. Va renunciar a viure a Barcelona on hauria sigut una gran estrella. I a Sueca, sempre les portes obertes als amics.

—Després de deixar la política tornàreu a l’advocacia i després heu fet carrera judicial, però també heu treballat en cooperació internacional per a la Comissió Europea.
—És on més he gaudit. M’he obert a uns escenaris que m’eren desconeguts. Com a director d’un programa de cooperació, he viscut uns quants anys al Paraguai. Els meus camps eren la modernització de l’estat i els sistemes penitenciaris. A Haití, a les eleccions, vaig treballar per a l’ONU. He après que hi ha escenaris i fronteres que oxigenen. L’última experiència ha sigut brutal, perquè he treballat a Algèria en qüestions d’islamisme, i encantat. M’he deslliurat de les pors que tenim i he vist els lligams tan forts que hi ha al voltant del Mediterrani. La nostra segona pàtria natural. Primer els Països Catalans i després, el Mediterrani. Tenim més lligams amb ells que amb gallecs, andalusos i extremenys.

—El govern espanyol no ho acaba de veure això, darrerament.
—Des de l’Armada Invencible, Espanya no ha fet política exterior mai més. Ni sap què és. La clavada pota de Sánchez amb la qüestió del Marroc i el Sàhara demostra que és la política exterior. Fa pànic. La política i l’economia no poden deslligar-se i encara que fos per a mantenir el gas algerià és l’última cosa que havien de fer. Que ho facen a canvi de Ceuta i Melilla és per a pegar-se un tir. La madre patria a l’Amèrica Llatina… El que ha fet Obrador a Mèxic és el que s’espera. Tu saps l’espoliació de les multinacionals espanyoles per tot Llatinoamèrica! Espanya només sap esprémer allà on va.

—Què és el País Valencià?
—[Pensa.] Què és? [Riu.] Una realitat demanant un futur i una exigència d’acord amb eixa realitat.