14.03.2025 - 21:40
Els estats, en la seua arrogància monolítica, sempre cerquen el cos a cos amb els líders, però quan aquests líders se’ls escapen, o no els poden dominar del tot –cosa que sol passar–, s’acarnissen, i de quina manera, amb els lloctinents, els secretaris, els ajudants, els col·laboradors, els amics, tots els qui els envolten. La història de tots els països en va plena, d’això que podríem anomenar –si se’m disculpa la ironia– “justícia subsidiària”. No poden vèncer el símbol, de manera que en persegueixen l’ombra. Ahmed Kathrada va pagar l’odi a Mandela; Jacob Appelbaum i Jeremy Hammond, l’odi a Assange; Anatoli Martxenko i Iuri Orlov, l’odi a Sàkharov… Nosaltres no podíem ser diferents.
Aquesta constant històrica lamentable és la que explica tot allò que li ha passat a Josep Lluís Alay, un col·laborador essencial del president Puigdemont –potser, amb Gonzalo Boye, el més influent de tots– que, únicament per això i com també li passa a l’advocat, ha patit la repressió amb una persistència i una contundència absurda, desproporcionada, gairebé ridícula si no fos per les conseqüències que li ha comportat.
Però, ahir, finalment, els tribunals espanyols van descartar la darrera de les causes en què havien embolicat Alay tots aquests anys: Vólkhov, el Tsunami, la peça set d’Aguirre, el viatge a Nova Caledònia… Ha estat un reguitzell de causes tan fantasmagòriques com injustificades, i per això mateix, amb el pas del temps, han caigut l’una rere l’altra, atesa la inconsistència de les proves.
Però no pas sense haver fet molt de mal. Mal polític, però també mal personal, fins i tot en la seua salut, en el temps que li han fet perdre defensant-se d’acusacions absurdes. Maquiavel va explicar ja fa segles que la impotència sovint porta al fet que, quan no pots tallar el cap del rei, talles els caps dels servents. I això, exactament això, ha intentat de manera monòtona i obsessiva Espanya, però no ho ha aconseguit.
Josep Lluís Alay ha vist com la seua vida quotidiana esdevenia un malson kafkià: interrogatoris, acusacions, imputacions, detencions impactants, titulars infamants filtrats a la premsa, desqualificacions personals, fins i tot, de qui en teoria havien de ser els seus aliats… Tot, per acabar arribant on havíem començat: en el no res. Si fins i tot la traducció d’una novel·la li va valdre problemes amb la justícia, en un dels episodis més grotescos de la repressió!
Per tot plegat, avui que per fi s’ha vist deslliurat de la darrera de les acusacions, crec que és un moment adequat per a agrair-li de manera pública que haja resistit enmig d’una tempesta tan forta com la que li ha caigut a sobre. Primer, perquè, en cas de repressió, sempre cal ser al costat dels reprimits, però també perquè, en aquests temps de cinisme i pragmatisme extrem –en aquest temps en què tot sembla criticable i ningú no sembla disposat a construir ni a reconèixer mèrits–, aguantar com ha aguantat ell totes les coses que li han volgut abocar damunt té un valor digne de ser remarcat. Com a exemple per a tots.
PS1. Salt ha esclatat aquesta setmana en uns aldarulls que, com sol passar, han estat interpretats de maneres diverses, segons la ideologia de l’espectador. La realitat és que Salt és un cas molt particular en el conjunt del país, especialment quant a la dificultat de trobar-hi un habitatge. Per això, treballant sobre el terreny, Emma Granyer ens explica en aquest reportatge –defugint el sensacionalisme interessat i l’anàlisi fàcil– per què la situació en aquesta ciutat és així de complexa i difícil de gestionar.
PS2. Avui, dissabte, Perpinyà es manifesta en defensa de l’escola la Bressola. Us en parlem en aquest article, però també repesquem aquest reportatge de Clara Ardévol en què ens explica que les escoles del nord són, precisament, l’únic lloc del país on s’aplica la immersió lingüística, i com ho fan.
PS3. Parlant d’escola i immersió, avui us oferim aquest article, tan ben documentat i argumentat com sempre, de Germà Bel en què l’autor es declara partidari d’un canvi en el model escolar que oblide la fantasia de la immersió generalitzada per garantir als pares que ho vulguen –deixant-los triar– que l’ensenyament dels seus fills serà en català. És un debat que s’obre pas molt a poc a poc –Alhora el va posar sobre la taula de manera molt valenta en les darreres eleccions– i que a mi em sembla particularment important i interessant.
PS4. Manel Vidal –que, per cert, és de Salt– publica un llibre. Després d’anys fent ràdio, guions i humor, ha decidit d’escriure unes memòries parcials, La passada a l’espai, en què barreja el Barça amb retalls de la seua vida. Oriol Bäbler li ha fet una entrevista per a emmarcar: “Tinc certs problemes per a llegir llibres, imagina’t per a escriure’n”.
PS5. A VilaWeb estimem el periodisme ben fet i creiem en el rigor i l’elegància. Som conscients que no som iguals que els altres, i per això demanem als lectors que ens ajuden. Si us agrada això que fem, podeu entrar en aquesta pàgina i ajudar-nos a treballar de manera digna per continuar oferint-vos en obert tots els nostres continguts.
