Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Molts són els fets i les obres de cultura que estan patint l’epidèmia, molts són els artistes i treballadors del món de la cultura que pengen d’un fil. Els exemples a tocar de mà són infinits, a casa, al costat mateix. I altres de la casa del costat, com ara la francesa, d’on prové aquest film que revifa un artista català de l’exili que encara hem de conèixer més.

Josep s’havia d’estrenar al festival de Canes que la pandèmia va anul·lar. Ara està fent sensació en sales franceses (46 sales de la capital i la regió parisenca), tot i les restriccions d’aquesta tardor vírica. Prèviament, quan el virus no havia esclatat, Josep es va veure en una sessió única al festival Animac de Lleida. És un film franco-català, resultat de l’admiració del dibuixant Aurel per Bartolí. L’ha animat, i no es pot dir millor. Bartolí reviu aquí, sobretot, com l’enorme testimoni dels camps de refugiats que va ser.

L’estrena aquí s’anuncia pel 4 de desembre en sales. Ací, el tràiler del film.

Així ens retorna Josep Bartolí, un dels grans dibuixants exiliats, que a Mèxic va ser una de les parelles de Frida Kahlo i, a Nova York, amplament reconegut com a ninotaire i escenògraf. És potser de justícia que retorni dibuixat. Després de la novel·la gràfica traspassada a la pantalla en animació, que és molt més que els dibuixos animats de tota la vida, ara el gènere creix amb la recreació històrica, dels personatges i les situacions perdudes, sense documents, per causa d’exilis i repressions.

Una pel·lícula dibuixada, insisteix el director, Aurel (nom de ploma del dibuixant Aurélien Froment), de quaranta anys, col·laborador de Le Monde i Le Canard Enchainé. L’ha fet amb la tècnica de computació 2D de generació digital d’imatges: ‘Volia fer un film dibuixat i no un film d’animació. És sobretot una pel·lícula sobre un dibuixant.’ La veu de Bartolí en el film és la de Sergi López. Sílvia Pérez Cruz posa veu a Frida Kahlo i signa la música. El director adopta el punt de vista del jove dibuixant que sent la història de Josep Bartolí de boca del seu avi, el gendarme que el va ajudar a fugir del camp de concentració –un de tants pels quals Bartolí va passar– fart del racisme indissimulat, ancestral, de les autoritats franceses en relació amb els exiliats que arribaven, entre els quals Bartolí i tants republicans catalans i peninsulars.

Bartolí va dibuixar la vida als camps, no va tancar els ulls. Són recollits al llibre Campos de concentración (1939-194…), editat a Mèxic, titulat així, sense any final. I avui, que l’1% de la població mundial és refugiada i està en camps pel món, la cinta sobre Bartolí pren encara més relleu. En el film, es reprenen els seus dibuixos, en blanc i negre (sípia més aviat), i després la narració passa al color per donar caliu a la vida a l’exili que li va ser propícia, a Mèxic primer i després a Nova York. Al cap de tantes dificultats a França, havia embarcat a Marsella el 1942, gràcies a Josep Tarradellas, que el va acompanyar per evitar la policia, i va partir. Sense destinació concreta.

La història de Bartolí (Barcelona, 1910 – Nova York, 1995) i la relació amb el país natal, aquest nostre, no deixa de ser significativa. L’escriptora i periodista Anna Murià, que, juntament amb el poeta Agustí Bartra, el va conèixer bé a Mèxic, el va definir, precisa, com ‘un home dispers en el món’, per les ànsies de llibertat i l’acceptació d’un destí vague. No perquè no sabés on era ni on volia ser, sinó perquè les bandades de la vida i de la història el conduïen tant si volia com si no i ho acceptava amb fortalesa. No va fer cap esforç per tornar a Catalunya, els amics Bartra-Murià i Jaume Cañameras ho van propiciar, també tant si volia com si no. Almenys la seva obra. Una primera exposició es fa a Terrassa, on vivien els amics, el 1983. Després se’n fan dues més a Barcelona, sense gaire soroll, el suficient perquè l’ajuntament, quan encara feia vitalicis als artistes (Brossa va ser-ne un altre), li fes un conveni pel qual Bartolí cedia 116 dibuixos a canvi. Són a l’Arxiu Històric de la Ciutat des del 1989. El 2004, se’n va fer una altra, al cap d’uns anys de la seva mort.

Un artista plenament contemporani: un artista de la vida, sense temor de l’anonimat ni esperar res de la posteritat. A Nova York, on s’instal·la el 1953 després de dos anys a París, on havia tornat des de Mèxic, segueix de prop l’expressionisme abstracte i coneix i fa amistat amb els pintors Jackson Pollock, Franz Kline i Mark Rotkho. Àcrata, poumista, del sindicat de dibuixants de la UGT durant la guerra, enrolat al front d’Aragó, Josep Bartolí va ser sobretot un artista polític quan la política era una qüestió fonamentalment de decència.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.