Arribo a casa després d’un parell d’hores fent uns quants encàrrecs que requerien una certa atenció i, per tant, desconnectat del que passava al món i en obrir el mòbil em trobo una pila de missatges de bons amics que em diuen que el pianista i compositor (i un munt de coses més) Jordi Sabatés s’ha mort avui. A setanta-tres anys.

M’atreviria a afirmar que a Sabatés el segueixo des de sempre. Vull dir que quan va gravar els dos primers àlbums amb el grup Jarka –parlo del 1971 i el 1972– ja m’havia enganxat abans amb aquella petita meravella de disc senzill de Maria del Mar Bonet que contenia “Si véns prest”, a la cara A, i “Jo em donaria a qui em volgués”, a la B, enregistrat per a Concèntric als mítics estudis Gema l’any 1969 amb els mateixos músics –Toti, Romà Escales, Doro Mentaberry, Josep Polo…– que molt pocs mesos després es van constituir en el grup OM que va acompanyar Pau Riba en la gravació del primer àlbum de Dioptria.

Anys després, per un seguit de circumstàncies casuals que ara no vénen a tomb, vaig conèixer-lo personalment, a ell i l’Anna, la seva muller, i m’hi vaig enganxar durant una bona temporada. Resulta que vivíem molt a prop i puc dir que va ser al menjador de casa seva on vaig poder contemplar de prop i per primera vegada a la meva vida un quadre d’Olga Sacharoff, la russa del Putxet. Un retrat d’en Jordi quan tenia quatre anys assegut molt formal en una cadira i amb un gat damunt de les cames que es va poder veure en l’exposició antològica de la pintora que es va fer fa tres o quatre anys al Museu d’Art de Girona.

Aquesta mort m’ha colpit de manera especial perquè, sense saber-ne res, jo començava a preparar una trilogia d’articles per a la meva secció mensual a la revista Enderrock que, en principi, havien de sortir a la primavera. En el primer volia parlar de molt d’això que acabo de dir: el Sabatés del començament, fins al duet amb Toti Soler del 1973.

Crec que Jordi Sabatés ha estat un dels músics de casa nostra més preparats per a establir ponts entre la sensibilitat literària i la musical. Tot això sense deixar de banda un element que potser molta gent no coneix, que és la seva dimensió de llicenciat en ciències físiques palesada amb la gran racionalitat de la seva producció i, d’una manera més anecdòtica, amb la creació del grup de cambra que el va acompanyar al disc El secret de la criolla, del 1988, que es va dir Factor Quàntic.

En la seva discografia trobem referències a Murnau (Nosferatu, hacia el vampiro, 1992), Poe (Morgue o Berenice, 1972), Tolkien (El senyor dels anells, 1974), Sant Joan de la Creu (Noche oscura, 1984), els trobadors provençals (Breviari d’amor, 1982), Salvat Papasseit (Tot l’enyor de demà, 1976), Wilde (El fantasma de Canterville, 1975), Màrius Torres (Enllà passa l’amor, enllà però no tant!, 2003), García Lorca (De Granada a la luna, 2000) i aturo el raig aquí sabent que segurament em deixo noms i projectes al tinter.

Sabatés va ser també el músic dels grans duets: amb Toti Soler, com ja ha estat dit, amb Santi Arisa, amb Chick Corea, amb Carme Bustamante, amb Tete Montoliu (poca broma: aquell monumental Vampyria del 1975) o amb François Rabbath, l’home que era capaç de tocar les Suites de Bach en tessitura de contrabaix.

Gràcies a Jordi Sabatés molta gent va conèixer els ragtimes de Scott Joplin, la música que inspiren les pel·lícules de Buster Keaton. O de Segundo de Chomon. O l’increïble Bola de Nieve. I, sobretot, si alguna cosa li he d’agrair personalment (i diria que no sóc l’únic) és que gràcies a ell i al seu disc Portraits/Solituds, del 1979, vaig poder entrar en l’univers de Frederic Mompou, un univers presidit per una música serena, lírica, misteriosa, sonora i màgica. Una música de poques notes que comença un instant abans del silenci i un instant després de la plenitud.

No tinc la impressió que els poders públics del nostre país hagin donat el suport que la figura i l’obra de Jordi Sabatés sens dubte es mereixien. Parlo amb coneixement de causa, perquè cada vegada que, molt més ençà, ens trobàvem expressava de manera bastant amarga aquesta indiferència institucional.

Una indiferència que no es mereixia. I el gruix de l’obra que ens ha deixat, variada, rica i sempre amb un alt nivell d’exigència ho demostrarà. A la curta o a la llarga.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.