Fons Jordi Sabater Pi (CRAI Biblioteca de Belles Arts, UB).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Quan al mapa del món encara hi havia molts espais en blanc, zones del planeta mai vistes per l’home occidental, científics i aventurers es van endinsar en el desconegut per obrir camins, dibuixar mapes, conèixer el món i acostar-se al misteri. Així, a poc a poc, el mapa es va anar omplint de rius i muntanyes, llacs i deserts. També de persones, animals, arbres i insectes extraordinaris. I les nostres ments, d’històries insospitades, reals i imaginades, somnis i malsons. Observant aquells éssers, dibuixant-los, vam anar ampliant els coneixements del món i la natura, vam anar aprenent sobre el sentit de la vida i les raons de la nostra existència.

Fons Jordi Sabater Pi (CRAI Biblioteca de Belles Arts, UB).

‘Dibuixar és observar, observar és comprendre, comprendre és estimar i estimar és protegir’, deia el doctor Jordi Sabater Pi (Barcelona, 1922-2009). Era una de les seves màximes. I afegia: ‘S’ha de desmitificar l’home. L’estudi dels goril·les i els ximpanzés ajuda a fer-ho. S’hauria d’estudiar a les escoles.’ Dues idees aparentment simples que van guiar tota la seva vida, dues idees que inclouen tota una revolució del coneixement, un desafiament que sempre tenim pendent.

L’anècdota de la descoberta, el 1966, del primer goril·la albí que els occidentals hem conegut, Floquet de Neu (Nfumu Ngui, en fang), va eclipsar en part les seves importants aportacions a la ciència. Tanmateix, cal subratllar que Jordi Sabater Pi va ser un dels científics catalans reconeguts internacionalment del segle passat. Es va formar en el dibuix i l’observació. Va ser autodidacte, pioner i féu importants estudis naturalistes i etnogràfics. Especialment sobre el comportament dels goril·les i els grans primats i sobre l’ús d’eines per part dels ximpanzés. Va descobrir la granota gegant (Conraua goliath), estudià els insectes de l’Àfrica tropical i els tatuatges i costums del poble fang, entre moltes més descobertes fruit de les seves ànsies de coneixement i d’aventura.

La seva formació intel·lectual va néixer de la curiositat, el dibuix i l’observació dels animals en el seu hàbitat. A Guinea, on va viure quasi trenta anys, treballava en una empresa colonial amb seu a Barcelona, i en el seu temps lliure feia treballs de camp. També col·laborà amb el zoològic de Barcelona com a conservador del departament de primats, i al Museu Etnogràfic.

Per a enveja d’alguns, va obtenir beques d’investigació de la National Geographic Society i més prestigioses institucions científiques nord-americanes. L’any 1972, becat per la NGS, va fer una estada a Ruanda amb Dian Fossey. La dona en qui es va inspirar Goril·les en la boira coneixia el seu treball i el va convidar. Va estar tres mesos amb ella, en la seva cabana a més de tres mil metres d’altitud, estudiant i observant goril·les.

A més, publicà llibres i articles en les millors revistes de ciència del món. Ja de gran, va estudiar filosofia i lletres a Barcelona i es va llicenciar amb una tesina sobre la ‘Cultura dels ximpanzés’ que va merèixer premi extraordinari. Doctor en psicobiologia, féu classes a la Universitat de Barcelona.

Pàgines de la llibreta que Sabater i Pi es va endur a Ruanda el 1972 (fons Jordi Sabater Pi, CRAI Biblioteca de Belles Arts, UB).

El goril·la, del monstre a l’home

Antigament, dels goril·les, els homes en teníem una imatge demoníaca, monstruosa, malèfica. Els africans els caçaven per menjar i per impedir que els arrasessin els conreus. Així i tot, el goril·la formava part del seu imaginari cultural i les seves tradicions més profundes. Arreu del món, els blancs, imbuïts de la ideologia colonial i imperial, consideraven que els africans eren inferiors i hi havien reduït els goril·les a la categoria d’éssers terrífics, misteriosos, ferotges i assassins.

Però als anys seixanta un petit grup de científics pioners que feien estudis sobre el terreny, de vegades arriscats, van contribuir a canviar a tot el món la imatge infernal que la humanitat tenia dels goril·les, per descobrir-nos que són animals molt pacífics, tranquils, porucs. Tenen una por extraordinària dels humans, contràriament a la creença que s’havia forjat, a còpia de llegendes, novel·les d’aventures, patufets i films com ara King Kong. Entre aquests científics, es van destacar Jordi Sabater i Pi, Jane Goodall, Dian Fossey i Louis Leakey, cadascú treballant pel seu compte a les selves de Guinea Equatorial, Tanzània, el massís Virunga, entre Ruanda i el Congo, i Kenya.

De tots els treballs que va fer Sabater i Pi, la descoberta més important va ser que els ximpanzés eren capaços de fabricar eines elementals que feien servir per caçar insectes. Aquesta troballa, en la línia dels estudis cabdals de Jane Goodall, va revolucionar l’etologia perquè demostra que aquests simis aprenen a fabricar estris senzills en contexts culturals determinats i que, per tant, les conductes culturals no són exclusives dels humans.

L’exposició, l’art de la ciència i la reivindicació del dibuix

La mostra que s’exposa al Museu d’Història de Catalunya, ‘L’art de la ciència. Jordi Sabater Pi‘, del 22 de març al 19 de maig, se centra en el treball i el mestratge de Sabater i Pi. En contextualitza la tasca de dibuixant i científic, en el marc de la història de la il·lustració científica, i dels actuals estudis universitaris, i les seves mancances pel que fa al dibuix i l’observació sobre el terreny.

Una de les idees que subratlla l’exposició és que a diferència de la majoria d’universitats europees i americanes, actualment a les carreres de ciències de la Universitat de Barcelona no hi ha la matèria d’il·lustració i dibuix. Dibuixar i escriure és observar i pensar, plasmar i argumentar, activitats úniques i individuals de cada persona, eines de crítica lliure i de representació de la realitat, al marge de catecismes i dogmes.

El dibuix als estudis de ciències és una reivindicació de científics i professors perquè el dibuix i la ciència són part d’una mateixa cosa. Un dibuix de Sabater i Pi, diuen els experts que han col·laborat en l’exposició, és fruit de moltes hores d’observació, és un resum de la vida de l’animal, on es ressalten aquells detalls que més ens intriguen, que més ens conduiran a aprendre, a pensar, a adquirir saber i coneixement. Una fotografia és un instant. No conté mai tota la informació que aboca l’il·lustrador científic en un dibuix. Això vol pas dir que la fotografia i les noves tecnologies no hi aportin res, a la ciència. Hi aporten més informació quantitativa, més possibilitats tècniques a la recerca, però dibuixar és observar i pensar, el fonament per a prendre decisions sobre què cal fotografiar.

Fons Jordi Sabater Pi (CRAI Biblioteca de Belles Arts, UB).

Sabater i Pi va fer també moltes fotografies. En dominava la tècnica. Però eren un complement del dibuix. La càmera tenia dos inconvenients: la humitat de la selva feia malbé les òptiques i el disparador alertava i espantava els animals, que fugien immediatament. El dibuix era per a ell, doncs, primordial. D’una banda, sintetitzava molta estona d’observació pacient, silenciosa i atenta. I era més pràctic, segons ell: ‘Si tot allò que veus ho has d’apuntar al mateix temps, fàcilment perds el fil de l’observació. En canvi, si en comptes d’escriure, per exemple: “A la capçada d’un arbre hi havia dos micos, situats l’un en una punta d’una branca, i l’altre, a dalt de tot”, en fas un esquema, un dibuix ràpid, acabes molt abans.’

Són d’un gran interès etnològic i artístic, els dibuixos que va fer sobre els tatuatges i l’art fang. Com també les seves reflexions: ‘Al marge dels tatuatges, les expressions artístiques dels fangs són molt interessants […]. L’estatuària fang crec que és una de les més boniques que hi ha. És, de fet, una forma d’art lligada estretament amb el culte dels avantpassats, que és la base del seu profund sentiment religiós.’ Un pensament intel·ligent i humanista, a anys llum d’allò que predicaven aleshores els missioners que van requisar i robar moltes obres d’art  i molt valuoses, amb l’excusa que eren obra del dimoni.

De Josep Pla a Sabater Pi

Joan Tort i Pere Tobaruela, autors d’Okorobikó. Una biografia de Jordi Sabater Pi (la Magrana, 2003), en fan un bon retrat, al pròleg, com un personatge a cavall entre tres segles:

«D’una banda, com a científic de camp, el seu perfil s’ajusta d’una manera molt precisa a allò que podríem anomenar ‘naturalista clàssic’, que a Europa viu la seva època daurada durant el segle XIX. En segon lloc, com a persona de carn i ossos amb un context familiar i social concret, la seva època de referència és el segle XX. Finalment, per la significació global del seu treball i de les seves idees, per la llibertat de pensament, diríem que Jordi Sabater és clarament un personatge del segle XXI. Arrelat en el moment present, sens dubte, però amb una projecció certa i inequívoca cap al futur.»

Penso que a les escoles catalanes –si és que no es fa encara, cosa que ignoro– s’haurien d’estudiar els dots d’observació i reflexió de Sabater Pi en el dibuix i la ciència, de la mateixa manera que s’estudien els dons d’observació i reflexió de Josep Pla en l’escriptura i el pensament. Parteixen de la mateixa base. L’individu com a ésser independent que projecta la mirada sobre el món i la vida, sense prejudicis, per descobrir la realitat, per interpretar-la i, sobretot, per aprendre’n.

La mostra sobre l’art i la ciència de Sabater Pi s’exposa al vestíbul del Museu d’Història de Catalunya. Té un format molt reduït. És una pena que no hagin pogut dedicar un espai més ampli a fer una exposició molt més exhaustiva de la considerable obra del científic, dipositada al Fons Jordi Sabater Pi de la Universitat de Barcelona, on hi ha més de 1.500 dibuixos i aquarel·les, 5.500 manuscrits, 4.000 fotografies, 1.500 dispositives, a més de vídeos i objectes etnològics procedents d’Àfrica.

L’estudi dels goril·les, una eina contra l’antropocentrisme

Vaig tenir oportunitat de tractar alguna vegada el professor Sabater i Pi. Dels homes que he conegut, és un dels qui més clar veien què havien de fer a la vida, cada dia, i, a més a més, sabia com fer-ho. I si no, trobava la manera d’inventar-s’ho. Era un científic i un pensador que anava absolutament a la seva. Segurament per això aquest país va trigar molt a reconèixer-lo com es mereixia, i com ja el reconeixien i l’honoraven arreu del món.

Fons Jordi Sabater Pi (CRAI Biblioteca de Belles Arts, UB).

L’estudi dels grans primats és útil per a aprofundir el coneixement de l’home. Jordi Sabater i Pi n’estava convençut. És una de les seves aportacions de fons a la reflexió científica i humanística. Una idea seva que em torna sovint al cap en aquests temps de populismes identitaris, autoritarismes i egolatries desfermades. Un dia, amb motiu d’un aniversari de Nfumu Ngui, Sabater i Pi, amb aquell posat humil i discret, m’ho va explicar així:

‘Un dels problemes més greus dels humans, i gairebé no en parla mai ningú, és l’antropocentrisme que hi ha a la base de gairebé tots els problemes de la humanitat. Per exemple, els catalans “enraonem”, emprem la raó; la resta, “parlen”. Pels bascos, la paraula “euskera”, vol dir la llengua per antonomàsia. La paraula “bantu” vol dir “homes”, com “amazic” dels berbers, o “inuit” dels esquimals… Podríem creure que tot això avui té una validesa històrica o arqueològica, però no del tot. No del tot. Fixa’t que és molt fàcil d’incitar a treure els instints més bàsics. Hitler n’és un exemple. O l’actitud que tenen ara els jueus. L’antropocentrisme es pot activar en qualsevol moment. Aquests animals ens poden ajudar a comprendre com s’ha originat això i quina base biològica té, per exemple.’

Nfumu Ngui, un negre sense identitat

Els llibres de ciències naturals de fa cent cinquanta anys feien classificacions que incloïen pigmeus, goril·les i ximpanzés en el mateix grup. La proximitat del goril·la amb l’home, i en concret la del Nfumu Ngui, ha estat remarcada per artistes i escriptors.

Floquet de Neu, Nfumu Ngui, va ser capturat pel guineà Benito Mañé, que va matar la seva mare per protegir els seus conreus. Sabater i Pi li va salvar la vida i el va enviar al zoo de Barcelona. Aquí es va fer famós, va ser amic d’artistes i toreros, va gaudir de l’admiració dels nens i els científics d’arreu del món, va ser portada de diaris i estrella del NO-DO, el Life i el National Geographic.

L’escriptor camerunès resident a Barcelona Inongo-Vi-Makomè va escriure Akono y Belinga. El muchacho negro que se transformó en gorila blanco (Ed. Carena, 2003). Sobre el goril·la albí, l’autor ha dit: ‘La tradició oral africana és molt rica en aquesta mena d’històries mítiques que relacionen els homes de la selva amb animals. […] Quan vaig veure el Floquet per primera vegada em vaig convèncer que era com una persona. La seva mirada era tan trista com la del Belinga del conte. Segons ell: “Els guineans de Barcelona diuen als seus fills que el Floquet és un fang que un bruixot va transformar en goril·la, i per això té aquesta mirada de tristor i malenconia.” […] “El Floquet és la metàfora d’Àfrica, que es mira acomplexada en el mirall que reflecteix la civilització dels blancs.” […] “El Floquet és un negre sense identitat.”‘

Per una altra banda l’escriptor guineà-annobonès Paco Zamora, fent ús del seu corrosiu sentit de l’humor, a Cómo ser negro y no morir en Aravaca (Edicions B, 1994), va escriure a l’epíleg –anomenat ‘Diccionari racista’–aquesta definició del Floquet de Neu: ‘Mandela guineà que la Generalitat de Catalunya manté pres en contra de la seva voluntat.’ I al poema ‘Salvad a Copito’ acaba escrivint: ‘Floquet de Neu l’únic goril·la del món amb l’ànima blanca / Però si bé vostè va eludir definitivament el tse-tse / L’anòfel i un cert neocolonialisme sentimental / El preu pel barret fort les tres forquilles i el llenguado ‘meunier’ / Han estat ben alts encara que quan li suggereixo / que tot va poder haver estat molt diferent / Vostè es permeti de recordar-me que a uns altres del mateix tropell / Els va anar pitjor’.

Nfumu Ngui, segons Italo Calvino

Això no obstant, a banda de Sabater i Pi, ben pocs el van entendre a fons. Un va ser l’escriptor Italo Calvino, que a Palomar li dedica un relat. El protagonista visita el goril·la al zoo de Barcelona i l’observa. És un gegant trist, desolat, carregat de paciència i avorriment, resignat a ser un exemplar únic. ‘Canós i immòbil, el simi evoca en la ment del senyor Palomar una antiguitat immemorial, com les muntanyes i les piràmides.’ Un detall el captiva: el goril·la albí, en la solitud extrema de la gàbia, abraça constantment una coberta de pneumàtic, una cosa que pugui tenir agafada mentre tot li fuig, per apaivagar l’angoixa de l’aïllament.

Aquella nit, la imatge del goril·la albí abraçat al pneumàtic, no el deixa dormir. Palomar reflexiona: ‘Així com el goril·la té el seu pneumàtic que li serveix de suport tangible per a un discurs desvariejador sense paraules –pensa–, així jo tinc aquesta imatge d’un simi blanc. Tothom regira entre les mans una vella coberta buida, mitjançant la qual voldríem assolir el sentit últim on no arriben les paraules.’

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.