El Parlament Europeu va acollir ahir un acte sobre l’extrema dreta organitzat pels Verds – Aliança Lliure Europea. Hi van participar Helen Loow, Michael Minkenberg, Gautier Sabrià i també el periodista i fotògraf Jordi Borràs, que dimecres va ser objecte d’una campanya d’intimidació i assetjament a les xarxes organitzada per grups d’extrema dreta per desacreditar-lo. Borràs s’ha especialitzat en les xarxes i els vincles de l’extrema dreta al nostre país i a l’estat espanyol. No és la primera vegada que rep amenaces directes d’aquests sectors.  Parlem amb ell d’aquestes amenaces, de la resposta que va rebre al Parlament Europeu, de la ‘presència absent’ de l’extrema dreta a l’estat espanyol, dels aldarulls de Gràcia i de la consulta sobre el monument franquista de Tortosa.

—Al Parlament Europeu vau demanar que es revisés el premi Ciutadà Europeu a Societat Civil Catalana…
—Érem uns quants ponents. Un va fer una explicació general de l’extrema dreta en el context europeu. Un altre va parlar de la situació als països nòrdics. Gautier Sabrià, nord-català, va fer l’exposició en català sobre el Front National a França. I jo vaig explicar aquesta extrema dreta que se suposa que no existeix, però que tots sabem que hi és amb unes altres formes. I sí, vaig cloure la intervenció exigint al Parlament Europeu que retirés el premi Ciutadà Europeu a Societat Civil Catalana.

—Com ho vau argumentar?
—Vaig explicar que hi ha vincles més que demostrats d’aquesta entitat amb l’extrema dreta. I si el Parlament Europeu acollia l’acte d’ahir sobre l’extrema dreta, havia de ser conseqüent i retirar el premi. Cal recordar que hi ha dinou eurodiputats que van signar un manifest, juntament amb entitats de defensa dels drets civils i els drets humans, demanant la retirada del premi. I aquestes entitats i eurodiputats han estat denunciats per Societat Civil perquè considera que dir que hi ha vincles evidents de l’entitat amb l’extrema dreta és una difamació.

—Vós també ho afirmeu…
—Si consideren que és una difamació, que em portin als tribunals. No serà per manca de proves que ho demostrin. Cap problema. A mi no m’acolloniran amb aquestes amenaces. La dinàmica de SCC és denunciar tothom qui expliqui els seus vincles. No tan sols han denunciat els eurodiputats i les associacions, sinó també mitjans de comunicació. Ja n’hi ha uns quants que han rebut denúncies d’aquesta gent. Es poden permetre la maquinària judicial i juguen a fer por als qui no tenim recursos econòmics per a encarar-nos-hi. Volen que hi pensis dues vegades abans de dir certes coses. Jo considero que el dret d’informació i de llibertat d’expressió són molt importants. Per molta amenaça de denúncia que em facin, diré el que sé i no callaré.

—Precisament amb aquest objectiu, dimecres vau ser l’objectiu d’una campanya d’assetjament organitzada a les xarxes per individus i entitats espanyolistes…
—Cert. Ja és una cosa habitual. És l’enèsima campanya d’aquestes que rebo. Ha estat una campanya amb piulets demanant directament la pena de mort per a mi. Juntament amb missatges repiulats pel perfil oficial de Societat Civil Catalana. Hi havia des de SCC fins a grups feixistes com Democracia Nacional disparant contra mi amb una mateixa etiqueta. Ja fa molt temps que pretenen desacreditar-me en lloc de fer neteja de la seva gent. Ha estat una cosa força lamentable.

—Les xarxes i organitzacions de l’extrema dreta us han posat en el punt de mira. Heu de prendre precaucions? Creieu que us perilla la integritat física?
—Lamentablement, he hagut de deixar de fer fotografies a determinades manifestacions. Per exemple, a la manifestació dels legionaris de l’altre dia no hi vaig poder anar. Era conscient que m’hi esperaven. Dies abans de la manifestació van començar –com és habitual– a fer córrer la meva fotografia, advertint que segurament aniria a fer fotos i que tothom anés amb compte perquè jo sóc un fotògraf que assenyala ‘patriotes’ i tota aquesta llauna. És lamentable que un fotoperiodista no pugui fer la seva feina perquè hi ha risc físic que algú li faci mal.

—És una victòria seva?
—Ells ho poden veure com una victòria, però jo he canviat de mètode. Hi ha prou informació a les xarxes socials, hi ha prou fotògrafs que sí que hi poden anar. A mi tan sols em cal lligar caps amb tota aquesta informació. Si pretenen que deixi de fer la meva feina de denúncia de l’extrema dreta, que tinguin clar que la feina la continuaré fent. I la continuarà fent més gent.

—Parlàveu d’aquesta amenaça a la integritat física. També heu estat aquests últims dies a Gràcia i heu denunciat coaccions i amenaces a periodistes.
—És especialment greu això que ha passat i encara passa a Gràcia. Per començar, a l’hora de diferenciar qui té el monopoli de la violència de l’estat, que és la policia. I la policia ha de garantir el dret de la llibertat de premsa i d’expressió. És doblement greu que hi hagi agressions a periodistes, com la d’Albert Martínez, però també és molt greu que determinats individus dels moviments socials tractin la premsa com un enemic.

—A què és degut, això?
—Això respon a fets que ja fa temps que passen, des que la conselleria d’Interior va obrir aquella web de delació ciutadana amb fotografies de les manifestacions. Des d’aleshores, alguns entorns dels moviments socials tenen la percepció que els periodistes som l’ull de la policia. Quan precisament moltes vegades som els ulls de la denúncia de males praxis policíaques. Qualsevol coacció, agressió, amenaça o impediment de fer la nostra feina és absolutament rebutjable. Vingui de qui vingui.

—Tornant a l’acte de Brussel·les, vau parlar d’una ‘presència absent’ de l’extrema dreta a la política espanyola. Què vol dir això?
—Vol dir que no s’entén l’extrema dreta a l’estat espanyol sense entendre què va passar els anys de la mal anomenada transició –jo prefereixo dir-ne postfranquisme. En aquell moment, Manuel Fraga, fundador d’Alianza Popular i president vitalici del PP fins a la mort, va fundar un partit capaç d’arrossegar els sectors que, com ell, havien remenat les cireres durant la dictadura. Va ser capaç d’esdevenir el vot útil d’aquelles masses populars que se sentien còmodes amb la dictadura. Alianza Popular va ser fundada per sis ex-ministres franquistes i molts altres alts càrrecs del règim. Fraga va tenir l’habilitat d’ocupar l’espai electoral de l’extrema dreta de Fuerza Nueva. I aquesta va desaparèixer del mapa. Les enquestes del CIS ens indiquen que vuit votants de cada deu que es consideren d’extrema dreta voten el PP.

—No és que l’extrema dreta no existeixi, sinó que és integrada en el PP.
—I tant. No és pas un fracàs de l’extrema dreta espanyola. És la seva victòria invisible. Han estat capaços de marcar l’agenda política. Algunes de les seves consignes han estat assumides per grans partits conservadors com el PP i Ciutadans. Quan Garcia Albiol fa servir eslògans propis de l’extrema dreta com ara ‘netegem Badalona’, o quan el candidat del PP a Rubí diu ‘primer els de casa’ –lema ideat per Plataforma per Catalunya– és un èxit de l’extrema dreta, perquè ha sabut marcar l’agenda dels grans partits espanyols. Aquesta és la ‘presència absent’.

—La seva força als Països Catalans és comparable d’alguna manera amb la resta d’Europa?
—La presència de l’extrema dreta aquí és diferent per això que dèiem d’aquest triomf invisible. Però a Perpinyà hi ha el Front National, que té un feu important al barri gitano. I té molta presència i suport electoral. Al País Valencià hi ha una extrema dreta molt primària, molt d’agitació i amb gran capacitat de mobilització –encara que ara està molt desorientada, per manca de rumb polític. A les Illes han provat d’imitar aquest model valencià sense èxit. I a Catalunya trobem l’extrema dreta capdavantera de l’estat espanyol. Les experiències més innovadores de l’extrema dreta espanyola han nascut a Barcelona. Per exemple, CEDADE, una organització històrica neonazi fundada a Barcelona l’any 1966. O Plataforma per Catalunya, que va aconseguir fins a 67 regidors, és un invent català. El motor de l’extrema dreta de l’estat espanyol és a Catalunya.

—Quina resposta n’heu rebut, dels eurodiputats i assistents a l’acte al Parlament Europeu? Us han dit res sobre el premi a SCC?
—No hem parlat del premi concretament. Sí que s’han mostrat molt interessats per aquesta explicació sobre la presència absent de l’extrema dreta. Perquè el cas espanyol els sorprenia. Es pensaven que era una mena d’oasi. Hi havia molta gent a la sala. Suposo que alguns intentaran revocar el premi que es va donar a Societat Civil, però ningú no ho explica si hi ha micròfons davant. Sense micròfons reconeixen que va ser una errada. Però no ho volen acceptar públicament.

—Aquest cap de setmana passat, Tortosa va decidir de mantenir el monument franquista del riu. Quin impacte té una decisió com aquesta en l’extrema dreta? Hi ha organitzacions que ja se n’han felicitat…
—Per exemple, Plataforma per Catalunya, Falange Española y de las Jons i la Falange s’han felicitat del ‘seny’ dels ciutadans de Tortosa. Això els reforça i és una contribució a la banalització del feixisme. Que el batlle Ferran Bel hagi dit que era un monument a la batalla de l’Ebre és molt perillós. Aquest monument no va ser a la batalla de l’Ebre, sinó als vencedors de la batalla. Això és molt diferent. I això és indiscutible. Hi ha manta documentació que ho demostra. Fins a l’any 1980, el monument tenia el víctor franquista i una inscripció netament franquista. Amagar aquesta realitat fent-lo passar per un monument a la batalla de l’Ebre és molt perillós.

—Se n’han fet moltes lectures, de la consulta de Tortosa.
—És cert que cal anar-hi molt amb compte. Cal mirar d’entendre per què passa això a Tortosa i no a la resta de Catalunya. S’ha d’explicar molt bé la persecució i la por dels vençuts en aquelles terres. Una por que encara impregna aquella terra. I, curiosament, trobem casos com el de Gandesa, amb el batlle Carles Luz –també de Convergència– que ha dit que retiraria el monument del coll del Moro. Que, diguem-ho tot, és el monument on va anar Josep Ramon Bosch, ex-president de Societat Civil Catalana, a fer un homenatge el 18 de juliol de 2013 [aniversari de l’alçament franquista] que es va mig amagar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.