Jordi Balló i Mercè Oliva: “Kim Kardashian és al centre de la cultura contemporània”

  • Els professors de la Universitat Pompeu Fabra Jordi Balló i Mercè Oliva presenten 'La imatge incessant. Anatomia dels formats audiovisuals', un recorregut pels gèneres televisius

VilaWeb
Joan Safont Plumed
10.06.2024 - 21:40
Actualització: 11.06.2024 - 09:40

L’APM es pregunta setmanalment si “la televisió és cultura”. Si els ho preguntessin als professors de la Universitat Pompeu Fabra Jordi Balló (Figueres, 1954) i Mercè Oliva (Alguaire, Segrià, 1980) no tindrien cap dubte. No tan sols cultura, sinó que fa molts anys que és matèria d’estudi i objecte del seu assaig La imatge incessant. Anatomia dels formats audiovisuals (Anagrama), que ressegueix alguns dels patrons de l’audiovisual, des dels concursos fins als talk shows, la telerealitat, els programes de cites o el true crime, que no tan sols no han desaparegut pas, sinó que continuen marcant el consum cultural de la societat contemporània. La tesi és clara: els formats audiovisuals diuen molt de les nostres societats, de les nostres tensions i contradiccions, i són una forma excel·lent d’intentar conèixer-nos a nosaltres mateixos.

Acabeu de publicar un llibre que porta per subtítol Anatomia dels formats televisius, però abans de disseccionar-los, us volia preguntar de quina manera neixen.
—Jordi Balló [J. B.]: Els formats, probablement com a concepte, neixen amb la televisió. Responen a la idea de repetició. En el cas del cinema, parlem de gèneres. El format seria el conjunt de regles capaç de generar una repetició narrativa. En l’arc temporal que nosaltres hem analitzat en aquest llibre, hem constatat que un dels fets més rellevants del moment contemporani és que aquesta idea de format és especialment productiva, perquè ja no és exclusiva de la televisió com l’havíem entesa fins ara.

És a dir, que les noves plataformes, les xarxes socials, etc., repeteixen els mateixos patrons i els mateixos formats?
—Mercè Oliva [M. O.]: Les xarxes socials agafen alguns dels mecanismes utilitzats en formats televisius a l’hora de crear continguts. Com, per exemple, la idea del relat en primera persona, que és un tipus de format que apareix amb els talk shows, programes com el de l’Oprah Winfrey, on gent normal i corrent parla a càmera i explica les seves experiències. Després es trasllada al confessionari de Gran Hermano, que s’utilitza en uns altres formats, i aquesta mateixa idea de parlar i confessar-se a la càmera, arriba als youtubers, per exemple, i ara als streamers a Twitch. TikTok és una plataforma molt basada en aquesta idea de la repetició creativa, amb l’ús d’àudios, de coreografies, és el mateix patró. És un conjunt de regles, un conjunt d’elements que permeten generar narratives i relats amb certes variacions.

Els investigadors de la comunicació Jordi Balló i Mercè Oliva, durant l'entrevista parlant del seu llibre "La imatge incessant".

De fet, també veiem com 3Cat prova de captar molt el llenguatge i els personatges de les xarxes socials.
—J.B.: Això en un altre moment s’hauria fet només com a forma de generar un star system, però ara tens la impressió que si 3Cat feia només això, podria perdre pel camí allò que ha estat un valor a les xarxes socials. Perquè no és únicament agafar un format convencional i canviar els presentadors, per rejovenir-los, sinó importar o deixar-se influir per un sistema de desenvolupament i de representació que, de fet, ha trobat el seu punt d’interès en un espai que no era el de la televisió convencional.

Som en l’època del jo i comenceu parlant de l’un mateix, de la vida en directe, d’aquest discurs íntim que sembla gairebé terapèutic fer-lo a la televisió. Feu esment, per exemple, d’un programa molt comentat com va ser l’especial sobre Rocío Carrasco, i que va tenir la capacitat de transcendir la televisió mateixa.
—M.O.: El programa de Rocío Carrasco és un molt bon exemple de les tensions i contradiccions al voltant d’aquests formats centrats en el jo en què es barreja, per una banda, l’expressió en primera persona i la idea de poder explicar el que tu has viscut amb la idea de cultura terapèutica. I el que és interessant d’aquest programa és que, per una altra banda, va molt vinculat a la idea de parlar de qüestions que són socials i generals des de l’òptica individual i la mateixa experiència. Centrant-nos en l’esfera més íntima, ens permet d’abordar debats que són polítics. Moltes vegades, l’esfera privada s’ha considerat al marge d’allò que ens afecta com a col·lectivitat, però el feminisme ha reivindicat que és un espai d’opressions on les desigualtats estructurals s’expressen. Per tant, obrir aquesta porta i fer-ho amb un llenguatge més proper al de la premsa del cor va permetre que moltes dones se sentissin identificades amb aquest relat de violència de gènere.

Seguint aquest caràcter sociològic de la qüestió aparentment privada, quan es va cancel·lar Sálvame se’n va fer una lectura política.
—J.B.: Una de les moltes coses que he d’agrair a la Mercè és que em fes veure que Sálvame tenia una lectura política molt més forta del que em podia imaginar. El que era habitual en la crítica cultural era dir que no valia la pena parlar-ne. Ella em va fer entendre que hi apareixen els conflictes que afecten amplis sectors de la població. Aquests conflictes, encara que sigui per confrontar-t’hi o per estar-hi en desacord, propiciaven un tipus d’activisme. Curiosament, els programes que aparentment diríem que idiotitzen els espectadors, resulta que al mateix temps creen un tipus d’activisme que ja els agradaria poder-ho dir, a d’altres.


—M.O.: Sálvame tenia molt clar que el seu àmbit d’acció era l’esfera privada, però va arribar un determinat moment en què van saltar també al debat més tradicionalment polític. Aquests personatges, com Belén Esteban, parlaven de política. És interessant perquè el fet de parlar de política en un espai considerat banal trenca amb allò que se n’espera; amb les expectatives que se’n tenien.

Podeu comprar La imatge incessant de Jordi Balló i Mercè Oliva a la botiga de VilaWeb

Els investigadors de la comunicació Jordi Balló i Mercè Oliva, durant l'entrevista parlant del seu llibre "La imatge incessant".

I mentre la televisió banal es polititza, els polítics professionals es banalitzen?
—J.B.: Aquesta és una tendència que nosaltres recollim en el llibre. Representa haver entès que aquest debat de la intimitat és una extensió de l’autorepresentació de la política, i els polítics ho descobreixen. Si exposen la seva intimitat i l’expliquen al públic, entren per una escletxa per la qual uns altres no havien aconseguit d’entrar.

Ara que hem viscut un llarg cicle d’eleccions, hem tornat a veure els mateixos formats de debat encotillats.
—J.B.: Fa seixanta anys que tenim el mateix format de debat, però tots tenim la consciència que si algú es posés realment a treballar i hi hagués un període de parèntesi que els partits polítics utilitzessin per trobar i acceptar una altra solució, milloraria el benestar polític comunicatiu i sobretot la intel·ligència col·lectiva de tota la població. Com diem al llibre, els únics debats trencadors són els de la ficció: Borgen, L’ala oest de la Casa Blanca

Alguns formats parteixen de la literatura, com el Robinson Crusoe de Daniel Defoe, origen d’un munt de formats televisius i ben actuals, oi?
—M.O.: Quan es creen o apareixen nous formats, moltes vegades es connecta amb imaginaris culturals ja establerts. Tots els qui parteixen de la idea d’una illa deserta remeten a Robinson Crusoe, amb aquesta fascinació per la idea de l’illa com un espai on començar de nou, un espai per civilitzar i, al mateix temps, un espai de descoberta personal. Alguns programes mostren la tensió entre cooperació i competició, en entorns fora de la civilització occidental i, des d’una mirada colonial, òbviament, proposen de començar de nou en un espai edènic, verge, situant en illes del Pacífic o del Carib.

Tots els formats derivats del Big Brother, com el Gran Hermano a l’estat espanyol, provenen de George Orwell i 1984.
—M.O.: Evidentment, nosaltres ara sabem que Gran Hermano és un format, però quan Orwell escriu 1984 no pensa en cap format i, en canvi, uns anys més tard li van treure un partit que cap de nosaltres no hauria imaginat. De la mateixa manera, sense arribar a aquest punt, la idea de la vigilància obsessiva i el caràcter podríem dir-ne ambivalent d’aquesta vigilància, que a la vegada és castigadora i té una lectura tranquil·litzadora, moltes de les que s’inspiren en Robinson Crusoe són un cant a la ideologia liberal i a la competició entre nosaltres, no pas a la cooperació.

Un altre format de plena actualitat són els true crimes.
—J.B.: Al llibre ens fixem en l’origen d’aquest format, que és el film d’Errol Morris The thin blue line, un documentari molt modest en què es revelava una falsa culpabilitat. És a dir, s’explicava que el sistema policial o judicial s’havia equivocat i una persona condemnada a mort, realment, no havia comès el crim. Plantejava la idea que, en un cas criminal, no hi havia una única veritat i que investigant un cas criminal emergien els grans conflictes de la societat. Com sabem des de la història d’Èdip, en els casos criminals, les morts no aclarides plantegen una espècie d’inestabilitat social.

Això fa que Carles Porta ens tingui enganxats cada dilluns amb el misteri de qui va matar Josep Montané, Sansa, a Tor?
—J.B.: Tor és molt interessant perquè parteix d’una qüestió que també s’ha demostrat especialment rellevant, que és que quan tu avises que no tens solució, aquesta incògnita no és un problema per al públic. És a dir, tu pots avisar d’entrada que no podràs dir qui és el culpable, però sí que pots explicar com funciona un sistema, un microcosmos al voltant de la recerca d’un culpable a mesura que la narració avança. Amb la mentalitat d’Agatha Christie, sense culpable no hi ha narració, però, en canvi, el true crime contemporani ja no és així.

Els investigadors de la comunicació Jordi Balló i Mercè Oliva, durant l'entrevista parlant del seu llibre "La imatge incessant".

Per què ens agraden tant els talent-shows?
—M.O.: Per una banda, posa en escena desitjos sobre el món laboral. El talent-show ha unit diferents àmbits creatius, des de la cuina fins al món de la música, del món de les arts al món del disseny, a partir d’aquest desig de molta gent de professionalitzar-se. Ho fa des del punt de vista de la realització personal, però sobretot econòmica i social. Hi ha la promesa que si guanyes Eufòria, Operación Triunfo o MasterChef, no només et podràs dedicar al que tu vols sinó que et guanyaràs bé la vida. Són espais molt vinculats a una certa explotació laboral i, fins i tot autoexplotació, justificada en una idea de disciplina, de sacrifici i de treball continu, que és el preu a pagar per arribar a una pretesa fantasia de llibertat, en què aconseguiràs ser l’amo del teu destí i la teva carrera.

Parlem d’alguns personatges que apareixen al llibre. Com, per exemple, Donald Trump.
—M.O.: Donald Trump, empresari immobiliari abans que polític, va néixer popularment en un programa que, precisament, tenia a veure amb l’àmbit laboral i amb les dinàmiques de cooperació-competició, The Apprentice. Un concurs de talents en què persones que volien dedicar-se als negocis competien per trobar una feina dins el conglomerat de Trump. És interessant veure com Trump emergeix per mitjà de la figura de l’emprenedor, com algú fet a si mateix, sigui cert o no, i també construeix una certa idea sobre l’equilibri entre cooperació i competició. Cal competir més que no pas cooperar, castigar aquella gent que treballa massa en grup, castigar la gent que no treu benefici de les oportunitats que se li donen… A The Apprentice la lògica principal era no tan sols poder ser un empresari d’èxit com Trump, sinó també poder guanyar tants diners com Trump i poder viure en un apartament de luxe dalt d’un gratacel. Per tant, hi apareix la idea que desitjar el luxe és una cosa positiva i que en aquest món, que és molt competitiu i en què hi ha desigualtats, aquestes desigualtats al final són conseqüència dels talents o de les capacitats de treball. És a dir, qui arriba dalt de tot qui és perquè s’ho mereix.

Què hi ha del showman al polític?
—J.B.: Quan Trump fa el gir cap a la a política, continua en aquesta línia marcada per The Apprentice. Trump ens mostra l’aplicació dels formats d’entreteniment a la política. O com la política s’ha transformat a partir d’aquests formats d’entreteniment. D’alguna manera, Trump personifica aquesta influència de la cultura de la telerealitat en l’àmbit polític. Tot i ser un multimilionari, es presenta com algú del poble, tant en la manera de parlar, com en els referents i en el tipus d’audiència a la qual s’adreça. Alhora, connecta amb certes tendències culturals iniciades per la televisió, en què la idea de ser ordinari –ordinari com a normal– és al centre. Ser autèntic és un valor positiu.

Els investigadors de la comunicació Jordi Balló i Mercè Oliva, durant l'entrevista parlant del seu llibre "La imatge incessant".

Un altre personatge que em sembla fascinant és Kim Kardashian, de qui també parleu a bastament.
—M.O.: Kim Kardashian és al centre de la cultura contemporània. Per una banda, connecta amb debats que tenen a veure amb les idees de gènere-classe i també certes lògiques o una idea sobre la fama i el treball. A partir d’aquests quatre elements, s’ha construït la seva imatge. Tradicionalment, Kim Kardashian s’ha vist com la figura paradigmàtica dels famosos que no mereixen ser-ho. És coneguda per haver mostrat la seva intimitat en un reality i, abans d’això, per haver estat amiga de Paris Hilton, una altra famosa sospitosa, que no queda clar perquè ho és. A tot això, s’hi afegeix que és una dona, perquè aquesta idea d’algú que mostra la seva intimitat a la televisió té molt a veure amb el gènere, on la distinció del públic i el privat es construeix sobre les categories de masculí i femení, respectivament. A més, és categoritzada com algú molt privilegia, però de mal gust, d’estètica dubtosa i excessiva, amb un cos massa voluptuós que moltes vegades s’ha llegit com a racialitzat –tot i que ella és blanca, d’origen armeni– i que, ni que sigui per les seves parelles afroamericanes, s’ha vinculat a una idea d’exotisme. Kardashian neix amb totes aquestes contradiccions, però allò que la fa interessant és que s’ha redefinit i, de sobte, ha guanyat molta més centralitat cultural, molt més capital simbòlic, com a empresària. I, és clar, ara ningú diu que no treballa!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any