Jofre Llombart
Jofre Llombart, dimecres a Barcelona (Fotografia: Adiva Koenigsberg)

Jofre Llombart (1975) és el nou secretari de Difusió de la Generalitat de Catalunya, el càrrec poderós amb què el govern es relaciona amb els mitjans de comunicació, i que, per exemple, decideix la despesa en publicitat institucional o les subvencions. Llombart, home de ràdio –antic sots-director de RAC1, que ha treballat en els dos grans programes matinals, El món a RAC1 i El matí de Catalunya Ràdio–, aprofita ara la seva veu radiofònica i treu un llibre de contes infantils, i audiollibre, titulat Hi havia una vegada un cos (Grup 62). Escrit i narrat per ell mateix, va néixer en plena pandèmia. La seva filla no podia dormir i Llombart li va explicar que potser no estava cansada, però les parts del seu cos, sí. Ho va enregistrar en àudio, que es va fer viral, i ara s’ha fet conte. Aquesta entrevista es divideix en dues parts: la primera, per a parlar del Llombart pare i contista, i la segona, més centrada en la feina important a la Generalitat.

Dieu que aquest llibre m’adormirà els nens, però feu trampa. Teniu veu radiofònica. I jo no. La vostra veu calma, la meva, no tant.
—T’ho agraeixo, però encara hi ha una veu millor que la d’una persona de ràdio. La veu del pare i la veu de la mare. Amb el manual a la mà, una veu greu tranquil·litza molt més que no una d’aguda. Però, en realitat, allò que tranquil·litza és una veu coneguda. I no hi ha una veu més bona que la del pare o la mare.

Quina és la història del llibre?
—Una nit, en ple confinament, la meva filla Martina no volia anar a dormir. No perquè no tingués son, sinó perquè no se sentia cansada. “Tu potser no estàs cansada, però els teus peus, potser sí. Si parlessin, t’ho dirien. La prova és que, per descansar, ens estirem. I així descansen. Estirem el cos al matalàs, i es queda el pes”, li deia. I veia que ella anava callant. Vaig repassar les parts del cos i els motius pels quals sí que les tenia cansades. L’endemà, ella mateixa em va dir: “Explica’m el conte de les parts del cos.” Ella és qui ho contextualitza com a conte. El seu germà Jan també s’hi va apuntar. Aquella nit, vaig enregistrar el conte en una nota de veu de WhatsApp. I va anar circulant de família en família. Fins que va arribar a oïdes de la Glòria Gasch, de Columna Edicions. Total: la meva filla diu que allò és un conte. I l’editora diu que el conte és escrit.

Heu escrit un pròleg ben interessant sobre l’art de posar a dormir. Per exemple, expliqueu què diu la pediatra Antònia Simón.
—Que hauríem de funcionar tot el dia seguint allò que fa el sol i adaptar millor els hàbits de menjar i els previs d’anar a dormir. Ho resumeix clarament: quan els nanos arriben del col·legi a les cinc, quarts de sis, amb una gana de lleó, aquella gana no és de berenar, sinó de sopar. És a dir, el gran titular seria canviar l’ordre del berenar i el sopar. El gran àpat fer-lo a les sis, quarts de set. Res que no facin als països anglosaxons. I abans d’anar a dormir, un got de llet, un iogurt o una peça de fruita. Menjar poc abans d’anar al llit. Si li fas fer una gran digestió, obligues el cos a activar-se. Millor que no.

I les extraescolars?
—Oi que els donem una carmanyola amb el berenar, si fan extraescolars? Doncs ara, menjar de sopar. Llegums, verdures, pit de pollastre tallat.

Els vostres fills, Martina i Jan, fan aquest horari?
—Fem la trampa de sopar a quarts de vuit. Ja ho dic, al llibre: la teoria és molt bonica. Però després arriba la mare realitat. Sí que miro que entre que sopen i van a dormir passi una bona estona.

Al pròleg també citeu la doctora Pat Boyd.
—Si la doctora Simón et parla més dels aspectes fisiològics, la doctora Pat Boyd et parla dels psicològics i emocionals. I et diu que, si hi ha d’haver guerra, que no sigui abans d’anar a dormir. La idea de totes dues és la mateixa: arribar a l’hora de dormir en un estat de pau. Torna a ser teoria, però la cosa és provar de baixar de revolucions en tots els àmbits.

Què us ha canviat, d’ençà que sou pare?
—M’ha canviat la vida i l’ordre de prioritats. Ja no ets el centre de les preocupacions principals. Ho són ells. Del punt de vista emocional, això. I del punt de vista logístic, què t’haig d’explicar. Menys temps per a tu sol. Més temps lliure compartit.

Comparada amb una mica de febre del nen, tot es fa petit: feina, amics, projectes.
—Desenvolupes una sensació de patir que no havies tingut en unes altres esferes.

Alhora, et perdonen la vida. Pots fallar. De la feina als amics, passant per l’autoritat, entenen que passi per davant la febre del nen.
—I encara hauria de ser més. Trobo que la societat no està preparada del tot. Però sí, tens la immunitat paternal per a moltes coses.

El meu pare era molt afectuós, però mai no va canviar un bolquer. Els homes hem fet un pas endavant respecte dels nostres pares?
—Segur. I els nostres fills el faran respecte de nosaltres. És això que en diuen la nova masculinitat. Provar d’arribar a la igualtat autèntica. El meu pare va tenir una paternitat conscient. Però jo he fet més coses que no pas ell. I el meu fill en farà més que no pas jo. No sé si és cosa de caràcter o de generacions. Però faig més pell a pell amb el meu fill. O expresso més en públic els meus sentiments.

Jofre Llombart

Fins a quin punt heu canviat de feina per estar més amb els fills?
—Ja va millorar quan vaig deixar de matinar. Quan vaig passar d’estar amb Jordi Basté a sots-director de la ràdio. Vaig passar de llevar-me a les quatre del matí a les set, com una persona normal. Ara he canviat d’eix. Els mitjans de comunicació continuen essent la meva matèria primera. I la meva feina és explicar quins missatges vol enviar la Generalitat.

Quan vau accedir al nou càrrec de secretari de Difusió de la Generalitat, vau fer públic què es gasta el govern en publicitat institucional. Què és la publicitat institucional?
—Són campanyes de publicat de la Generalitat. Per exemple, “Precaució, foc al bosc”. “Si tens dubtes, truca al 012.” “Vacuna’t.” Anuncis que es posen als mitjans, tanques de publicitat o falques de ràdio.

Tothom parla de les subvencions als mitjans. Però el gran pastís no són les subvencions directes, sinó aquestes campanyes. Ens sabeu la ràtio?
—Segons el pressupost de la Generalitat, són quatre vegades més. Per cada euro de subvenció, n’hi ha quatre de publicitat institucional.

Quan vau arribar al càrrec, també vau publicar la llista de diners i de mitjans que en rebia. Per què?
—La llei t’hi obliga, en el fons. Els criteris de publicitat els decidim a la Comissió Assessora sobre la Publicitat Institucional. En què hi ha càrrecs de comunicació de la Generalitat, càrrecs de difusió, gremi de publicistes, etcètera. Aquesta comissió designa uns criteris i té l’obligació de publicar com s’han donat els diners tot seguint-los. També s’han de donar explicacions al Parlament de Catalunya. Abans del 31 de juliol de 2022, he de publicar les memòries del 2021. El 2019 no es va publicar la memòria amb l’argument de la pandèmia. Em van nomenar el 7 de juliol i vaig publicar de cop tots dos exercicis.

I què us trobeu? Se subvenciona més un mitjà o un altre per favor polític?
—Vull pensar que no. Però els criteris dels repartiments es poden prestar a interpretacions subjectives. Ara, també s’ha d’explicar que el govern, el primer de gener, fa la proposta de les campanyes que caldran, però quan acaba l’any poden haver canviat. Entremig pot haver-hi una pandèmia, un incendi forestal, que s’hagi d’alertar que els joves es vaccinin. S’arriba a l’objectiu a través de mitjans de comunicació. És en aquesta variabilitat en què les interpretacions poden estar subjectes a les ajudes.

Hi ha mitjans catalans que sense publicitat institucional caurien? Mitjans que no podrien sobreviure sense aquests diners de campanyes del govern?
—Et seré pulcre: no tinc accés als seus comptes. Desconec quin percentatge dels ingressos depenen de la Generalitat.

Ara no sigueu pulcre.
—N’hi ha que suposo que tindrien més dificultats. Però no sé si fins al punt d’haver de tancar.

Quin és el vostre model de futur? Què voldríeu canviar?
—Ho tinc molt clar: vull ser tan eficient i eficaç com pugui en la difusió institucional. Vull anar a un escenari de segmentació de públics, targetització de la publicitat. Si vull adreçar-me a un públic de dotze anys a dinou perquè es vaccinin, potser no he de recórrer al tradicional full a tot color el diumenge en un diari en paper. Potser hauré de mirar més en línia, xarxes socials. I, a sobre, tindré retorn. Em diran les IP que han entrat, el temps i la reacció.

Veniu del Grup Godó. Un dels mitjans, precisament, que rep més diners de la Generalitat amb la publicitat institucional. Com us ho fareu per a ser neutral amb la vostra antiga empresa? Potser els doneu més que no a la resta, coses de l’inconscient. O menys, perquè no sigui dit.
—Provaré d’aplicar el criteri que t’he dit. Segons la campanya, quin és el mitjà més adequat per a fer arribar un missatge als joves? I als grans? I als no vacunats? I als motoristes? En aquests criteris, hauré de mirar notorietat, audiència, segmentació del públic. Sé que no faré content tothom. Però hauré fet servir els criteris que ens hem imposat i dormiré tranquil.

Quan treballàveu a Catalunya Ràdio o RAC1, rebíeu pressions polítiques?
—Si la paraula és pressió, no. Recomanacions, suggeriments, sí. Queixes, sí.

Ara sereu a l’altra banda.
—La línia vermella ha de ser la veritat. La interpretació, escolta’m, cadascú té el seu pare i la seva mare. Si publiques que A i B s’han reunit, i el cap de premsa d’A diu que és mentida, una de dos, o el periodista demostra que la reunió ha existit o has de publicar el desmentiment. I ho trobo bé. Aquesta hauria de ser la línia vermella. Una altra cosa és com interpretes la reunió i les seves conseqüències.

Les relacions entre premsa i poder, com més va més pornogràfiques. Abans els partits i governs no ens estaven tan a sobre.
—La política ja fa temps que ha descobert que no és allò que fas, sinó allò que la gent veu que fas. No és el mateix i s’hi juguen molt. I també ho entenc. I des de la bona fe. Fan acció de govern, i resulta que la interpretació no s’hi adiu. I has d’amanyagar molt la manera com arriba el missatge perquè no vols que es malinterpreti.

A vós us fitxa el conseller Jaume Giró, Junts per Catalunya. Per què? Us coneixíeu o va ser una sorpresa?
—Hi ha ningú a Catalunya que Jaume Giró no conegui?

Ha!
—En algun moment o un altre ens vam conèixer. Estic molt content de l’oferta que m’ha fet. Coneix molt bé el sector de la comunicació. I no puc fer res més que aprendre’n, és clar.

Jofre Llombart

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.