Joel Joan (Barcelona, 1970) és clar i directe. No defuig cap pregunta. Aquesta setmana, l’actor ha estrenat Escape Room al Teatre Goya, una comèdia de terror, com ell mateix la defineix. La codirigeix amb Hèctor Claramunt, cocreador també de la sèrie d’èxit El crac, que de moment no tindrà tercera temporada a TV3. És Joel Joan un imbècil integral, com ell mateix es definia? Diu que encara sí, però que ara n’és conscient i que batalla per evitar-ho.

Conversem sobre la seva nova obra, però també de l’herència d’El crac, del desafiament de dirigir i actuar i de la dimissió de Lluís Pasqual com a director del Teatre Lliure per les acusacions de maltractament que va rebre. També parlem amb Joel Joan –que sempre ha estat implicat amb l’independentisme– de la situació política i de la repressió que pateix el moviment. Critica que s’hagi assumit el judici com una cosa normal. Creu que l’octubre de l’any passat es va perdre oportunitat, però està convençut que la República arribarà tard o d’hora.

Heu estrenat aquesta setmana Escape Room al Teatre Goya. La idea vau tenir-la després d’haver-ne fet un?
—No ben bé. La idea va sorgir per la necessitat de fer alguna cosa perquè ens havíem quedat sense feina. El crac s’havia acabat i no ens en van demanar més. Havíem de fer alguna cosa, perquè estar-se quiet i esperar que soni el telèfon… Ara ja diria que és una fantasia. Ja havíem fet un escape room, però no vam decidir de fer l’obra fins més tard. Per entendre’ns, no vam veure la llum de cop. Va ser curiós, perquè en el primer escape room que fas no saps si riure o plorar. Et porta al límit. Estàs tancat, hi ha tot de coses aparentment difícils de desllorigar… La idea de fer Escape Room era fer una cosa molt diferent d’El crac.

Per què?
—Va ser com una mili inacabable, de vint-i-quatre capítols de cinquanta minuts. Escriure’ls i dirigir-los tots ens va desgastar molt i vam necessitar molta neurona perquè les trames fossin el màxim de sorprenents. Volíem canviar radicalment de gènere, sortir de l’autoparòdia perquè és molt exigent, perquè toques qüestions personals i fas de mirall a l’espectador de manera cruel. Un format més simple. Un escape room ens dóna moltes coses. Un espai tancat, amb un compte enrere, una urgència per a sortir, una expectativa de suspens a l’espectador. Amb aquest ganxo comencem una funció per a parlar d’uns personatges i d’allò que amaguen. En definitiva, l’escape room ens serveix per a això, per a desemmascarar uns personatges i que es mostrin tal com són, perquè els posa contra les cordes.

D’alguna manera, la situació porta els personatges al límit.
—Exacte. A més, és una situació que no és forassenyada. Els escape rooms no estan regulats, qualsevol pot muntar-ne un en un local, tancar-hi una gent i que ningú ho controli. Aquell individu decideix si no els obre, si els mata o els esquartera. És un ecosistema, un decorat meravellós per a entretenir l’espectador i fer-lo riure, si pot ser de les seves misèries.

 

Ha estat difícil de trobar l’equilibri entre la comèdia i els suspens?
—No, ha estat molt natural. La vam escriure en un mes i mig, només. Suposo que la mili d’El crac ens va donar un entrenament. Escriure és com tot, com més ho fas més lubricada tens la màquina. Quan vam decidir qui eren els quatre personatges, tot va fluir força.

Amb Hèctor Claramunt, coautor d’El crac, heu creat un vincle professional i d’amistat que pot anar més enllà?
—No ens casarem [riu]. Ell té una família i jo la meva. Amb l’Hèctor ens vam trobar fa uns anys, vam veure que ens agradava treballar junts. És una cosa molt de sensacions, de veure que l’altre és capaç d’aportar-te coses que tu ets incapaç de fer. No hi ha grans egos que facin difícil la cocreació. Podem parlar amb sinceritat. També hem tingut alts i baixos, és una relació com qualsevol altra. Però ens adonem que sumem, que ens complementem bé. Les seves neurones i les meves fan que els textos tinguin més cos que no pas si ho féssim per separat.

Fer El crac va ser una mili, dieu. Us veieu escrivint algun nou projecte per televisió, ara?
—Sí! Tenim projectes, alguna idea per a fer més televisió. Però són projectes lents, i la televisió són molts diners. Ara vam decidir de fer teatre perquè portar un projecte a la televisió són alguns milions d’euros. Has de prendre decisions molt importants perquè impliquen molts diners. En canvi, amb el teatre tens l’avantatge que si el text que escrius agrada a productors i programadors, en alguns mesos o un any és relativament fàcil de trobar una sala i fer la funció.

No hi haurà tercera temporada d’El crac perquè no us l’han demanada. La teníeu al cap?
—Nosaltres pensem que El crac té més vida. L’autoparòdia no s’acaba mai. Vas a remolc dels esdeveniments i del teu creixement personal. Del món de la faràndula no se’n fa gaire paròdia, que és molt sana per a relativitzar-te i treure’t importància. És molt desmitificadora. Això és molt bonic.

Va ser una catarsi?
—No tant una catarsi com una culminació d’un procés d’anys. Fa catorze anys, vaig començar una teràpia personal que necessitava i, d’alguna manera, després d’haver-la feta grossa durant molts anys a la meva vida, era una manera de passar comptes amb mi mateix i de fer net, i que l’audiència també ho fes. Un alliberament, una autoregeneració. És salut mental, desmitificar-se a un mateix i dir-te que no ets tan genial com et penses. És l’única manera de viure amb una mica de pau, renunciar a l’ego i als grans somnis i tocar una mica de peus a terra. La manera de fer-ho és amb l’humor i dir: no sóc com m’hauria agradat ser, però sóc aquest i no va tan malament.

Definíeu en Joel Joan d’El crac com un imbècil integral. Ho éreu?
—No, crec que encara sóc un imbècil integral. Passa que ara ho sé i me n’adono. Abans era un inconscient! Ho era sense saber-ho. Potser he empitjorat [riu]. No, és broma! Ho sóc en molts sentits, però cada dia lluito per no ser-ho. La meva feina em permet d’explicar-ho.

 

Normalment, els actors catalans d’èxit acaben treballant a Madrid. Per què vau decidir de tornar a Catalunya?
—Perquè em va sortir Plats bruts, que era un projecte propi. Encapçalar projectes o fer allò que vols fer i no pas allò que volen uns altres és una cosa molt maca. M’agrada molt. També m’agrada estar a les ordres d’un director i ser un soldat més entre els altres actors. Però encapçalar i escriure és divertidíssim. Això a Madrid simplement era impossible. Anar a una cadena i dir que tenies una idea… Ja ho vaig fer amb en Jordi Sànchez. No ho van veure clar. Va ser un punt d’inflexió. TV3 va ser l’única cadena que va confiar en Plats bruts, juntament amb l’Andreu Buenafuente i la gent del Terrat. Era una oportunitat única que no podíem deixar escapar. Es va fer enorme.

Encara s’emet alguns estius.
—A l’estiu ara ja fa uns anys que no, gràcies a Déu. Però sí que em trobo nenes i nens que ho miren per internet. A El crac me’n fotia. El meu moment de glòria ja ha passat, va ser Plats bruts.

Aquest estiu hi ha hagut polèmica arran de les queixes pel tracte de Lluís Pasqual al Teatre Lliure envers actors i actrius. S’ha parlat molt del despotisme en el món del teatre. Com ho veieu?
—Crec que no es pot ser dèspota amb ningú i sota cap circumstància. Són coses que ens han passat als actors i actrius, des de l’Institut del Teatre. Quan vaig ser-hi, t’inculcaven la idea que el director en el fons ho fa per treure el millor de tu. És una teoria molt freqüent. També al món del cinema. Em sembla una barbaritat que s’utilitzi l’abús de poder d’un director davant els actors d’aquesta manera. En el fons, l’actor és la baula més feble d’una obra de teatre, perquè sap que al cap de tres mesos tornarà a ser al carrer i haurà d’esperar que algun director el torni a trucar per a fer la seva feina. Què passa? Que estem en mans dels directors, i si algun s’enfada perquè li dius que no t’agrada com et tracta, potser no hi tornes a treballar.

Heu viscut alguna situació així?
—Sí. Recordo en Joan Ollé a l’Institut del Teatre, unes amistats perilloses que vam fer… No estic gens d’acord com em va tractar. Al final, el projecte va tirar endavant, però passat els anys m’adono que és una situació que acceptàvem tots amb molta normalitat i que no pot ser. Ara hi ha un canvi de valors en molts sentits, i la majoria són per bons. El maltractament en general, també contra les dones, ara es veu malament. Abans estava molt invisibilitzat o fèiem veure que no existia, que eren casos puntuals o pomes podrides. No és tolerable en cap àmbit de la vida. Ara ho veig com una barbaritat.

Com a director i actor, és difícil el tracte amb els companys que un mateix ha contractat per a fer una obra concreta?
—Sí que és difícil. Està bé que el director sigui l’àrbitre entre els actors. Que els ajudi a estar junts. A més, que els ulls d’un actor siguin també els del director i que pensis en altres coses, m’imagino que no deu ser fàcil. Alguna vegada també he treballat amb directors-actors. Entenc que és una situació una mica estranya. Procuro acostar-me als actors perquè sóc director i company. En el cas d’Escape Room, tinc l’Hèctor codirigint i això és un gran avantatge, perquè hi ha coses de direcció que puc delegar.

 

Parlem una mica de política…
—[Riu] Ah, sempre arribeu a la política, a VilaWeb! És el momentet que us agrada!

Ha! Sempre heu estat implicat políticament. Com veieu la situació actual?
—Home, com la veig? No la veig bé. No estem contents. Estem molt fotuts. Patim una repressió com si fóssim en plena dictadura, amb l’agreujant que no és una dictadura i que el món considera que això que ens passa ja està prou bé. És una situació nova per a tots. Ens havíem cregut, ingenus de nosaltres, que les regles del món s’havien civilitzat i democratitzat. Que es feien referèndums al Quebec i Escòcia, als llocs raonables. Pensàvem que érem a un lloc raonable, a Europa, on mai deixarien que passessin certes coses. Tot això és un despertar del son dels infants espectacular. Anem madurant a marxes forçades, col·lectivament i individualment. No som al camp de roses on pensàvem que érem. Veig un poble molt tenaç, tossudament alçat. Actualment només hi veig dues sortides.

Quines?
—O la llibertat o un ressorgiment de les dictadures i el totalitarisme que ens pensàvem que eren fórmules del passat. Crec que guanyarem. Els pròxims mesos o anys.

Hi ha hagut molts silencis en el món dels intel·lectuals i dels actors?
—El silenci dels intel·lectuals espanyols és absolut. La qüestió els va massa gran. Entenen que la identitat espanyola, per a un gran gruix de la població, és com una religió. El catolicisme i Espanya… Hi ha un moment que sembla que els facin por els seus propis compatriotes. Suposo que han decidit de curar-se en salut. Respecte dels actors i gent d’aquí, fa uns anys crec que sí que era més difícil de trobar gent que es mullés. Ara em sembla que majoritàriament la gent es mulla pel costat que creu. Sí que em sap greu allò que va passar l’altre dia amb en Marc Márquez. És un ídol mundial i si el paio hagués passat de tot i hagués fet la celebració al balcó, amb el seu talent i el poder que té, els d’Honda s’ho haurien menjat amb patates i no hauria passat res. Hauria ajudat molt a dignificar la causa dels nostres polítics i activistes, tancats molt injustament com si això fos una república bananera.

Aviat començarà el judici. Optimisme? Pessimisme?
—Optimisme? Un judici que ni tan sols s’hauria de fer! És una bogeria. Hem entrat en una lògica terrible. Com si haguessin fet alguna cosa mal feta i se’ls hagués de jutjar. Em sembla surrealista que hàgim acceptat així, amb aquest somriure, que necessiten un judici just… Ni just ni no just. Això és una aberració. Només van fer un referèndum i van pujar sobre un cotxe. Què ens passa? Ens hem idiotitzat tots del tot?

Els partits independentistes reben moltes crítiques. Què en penseu?
—Estan en una situació impossible. Creien que podrien fer una sèrie de coses perquè el món era civilitzat i ara es troben que no, amb gent a la presó i pateixen. Bàsicament, els humans som éssers emocionals. Diem que som racionals, però amb la raó bàsicament justifiquem i emmascarem les emocions. No és la raó, que ens condueix com a persones, són les emocions. Quan t’han fotut gent a la presó i a l’exili, tens por. I ara tenim por perquè ens hem deixat atrapar. Hem comprat el relat que hem fet alguna cosa mal feta en comptes de lluitar pel nostre objectiu. La situació ara és… No ho sé. No poden fer-ho bé de cap manera perquè en el seu moment s’haurien d’haver plantat. Acceptar aquest judici és entrar en una dinàmica que ens portarà a demanar l’indult, òbviament, perquè la primera prioritat és treure’ls de la presó. L’atzucac és enorme.

Sánchez proposa de tornar a reformar l’estatut.
—Quan el president del teu estat no considera que no siguis ni un poble… Què som, una comunitat de gent que viu en un racó de terra? Què vols reformar? És un insult a tots nosaltres. Que ens vulguin colar un nou estatut és el preu de la submissió. Estem sotmesos a aquesta gent. Ells poden ser unilaterals cada cinc minuts, que ningú no els dirà res. I serà la mar de democràtic. Fas qualsevol cosa unilateral, com ells, i ets un feixista. Amb aquestes regles del joc no es pot lluitar. Perquè hi hagi un diàleg real han d’haver-hi dues posicions de respecte mutu.

Esteu resignat? Pessimista?
—Resignat no. Pessimista tampoc, perquè estic segur que ens en sortirem. Per no sortir-nos-en hauria d’anar tot molt malament, a escala europea i mundial. Potser hi anem! Però penso que no serà així, perquè l’estat fa fallida, en molts sentits. Com que la pela és la pela, i és la que mana, quan a la resta del món li comenci a sortir més car el conflicte, trobarem una solució. Penso que el moment arribarà i que guanyarem. Però hem deixat perdre una oportunitat única, i els anys que ens esperen fins que ho aconseguim seran durs, i ja ho podríem haver aconseguit.

Voleu dir res més?
—Que estic acollonit pel titular de l’entrevista [riu].

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb