Joana Ortega (1959) era la vice-presidenta del govern català el 9-N. I per això fa poques setmanes es va asseure al banc dels acusats. També ha estat la primera dona presidenta de la Generalitat de Catalunya. Només uns quants dies, substituint per vacances o per viatges el president Mas, això sí. Militant d’Unió fins que se’n va donar de baixa, Ortega va començar la seva carrera política com a regidora de Barcelona. En aquesta entrevista, feta en un restaurant de la capital, explica com va viure el judici, quina sentència preveu i  quin serà el seu futur.

Els advocats què us diuen? Quina sentència espereu?
—Jo estic convençuda que ens acabaran absolent. Jurídicament, n’estic convençuda, no es pot agafar per enlloc. La prevaricació i la desobediència no tenen fonament. Ara, tots sabem que aquest judici és marcat per un context. Crec, i confio, en l’absolució. De totes maneres, a mi m’hauria dolgut molt més que m’haguessin condemnat els ciutadans, girant-nos l’esquena, que no pas, amb tots els respectes, un tribunal. I, per tant, estic convençuda que donar la veu als ciutadans no pot ser mai un acte criminal. És que és molt bèstia.

Vau anar per primera vegada a un judici.
—Era la primera vegada que em jutjaven i per tant anava una mica angoixada, en el sentit que m’incomodava molt. Però trobar tanta gent em va donar una força brutal i em vaig emocionar quan vaig sentir els crits de la gent. No em pensava que em passés. Per tant, vaig arriba-hi una mica tova, però amb força. I va ser arribar dins el tribunal, i anar creixent un sentiment d’indignació. De ser cada vegada més conscient que era allà per una qüestió política. És que em sembla molt bèstia. En prenia cada vegada més consciència. I tornar a reviure-ho també em fa molt evident que no saben de què va. No ho entenen. Ni alguns jutges ni els fiscals ni l’acusació particular. Parlem llenguatges totalment diferents. Tenia aquesta sensació de barreja: malestar, indignació, però també vaig sentir la força de la gent. I a mesura que venien els testimonis, una sensació d’orgull. Que havíem fet les coses molt bé, i que hi havia moltíssima gent implicada.

El vostre advocat, el senyor Entrena, és, de fet, la vostra parella. No podreu dir que no estàveu informada del cas.
—Sí, ho és. I tres dies abans estava atenent uns altres clients. Espavila’t, li deia. [Riu.] De tota manera és el meu advocat, però no perquè fos la meva parella, sinó perquè és un advocat excel·lent. Si no hagués estat la meva parella, també l’hauria triat. Perquè la confiança l’agafes. I més en processos com aquests, on et despulles molt com a persona. Jo, que sóc molt pragmàtica, vaig mirar el rànquing de judicis amb absolucions que té ell. I és altíssim. L’he vist treballar i mereix tota la confiança. El vaig triar per professionalitat. I no me’n penedeixo.

A Catalunya hi ha algunes dones a la política. Al banc dels acusats, més.
—És veritat. És un dels pocs bancs que no som paritaris, hi ha més dones, que homes. L’altre dia ho deia al president Mas. Posa de manifest el compromís de les dones amb la política. I la Irene Rigau també ho deia: als consells d’administració no, però al banc dels acusats, més dones que homes. I té raó. No se’ns pot negar el compromís ni la lleialtat en un projecte de país i govern.

Heu tingut la sensació de ser un peó d’una partida d’escacs que  juguen uns altres?
—Uns i altres juguen amb tu, i tens la sensació que ets un peó allà al mig. Peó per als uns i per als altres. Jo, a més a més, m’he trobat amb la paradoxa que mesos abans del 9-N era totalment qüestionada per tothom. Pel fet de ser d’Unió m’encasellaven, i es deia que no seria capaç de dur a terme la consulta. Segurament perquè el meu partit ha pres posició en el bloc ‘anti’ més que no pas en el ‘pro’. Una pena. I no significa que els militants siguin ‘anti’. Els més significats sí, i ha estat la petjada. En fi, jo m’he trobat havent de defensar el meu compromís per damunt de les sigles. Però ja formava part d’un govern. I això era molt més gran que tot.

Com veu Unió?
—Unió gairebé no existeix. Jo vaig demanar-ne la baixa de militant. Crec que les coses comencen i s’acaben. Els partits, i els projectes, demostren que t’adaptes o mors. I es tracta de tenir una mort digna. I francament, crec que no s’ha acabat bé.

Passareu al PDECat, o a un altre partit?
—De moment, veig la política des de la vivència personal. Sense ser anti-res. I mirant-m’ho des d’una certa distància.

No tornareu a la política?
—Quan vaig deixar-ho estava convençuda que no hi tornaria. Però no pots dir mai que no.

Duran i Lleida se us va oferir com a advocat.
—Sí. Entre més ofertes que vaig tenir. Però jo buscava un penalista. En Duran ho va fer com a mostra de suport. Comptant que podria donar suport i que sap lleis. Jo necessitava un penalista, però encantada que volgués col·laborar-hi.

Ara Joan Ortega té una consultoria.
—Consultoria que assessora en aspectes de transparència, ètica corporativa, marca personal, màrqueting reputacional i també fem crisi couching. I a banda tinc un show room de roba italiana.

Una afecció?
—Una afecció que en vaig fer una mica de professió. Hi tinc una persona. Però m’agrada. Perquè toques de peu a terra, i veus les peripècies d’un empresari, que és un món molt complicat.

Vau impressionar amb la samarreta ‘Dirty Lips’.
—Era una manera de protestar. Per la manera com vas vestit dius moltes coses. I d’ençà que no sóc a la política vaig vestida més, no sé si dir-ne atrevida, o singular, però sí que a vegades em puc permetre luxes. I a vegades puc dir sense dir. Com anar a una conferència de premsa on s’anuncia que et jutjaran amb ganes de dir que tinc la boca plena de paraules fortes. I com que no les puc dir, les dic d’una altra manera. Algú ho va agafar més pel vessant sexual. Però la meva intenció era expressar: ‘Ara no puc dir el que m’agradaria dir, però m’ompliria la boca de merda.’ I perdoneu, eh. Perquè ho diria tot. També era una manera de dir: ‘Ni un pas enrere.’ Una manera de rebel·lar-me.

També he vist que practiqueu kickboxing.
—Cert. El kickboxing és com la boxa, i amb puntades de peu. Va molt bé. Fas molta activitat càrdio-muscular, treus adrenalina i mala llet. La setmana abans del judici vaig fer kickboxing cada dia. Cada dia. El mestre –en diem sensei– em va dir que fes guants amb un noi que no havia vist mai. Érem tres. I li fumia cops amb una ràbia, aquells dies!

Veurem combat a la Vall d’Hebron?
—[Riu.] Ja m’ha passat l’edat. Però ja m’agradaria, ja. No tinc tanta forma, però Déu n’hi do. I també m’agraden els quads. El meu somni era fer el París-Dakar amb quad. Però ara ja ni el fan.

Diríeu que us situeu en el bàndol independentista?
—A mi me n’han fet. Jo no vaig néixer independentista. Me n’he fet. Me n’he tornat. Ni tan sols me n’he tornat: m’hi han empès. No ho era i m’hi he anat trobant. I continuo pensant en el diàleg. Una cosa no priva l’altra.

Els fills deuen ser independentistes.
—Oh! Del tot. Tots tres. La petita, dotze anys, no pot ni veure Rajoy. Adoptada a la Xina, que va arribar aquí a cinc anys. I quan vaig parlar amb ella em diu: ‘T’hi posen o no t’hi posen?’  No s’atrevia a dir ni la paraula ‘presó’, que és el que tenia al cap. ‘És que si t’hi posen –em deia–, jo hauré de tornar a la Xina.’ I per això, en Rajoy, no pot ni veure’l. ‘Deixa’l estar’, li dic jo.

Per trajectòria i mentalitat fugiu del concepte desobediència. Però hi anem. Sembla.
—Jo m’aparto del dilema desobediència sí – desobediència no. El debat no és aquest. El debat és que les lleis s’han d’adaptar a la realitat. No és que hàgim de desobeir. No. Les lleis han de canviar, i s’ha de forçar al màxim. Una llei que no té en compte la realitat no serveix de res. La paraula ‘desobediència’ no m’agrada. Prefereixo forçar la llei. Si no situem els desobedients entre els que no busquen el diàleg. No. Els que estan tancats i no busquen el diàleg són uns. I els que volem donar la resposta a la gent som nosaltres. La societat civil, que a Catalunya no és un mite, la determinació, és la nostra gran força. I la que farà que les coses que es moguin. Desobediència com a concepte, no. Canviar les lleis i utilitzar totes les eines, sí.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.