Joan Vila: “S’han d’eliminar les targetes de crèdit”

Joan Vila i Simon (1954) és un enginyer i empresari del sector del paper. La seva família s’hi dedica d’ençà de fa cinc generacions. Ell, durant anys professor a la Universitat de Girona, ha portat l’empresa LC Paper, 1881 SA. El grup actualment té tres fàbriques (Besalú, Fornells i Girona) i uns cent vint treballadors. El senyor Vila, ara retirat, continua escrivint articles setmanals al Diari de Girona, molts sobre sostenibilitat, una de les seves dèries, i també llibres. El darrer, titulat La fi de l’abundància (2023, Icària Editorial), defensa un retorn a la frugalitat. Joan Vila rep VilaWeb per parlar de la seva visió econòmica, però sobretot de la seva intensíssima vida, i la seva passió per la muntanya –durant gairebé quaranta anys hi ha anat cada diumenge.

—A què es dedicava la vostra mare?
—La meva mare venia de la pagesia, però des que jo vaig néixer ja no era pagesa i es va dedicar a les feines de casa. El meu pare era a la fàbrica entre dotze i catorze hores. Dissabtes i diumenges al matí. El meu pare era qui va muntar la fàbrica de paper de Sarrià de Ter. Jo en sóc la quarta generació. La cinquena té vint-i-vuit anys.

—El vostre fill. I com es diu?
—Pau

—Per què Pau?
—Perquè li quedava Pau Vila. Ha fet telecomunicacions, després econòmiques a la UOC i ara màster de sostenibilitat. Tu saps aquella cosa que la tercera generació ja no sosté l’activitat?

—Els hereus s’escampen, sí.
—Per què la nostra resisteix? Perquè gairebé cap generació ha deixat res a la següent. Cadascuna ha començat de zero. Jo vaig començar de zero. El meu pare va començar de zero. I el meu avi va començar de zero. El món de l’economia i el món de la indústria no són senzills i, per tant, morir és relativament fàcil. La gent es pensa que una empresa és per a tota la vida, i no. Una empresa, diríem, té molts atzucacs i, per tant, el risc de morir és alt.

—Per exemple, com va anar el cas del pare?
—El meu pare i el meu avi fabricaven paper. Comencen l’any 1940, en plena postguerra, i van tancar l’any 1983. Tot va caure, tant la fàbrica de paper com una botiga comercial i magatzem que hi havia a Girona. L’any 1983 no va passar la crisi. Els costos eren molt dolents, baixa productivitat. A la història d’una generació hi ha moltes crisis.

—I quan tot cau, vós teniu uns trenta anys.
—Acabo l’enginyeria el 1977 a Espanya i el 1978 a França, a Grenoble. I vinc aquí a Besalú. Però el meu pare no em deixa fer res. “Tu ets molt teòric”, em deia. I el 1979, veient que no em deixaven fer res, me’n torno a Grenoble, a treballar. Fins el 1981.

—Què hi fèieu?
—Fabricàvem màquines de fer paper. Pensa que una màquina de paper és una cosa molt grossa. Molt grossa vol dir que té 3 pisos d’altura, normalment té 50 metres de llargada, 4 metres d’amplada. Hi ha peces que pesen 100 tones. A Grenoble era en un projecte per a una màquina que anava cap a Cuba. Hi vaig aprendre molt. Negociacions molt dures entre cubans, mentalitats soviètiques, formats a Rússia. Si una especificació deia que una màquina havia de pesar tants quilos, no podia pesar menys, encara que pesant menys milloréssim la màquina. No volien. Al final, hi afegíem plom per igualar el pes. El món soviètic pensa que el mercat, el món capitalista, buscant el benefici permanent, sempre fa trampes. I no els trauràs d’aquí. I això és estès a la nostra societat, també. I molt. Quan acaba el projecte, torno.

—I quan torneu, el pare us accepta i us deixa treballar?
—Vinc aquí d’urgència, perquè l’empresa cau. I amb el meu pare fem un pacte. I el pacte és que jo em quedo a Besalú i tallo tots els lligams amb l’empresa familiar de Girona. I si Girona se salva, se salva, i si no, mala sort. Intentem de salvar Besalú. I així va ser. No hi havia una altra manera de fer-ho.

—Teníeu una bona relació amb el pare?
—Sí. Ara, aquest moment que et dic va ser molt difícil. Veníem cada dia amb ell, amb cotxe, i no ens parlàvem. Dinàvem i sopàvem junts i es tallava l’aire. Perquè, és clar, era el seu món. Allà, a Girona, cau una fàbrica de paper, un magatzem que distribuïa paper, i la fàbrica de bosses de les ties àvies, que encara resisteix. La fàbrica de bosses es va salvar. Per tant, havia caigut el seu món. I jo, d’alguna manera, fent això, ajudava que també caigués. I jo també ho entenia. Però bé, superat això, vam continuar.

—Ho vau portar tot sol?
—Amb la meva germana, que era a CEPSA. Li vaig dir que a mi tot això se’m feia gros. I em va venir a ajudar. Ho hem portat tots dos. I ara ho porta el fill. Estic jubilat.

—Com és que teniu aquesta dèria amb les renovables, el canvi climàtic?
—La muntanya pesa. Pesa molt. Cada diumenge, des del 1981, he sortit a muntanya. Fins el 2018. Però cada diumenge és cada diumenge. Com és possible que no puguis anar a un casament? Com és possible que no puguis anar a una comunió? Com és possible que no puguis anar a un bateig? Muntanya. Per mi, la muntanya va ser un equilibri perfecte. Poder resistir el que he resistit aquí, en aquest període inicial, o l’any 2001, que de facto vam fer una suspensió de pagaments. Recordo un dia que vaig començar a plorar per la precarietat. Estava acostumat a l’empresa de Grenoble. Tenia una secretària, tenia una biblioteca, tenia un servei de reprografia. Vinc aquí, i res. Ni una fotocopiadora. Era molt dur. Vaig resistir bé el cop i la muntanya em va ajudar molt. És a dir, la muntanya m’ha endurit per un costat i ha estat la vàlvula d’escapament per l’altre.

—Quines muntanyes heu fet?
—Sóc especialista de la vall de Camprodon. Anem des del Canigó fins al Puigmal, fins a Ribes i fins a Oix. Aquest és el territori. Al meu primer llibre explico els 1.200 quilòmetres de camins per a descobrir a la vall de Camprodon. Quan vaig començar a arribar a la vall de Camprodon, l’any 1976, s’acabava d’obrir a Vallter. Fins aquell moment, totes les excursions es feien a partir de Setcases. A partir d’aleshores, Vallter. Amb un amic vam començar a descobrir l’altre costat, el vessant nord del Pirineu. I vam agafar el mapa: carena, vall, carena, vall, carena, vall, fins que el vam destrossar. L’any 1996, l’alcalde de Camprodon, Esteve Pujol, ens demana que tinguem recorreguts per a fer, itineraris. Vam començar a fer rutes, vam començar a estassar camins, els vam pintar. Tenim 400 quilòmetres de camins pintats. I prèviament els vam haver d’obrir, i estassar. Si hi ha vegetació, l’has de netejar. Però espera’t, és que hi havia alguns dels itineraris que no enllaçaven, per tant, vam haver de fer camí. Què passava? Que la banda nord no la coneixia ningú. Més fred, més verd, més frondós. Era descoberta total. Fins que vaig parar el 2018, vaig sortir tots els diumenges. Tots. Arribava a casa havent dinat. Els primers 25 anys. Després arribàvem a casa a dinar. I ara faig excursions amb un grup de quaranta senyores.

—I el vostre company d’excursió qui era?
—Els primers vint-i-cinc anys, en Ventura. Es va morir l’any passat. De petit havia estat pastor a la serra de Gredos. I m’explicava la por del llop. Era un home molt més fort que jo. Ell era la força i jo, el cervell. Independentista.

—I vós, sou independentista?
—Sí, és clar. Aquí ho som tots.

—Recordeu cap dia en especial?
—Un 5 de gener. Vam anar a dormir a baix, a Carançà. Sortim l’endemà, i rufa. Vam deixar el bosc, ens vam posar darrere un roc, i vam dir, mira, va, agafarem una aresta i ho travessarem. Vaig anar sempre de quatre grapes. I pum. Vam arribar. Això és important perquè m’enforteix molt. T’explicaré, per exemple, el 2004, aquí vam tenir un accident greu. Va haver-hi un vessament de fuel al riu. Era al principi del tripartit. Va haver-hi un suïcidi, perquè vegeu la dimensió del merder. Tota la premsa contra nosaltres. I jo pensava, collons, per què diuen això de mi? Si no sóc així. A l’agost, quan vaig rellegir tot el recull de premsa, vaig dir, hòstia, no pot ser que la gent pensi així de tu. Com és possible? Doncs si sempre has estat discret, com vols que la gent sàpiga com ets? I vaig dir ara li donaré la volta. Vaig fer venir el director del Diari de Girona, que era el diari que més canya m’havia fotut. Vine cap aquí, anem a dinar, t’ensenyaré la fàbrica, veuràs com treballem. Vols que faci un article de tant en tant? I em diu, provem-ho.

—I encara hi sou.
—Encara hi sóc. Això era el 2005. Cada diumenge, no he fallat mai.

—I qui es va suïcidar després del vessament de fuel?
—Un enginyer, que es va culpabilitzar de l’accident. No n’era culpable, però, en fi. És un problema de caràcter. M’agraden els alumnes de setze anys en amunt. I a tots els dic el mateix. Heu de cultivar la resiliència. Perquè la vida té moltes hòsties i us n’heu d’aixecar. Per tant, s’ha de cultivar. I vol dir acceptar-se com s’és, tenir un entorn que t’ajudi, ser respectat i que et sentis bé. Tot això et dóna aquesta capacitat de resiliència.

—Comenteu la frase: “Les empreses de paper embruten.”
—Ara és al revés. El sector abans era molt contaminant perquè hi havia una operació en el blanqueig de la pasta en què es feia servir clor, que és altament corrosiu. L’impacte en un riu, en un llac, o a la mar, era brutal. Però l’any 1978 els francesos van idear un canvi de procés que substituïa el clor per oxigen. I tot el món el va seguir. I no hi ha ningú del sector avui que faci clor. Ningú. Per tant, va ser un canvi molt important. Els que comprem la pasta, la comprem sempre certificada. Feta sense clor. I certificada segons el bosc. Comprem la pasta certificant que és un bosc que es talla i es torna a plantar. Per tant, no hi ha pèrdua de massa forestal. En aquest moment, el sector és renovable, recicla el 80% del paper i és ambientalment sostenible. I ara podem recuperar coses que havíem perdut. Per exemple, pel plàstic. Quan vaig arribar aquí, tot el producte que fabricàvem el vam perdre perquè el plàstic el va substituir. Ara en veig el retorn.

—Per què compreu la pasta a un tercer?
—La pregunta que m’has de fer és per què no hi ha cap fàbrica de pasta a Catalunya. I és més, a Espanya n’hi ha només tres: una a Saragossa, una a Navia (Astúries), una a Ponte de Mera (Galícia). I prou. Per què? Perquè una fàbrica de pasta de paper sigui rendible necessita tenir una producció de 2.000 tones diàries de pasta de paper. Això són 4.000 tones de fusta diàries. Pensa que has de tallar i has de plantar. Els eucaliptus creixen en 10, 11 o 12 anys. El pi creix en 20. Són els arbres que es fan servir.

—Costa de creure que tot això es pugui renovar plantant-ne de nous.
—Tot això es renova. I ens oblidem de la millor àrea del món. Sibèria. Zero. No hi ha activitat. No tallen ni fan res. “Perquè hi ha en Putin. Tot el que facis allà, ha de passar per ell. Per tant, mentre no hi tingui interès…” Això em va dir un empresari de Lituània.

—Quin paper fabriqueu, vós?
—Paper higiènic i d’eixugar mans. Una mica de paper de cuina, gairebé gens. I paper per a bosses de paper. Tenim una marca pròpia, Dalia. I ara tenim una planta a Fornells que va engegar el setembre de l’any passat que té un mercat molt potent al nord d’Europa. En paper sense blanquejar, envasat amb cartó. Suècia, Dinamarca, Holanda i Anglaterra. Exportem al voltant del 50% de la producció. Havíem arribat al 65%.

—Passem ara més al tema dels articles i dels llibres. Com us informeu?
—Sobretot, Twitter. Un dia vaig decidir de deixar de llegir La Vanguardia. Hi estava subscrit. M’influenciaven de manera que jo no volia. Amb economia, per exemple. Hi ha una persona que encara llegeixo, que és Jordi Gual. Però a molts altres, els d’ESADE, els d’IESE… Buf, els d’IESE… No.

—Vós què faríeu amb les targetes de crèdit?
—S’han d’eliminar les targetes de crèdit i deixar només les de dèbit.

—Per què?
—Perquè molta gent està enganxada a la de crèdit i li foten el 21% i el 22% d’interessos. Hi estan enganxats i no saben com desenganxar-se’n. Això és terrible. Jo només en tinc de dèbit. L’altre dia un home em diu: “Ho vaig preguntar i em diuen que només m’apliquen l’1,7% d’interès.” I jo li vaig dir, sí, mensual! Que no ho has entès que és mensual? És increïble. No solament anul·laria les targetes de crèdit per defensar els més febles, sinó que també prohibiria el crèdit al consum. Per exemple, et dono 30.000 euros per anar de viatge. Prohibit. Només mantindria el crèdit d’inversió. Si has de comprar una casa, si has de comprar un cotxe, necessites crèdit. Però una cosa és això i una altra tenir crèdit per comprar-te qualsevol coseta. No pot ser. Hem de tornar on érem al començament.

—Com dieu vós, hem de tornar a ser frugals.
—Com érem als anys setanta. Ens canviàvem la roba quan ja no donava per a més. Anàvem de viatge a cinquanta quilòmetres del Buda.

—Què en penseu, dels partidaris de la desacceleració, del decreixement?
—Que els passo per l’esquerra. Xerren i no proposen. Jo, en canvi, els proposo una teoria: el creixement el mesurem amb el PIB. I sí, sabem les trampes que fa. Per exemple, el Glòria va fer unes destrosses, el PIB no les va comptar com a negatives, i, en canvi, va comptar com a positives les obres per a reconstruir-ho tot. Ho sabem. Però quan mires la correlació entre el PIB i el benestar, és molt potent. L’índex de felicitat que dóna l’empresa Gallup, que fa cada any, o l’HDI [índex de desenvolupament humà, per les sigles en anglès] que fa de l’ONU, tots dos tenen una correlació amb el PIB molt forta. Per tant, si és útil, és útil. I aquesta és la gràfica que ho explica tot. És a dir, nosaltres som aquí. Però és que la Xina és aquí. I l’Iran és aquí. Els països pobres, per poc que guanyin de PIB, guanyen molt de benestar. Cap aquí, on som nosaltres, ningú no té ganes d’avançar i tenir més PIB; perquè ja hem arribat a dalt. En dic el benestar marginal. No em toquis res, no em posis molins, no em facis separar els residus urbans. Deixa’m, no em toquis. És a dir, per què hem de continuar? I és més, ja t’ho avanço. Reculem.

—Ara, reculem?
—No has vist perdre qualitat de salut? No has vist perdre qualitat d’ensenyament? No ha baixat el poder adquisitiu? Sí. Reculem. És claríssim, però no ho veiem.

—Una altra idea que us he llegit: “Hem de tocar fons per tornar a sortir-nos-en amb temes com la sequera i el canvi climàtic.”
—Fins que no tornem a baixar no ens adonarem d’on ens hem fotut. Amb el canvi climàtic i la sequera, és un desastre. Tinc assumit que arribarem a dos graus. Ara som a un grau i mig. I per sobre de dos espero que serem prou valents per a reaccionar. La humanitat té capacitat per a fer-ho. A l’Empordà s’ha arribat a 45 graus. Perquè ho sapigueu, a 47 graus els aparells d’aire condicionat deixen de funcionar. Hi ha solucions, però ningú no en parla: manca de responsabilitat, acceptar la profunditat del problema, no tenim lideratge. La solució seria tenir líders valents.

—Catalunya en té?
—No. Catalunya és fatal. De tots, és el pitjor. És terrible. Fem la transició energètica molt malament. Mira, un dels projectes que tenim aquí, ja us l’he dit, és passar de la fabricació del paper tissú a cartó, però això genera residus importants. I tots aquests residus avui van als Monegros, perquè hi ha una moratòria al Parlament de Catalunya. No veuen que amb els residus podem obtenir calor que substituiria el gas natural. I els purins? Avui m’he fotut un tip, amb això dels pagesos, de dir-los: “Ep, heu de fer els deures. Que no pot ser viure del porc i empastifar el territori així.” S’ha d’abaixar la producció del porc, i els purins s’han de resoldre. Hi ha tecnologia.

—Per què voleu que el preu d’energia pugi?
—“No aconseguiràs que l’energia pugi de preu”, em deia una funcionària de la UE, “perquè els economistes tot això ho veuen inflacionari, i un perill per a l’economia”. O fem la transició o no la fem, però el que no es pot fer són totes dues coses alhora. Sense més preu, no hi ha marge. La gent no hi entrarà. La transició és inflacionària, la transició porta tensions econòmiques, però és que només l’augment de la temperatura ja ens fotrà el PIB a la merda, per la pèrdua de collites, per problemes meteorològics extrems.