L’església parroquial de Santa Maria de Cabra del Camp era plena. Potser més d’un centenar de persones. Des del banc on em va tocar seure no veia el protagonista de la festa: en Joan Rendé, situat, òbviament, al primer rengle. Però els que érem allà no hi érem per veure’l sinó per haver-lo llegit. Joan Rendé, l’art de l’escriptura. Un títol exacte per al passeig literari que van preparar i llegir dues de les seves nebodes: de Sumari d’homicida (1978) a Esperit de vi (2023), amb llibres tan extraordinaris com El barber violador (1997) o Ballaven el black bottom (2020). I, entremig, articles periodístics com els de l’admirat Dr. Scopius a l’Avui, i entrevistes, guions de televisió i de ràdio, i converses, moltes converses, perquè en Joan Rendé no és només un gran escriptor sinó també un gran explicador d’històries, certes o inventades –o meitat i meitat–, però totes enginyoses, sovint embolicades amb una ironia fina devastadora. Jo sospito que la riquesa lèxica d’en Joan Rendé, la seva capacitat per a trobar el substantiu i l’adjectiu adequat per a cada frase o explicació es deu a aquesta barreja d’urbanitat i ruralisme ben entès que forma part de la seva figura, de la seva singularitat. Joan Rendé, genet i domador de cavalls; Joan Rendé, caçador de llebres i cuiner de fastuosos civets –el meu modest paladar no menteix; Joan Rendé, viticultor a estones, per nissaga i tradició familiar. I, a la vegada, en Joan Rendé compromès políticament des dels vint anys; militant del PSAN, represaliat i detingut diverses vegades; barceloní que mira la vida des del seu observatori del Poble Nou i que després l’escriu i la descriu amb l’exactitud d’un entomòleg.

A la redacció de l’Avui, on vam conviure tants anys, vam passar moments difícils, però també vam riure molt. I no va tenir mai un no a les propostes més temeràries. Per exemple, a escriure una crítica gastronòmica al suplement del diumenge que cobraria com una col·laboració més –o sigui, poc i quan es pogués–, però amb la condició que ell assumís el cost del dinar. Va dir que sí. I en van sortir unes cròniques esplèndides.

Des d’aquest dissabte passat, 13 de juny, l’escriptor Joan Rendé és fill adoptiu de Cabra del Camp. Per donar fe d’aquest nomenament, a Cabra ens vam reunir molta gent del poble, encapçalats pel seu alcalde, i uns quants amics arribats de Barcelona i altres contrades del país. En Joan Rendé forma part de l’anomenada “generació dels 70”, donada a conèixer per Guillem-Jordi Graells i Oriol Pi de Cabanyes en un llibre del mateix nom publicat l’any 1971, i immediatament segrestat per les autoritats franquistes. Amb aquest homenatge, en Joan Rendé ha tingut molta més sort que alguns companys de generació que ja han desaparegut o que sovint malviuen amb greus problemes econòmics. O de reconeixement. Penso, per exemple, en la mort de Josep Piera. Com és possible que, en conjunt, en la nostra societat, la seva desaparició no causés un sentiment general de consternació? Què en van dir els nostres mitjans de comunicació públics o privats? És fàcil trobar els seus llibres? Es moren els millors i amb prou feines ho diem. M’expliquen els entesos que hauria d’entendre que la banalització de la cultura és un fet impossible de revertir. Ho entenc. Però m’hi rebel·lo. I per això actes com el de diumenge a Cabra del Camp em semblen tan saludables. Ah!, per cert. Del Departament de Cultura de la Generalitat no en vam tenir notícia.

Aquest article fou publicat originalment a El Substack de l’Agustí Pons.