El mínim i el màxim de la moral

Sigui quin sigui l’origen del nom Catalunya, no hi ha cap dubte que designava més que un espai geogràfic. Que el topònim era també un demònim, un lloc marcat per la presència d’un demos, d’un poble que els del voltant individualitzaven amb el gentilici de “catalans”. En aquest sentit cultural i històric, Catalunya es desfà a la velocitat de l’Antàrtida. A la “terra dels catalans”, la llengua, el darrer tret diferencial del demos, és arraconada i perseguida en una repetició del genocidi cultural assajat al segle XX. Mentre el govern espanyol fa teatre reclamant-ne l’oficialitat a la Unió Europea, els tribunals l’empaiten a les escoles i no sols a les escoles. El feixista que molts espanyols porten dins s’envalenteix i cada dia algú és hostilitzat o li neguen el servei perquè parla en català.

Les agressions es propaguen a totes les àrees de la vida pública, però és a l’escola que es cou el futur de la llengua i la identitat de la població. I ja fa temps que l’escola no serva la missió assignada per la llei de política lingüística. La deficient transmissió de l’idioma s’ha provat d’amagar amb estadístiques cofoies, mentre el govern desemparava els mestres i directors dels centres escolars. I al final, quan el drama ja no es pot amagar més, s’arriba a la constatació que entre els joves d’ESO la identitat catalana és absolutament marginal. Només la conserva una quarta part dels alumnes i el percentatge minva d’any en any. Si això ja és greu, encara ho és més que sols la meitat dels mestres empri el català a l’aula rutinàriament. Quan el canal de transmissió falla tan estrepitosament, què es pot esperar de la recepció?

Net i cru: els catalans ens extingim. La desaparició d’un poble històric és un fenomen recurrent, però en el nostre cas amb la particularitat que hem malbaratat l’herència com hereus escampa. Convençuts que algú ens traurà de pena al darrer moment, ballem el darrer vals mentre ens enfonsem sense remei. Sols així s’explica que sense empegueir-nos fem ufana del català entre les llengües més parlades d’Europa. No hi fa res que cada vegada costi més de sentir-lo a les principals ciutats del país. Ens consolem amb la ficció que tothom que hi arriba acaba absorbint-ne el caràcter i engruixint la catalanitat. Però la realitat acaba imposant-se. La catalanitat retrocedeix visiblement. Si quinze anys o vint enrere havia reculat fins a la Tordera, com em deia un amic, avui la ratlla s’atansa al Pirineu. Amb la proliferació de segones residències a la Cerdanya i l’Empordà, bona part de la Catalunya Vella ja s’ha castellanitzat. Per no parlar de com és de tènue la presència de la llengua al Rosselló i al Vallespir.

La mentida és tan grossa que fins se la creuen els qui la propaguen. I com que res no causa tant de ressentiment com haver d’obrir els ulls a la força, els paladins de la substitució lingüística, resultat de la demogràfica, salten al coll de qui gosi denunciar-la. La ficció del domini lingüístic és útil a tothom. Als uns els serveix per a propagar que el català és la llengua dominant i opressora; als altres per aferrar-se vanament al legalisme de llengua pròpia del país.

En virtut d’aquest interès l’obvietat de la substitució demogràfica, que també és cultural, no es pot verbalitzar sense que immediatament s’aixequi acte de fe contra qui gosi dir allò que veu tothom. Tanmateix, hi ha àmplies zones que romanen catalanes administrativament, però a efectes culturals són colònies andaluses, aragoneses o simplement espanyoles. I si la tendència augmenta d’any en any, com ho demostra el percentatge minvant de catalanoparlants a l’escola, quin panorama hi haurà d’aquí a uns quants anys? Amb l’al·luvió de material humà aliè a la matriu ibèrica i europea, quant trigarà la nova massa migratòria a absorbir les restes de la catalanitat?

Que ningú no em vingui ara amb el clixé de l’essencialisme, perquè això no és pas una qüestió d’essències sinó d’evolució conseqüent de la catalanitat. Els significats socials no són idees platòniques; amb el temps canvien i es modifiquen a conseqüència de les tensions internes i les pressions externes. Sols cal repassar la història per adonar-se que mai no hi ha hagut una harmonia preestablerta entre catalans; la qual cosa, si prova res, és la relativitat dels significats. Però, relatius i tot, els significats actuen en el cor i la ment de les persones d’acord amb la seva magnitud i rellevància. Ni es poden reduir a una abstracció ni condensar-se en un universal, com fan els detractors de les particularitats.

A l’altre extrem de l’essencialisme hi ha el nominalisme, doctrina oficial de l’esquerra actual, segons la qual Catalunya és un flatus vocis, un indret sintàctic de relacions paradigmàtiques entre tant se val quins significats. Sols d’un govern que aspira a capitalitzar la substitució demogràfica –exhortant els immigrants a restar impermeables als significats socials del país– podia esperar-se un atac a la llibertat d’expressió des d’una Oficina d’Igualtat de Tracte i No-Discriminació. Perquè això i res més és el fet d’expedientar una rival per unes declaracions que en qualsevol àmbit democràtic serien objecte de debat i no pas de punició. Encara cou la victòria contra tot pronòstic de Sílvia Orriols a l’Ajuntament de Ripoll, i a l’esquerra igualitària no se li acut res millor que discriminar-la en els mitjans públics i negar-li la cooperació institucional.

Michael Walzer observà que “qualsevol intent de forçar la igualtat de manera general es contradiu automàticament, perquè aplicar-la requeriria una concentració radical i per tant una distribució radicalment desigual del poder polític”. Que és allò a què aspira l’esquerra, tant o més que la dreta. La distinció que féu Walzer entre minimalisme i maximalisme moral troba aquí una aplicació pràctica. Per l’esquerra hi ha un summum bonum en la jerarquia dels valors socials que s’expressa en el nom de l’esmentada oficina governamental. Per això aplica una justícia d’un sol raser, si més no en teoria. Adoptant totes les causes que el seu magí encabeix en la categoria de “víctima”, l’esquerra s’oblida que cada bé social difereix dels altres i té un conjunt distint de pretendents. És absurd de voler aixoplugar sota un mateix paraigua la defensa de, posem per cas, la comunitat LGBTQ i la musulmana. Per posar un exemple real de la contradicció: Hamtramck, una petita ciutat a prop de Detroit, té la comunitat musulmana més gran dels Estats Units. També és la primera ciutat americana amb un govern exclusivament musulmà. Un govern que, tot just estrenat, prohibí la bandera LGBTQ als edificis i espais de titularitat pública amb el pretext de neutralitat; ço és, fonamentant la prohibició en la igualtat de tracte i no discriminació entre els diversos grups socials. En canvi, l’ajuntament decidí hissar les banderes dels països d’origen dels residents.

La comunitat LGBTQ havia donat suport als immigrants quan no eren majoria, però ara se sent amenaçada, perquè, com digué Roland Stringfellow, pastor de l’Església de la Comunitat Metropolitana de Detroit, la prohibició no és neutral. És una presa de partit que transmet el missatge que en endavant és permissible hostilitzar els qui són diferents. L’exemple es podria ampliar amb els canvis haguts en ciutats europees on la immigració musulmana s’ha apoderat dels ressorts polítics i hauria de servir d’advertiment d’allò que podria succeir d’ací a pocs anys en poblacions catalanes on la catalanitat ja és més marginal que la comunitat LGBTQ a Hamtramck, Michigan.

Al capdavall, moltes contradiccions de l’esquerra es deuen a la incapacitat de discernir la diferència entre la moralitat mínima i la màxima en els termes de Walzer. La moralitat mínima permet de reconèixer elements comuns a tothom. Ens lliga a tots els éssers humans amb principis i valors que es repeteixen en totes les cultures i en tots els temps. Però hi ha un bon tros entre reconèixer la igualtat (que és un valor moral mínim) de tothom en tant que éssers humans a admetre la igualtat moral de totes les cultures i actuar en conseqüència d’aquesta reducció. Acordar el mateix valor a les diferents comunitats morals no és una actitud natural ni freqüentada històricament o en l’actualitat. Percebre el valor normatiu i no sols exòtic de totes les cultures és una actitud maximalista resultant d’una evolució cultural particular: la del liberalisme polític. El minimalisme moral no es produeix aïlladament, sinó que pressuposa un màxim que l’engloba, li aporta un cos cultural i el condiciona en el detall. Per continuar amb l’exemple esmentat, l’islam comparteix amb el liberalisme el principi de la igualtat, però la reserva als membres de la comunitat musulmana, de l’Umma. L’infidel no participa en aquesta solidaritat específica. Sobre aquesta limitació, l’Alcorà no deixa cap marge de dubte, com tampoc la política dels països de cultura musulmana.

És mèrit de Sílvia Orriols haver plantejat la qüestió de si és possible practicar el minimalisme moral envers totes les persones i grups sense abraçar maximalistament l’especificitat d’una cultura que es regeix per un conjunt de normes i uns objectius hostils al liberalisme. Ras i curt: el dilema moral que Orriols planteja políticament –i que l’esquerra sentencia irresponsablement– és si el liberalisme té el dret de limitar el pluralisme en aquells casos en què les normes que generen la moral d’una altra comunitat cultural hi militen en contra. Agradi o no, el seu discurs fins ara respectuós amb la moralitat minimalista obliga a reflexionar si el mínim moral que ens obliga a solidaritzar-nos amb gent molt diferent de nosaltres és autosuficient o si necessita el suport d’una moralitat de màxims que cal preservar en tant que socialment activa i històricament acreditada, l’única de què disposem per a solidaritzar-nos genuïnament amb la nostra comunitat.