Joan Miró, artista cívic

Aquests dies commemorem un fet cultural de categoria, mig segle de la Fundació Joan Miró, a la carena de Montjuïc de Barcelona, des del 10 de juny de 1975. Les celebracions començaran aquests dies: dimecres 11, inauguració de la primera de les exposicions de l’aniversari, que s’estendrà al llarg de l’any. Festa oberta al públic diumenge vinent, dia 15. L’enhorabona més profunda, l’alegria més alta per recórrer les sales i gaudir de la muntanya en primavera que Josep M. Sert, en treball tan íntim amb Miró que es pot dir que l’edifici és de tots dos, va tenir bona cura d’oferir tot l’any als visitants amb patis, jardins i terrat. Sert, vetat per la dictadura, no va poder llavors signar el projecte.

És el moment també de recordar com eren les coses aquells dies finals de l’última primavera de la dictadura. Miró no hi va voler fer cap festa, per no convidar les autoritats franquistes del moment. Això per començar.

Per continuar, el tarannà i el capteniment, en nom de l’equip fundador de la casa, del primer director, Francesc Vicens, d’honorable memòria, el dia mateix de la mort del dictador. Honorable memòria per tantes raons però, en aquest cinquantenari, per com va afrontar aquell dia, que ves per on hi havia convocada una roda de premsa al migdia per a inaugurar al vespre una exposició de l’eròtic i ancestral art tàntric hindú, provinent del Museu de Nova Delhi. La notícia tan esperada es va saber just en aquells moments. La bona nova canviaria l’agenda de la fundació? “Això no ens afecta”, va respondre Vicens, sense immutar-se.

Això no ens afecta. Sensacional Vicens. El lligam intern de la Miró era amb la tradició republicana i amb cap altra, volia dir, i no crec que la premsa llavors ho escrivís, desconec també si Vicens ho va dir així de clar o bé deixat a l’enteniment històric de cada periodista: la Miró no es posaria de dol per la mort del dictador.

El lligam republicà s’estenia per les sales. La gràcil font de mercuri d’Alexander Calder, present des del primer instant a la col·lecció permanent, venia directa del pavelló republicà de l’Exposició Universal del 1937 a París (també de Sert, amb ajut de Lacasa) per donació de l’artista, gran amic de Miró. El Guernica picassià trigaria encara sis anys a deixar l’exili i travessar les fronteres fins a Madrid, però a la Miró, que es declarava filla directa de la Catalunya republicana, l’aigua i el mercuri calderians ja s’hi movien dolçament. Joan Miró somreia feliç i juganer, prop del segell de correus que va pintar per a la República i d’altres obres seves d’aquells anys i de després.

L’arquitecte Sert, referent republicà, i torno a dir que vetat per la dictadura fins al punt de no poder signar aquest projecte arquitectònic, s’havia negat a adaptar cap dels vells palaus del carrer de Montcada, al costat del Museu Picasso, perquè justament es tractava de fer un centre d’art de nova planta i per a l’art nou, un altre lligam republicà (els Amics de l’Art Nou, el 1932, on trobem Sert i l’admirable fotògraf Joaquim Gomis, que seria el primer president de la Miró): la connexió desimbolta amb el present. Un lloc de cultura per a la promoció de l’art jove i, sobretot, l’atenció a les expectatives culturals d’un públic llavors minoritari però actiu i més i més plural; que cinquanta anys després ha crescut força.

Era una perspectiva bastant diferent de la que establiria el Centre Pompidou de París dos anys després, el 1977, inici del negoci dels museus com a epicentres del turisme cultural i del nou mercat de l’art. La Miró s’avançava en canvi als centres d’art contemporani engegats al cap de poc a França i Alemanya per facilitar amb aquests espais el treball in situ d’artistes a contracorrent vius, que encara no havien entrat en les col·leccions dels museus. Fins arribar als museus d’art contemporani, que en el cas de Barcelona hauria d’esperar uns quants anys més i s’alçaria amb una arquitectura del tot diferent de la de Sert i la seva generació; però aquesta és una altra història.

Miró no volia un museu dedicat a l’obra pròpia, volia un centre per a l’art del present, per això les sigles del CEAC del subtítol de la fundació: Centre d’Estudis d’Art Contemporani. Els treballs joves es mostrarien a l’Espai 10, inaugurat tres anys després, l’actual Espai 13. Jordi Benito hi presentava el 1979 Barcelona Toro Performance: una parella feia l’amor a la sala mentre per unes pantalles moria un toro brau. Una paràbola magnífica de la lluita contra la dictadura i de l’esperança radical d’aquells anys posteriors.

Aquell mateix any, el 2 d’octubre de 1979, en la cerimònia d’investidura de doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona, Joan Miró formulava així la seva concepció de l’artista: una “persona amb una especial responsabilitat cívica […] algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per dir alguna cosa, i que té l’obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d’inútil, sinó quelcom que faci servei als homes”, atès que “el fet de poder dir alguna cosa, quan la major part de la gent no té opció per a expressar-se, l’obliga que aquesta veu sigui en certa manera profètica. Que sigui, en certa manera, la veu de la seva comunitat”.

Gràcies per existir, mestre, gràcies per donar cabuda a tant, gràcies per aglutinar tantes de les persones que com vós han practicat i practiquen l’art de la responsabilitat cívica en tots els terrenys des del seu ofici, gràcies per ser mirall per als artistes cívics, gràcies també per rescatar la idea de profecia com a possibilitat. Visca la Miró.