Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Que ve del grec, canvi de lloc, desplaçament, i que a hores d’ara n’hauríem d’estar parlant, contínuament, insistentment i a tot arreu. Però que no ho fem. I és cert que hi ha aquest desastre tan gros que és el temporal Glòria, i que per mèrits propis passa davant de tot (per mèrits, no: per calamitat). Em pregunto, però: si no fos per ell, pel catastròfic temporal, ara el debat central, als informatius, a les tertúlies, a les converses, seria la metàstasi? Ara, als cafès, al metro, als sopars amb amics pronunciaríem amb admiració el nom de Joan Massagué? El coneixeríem? En parlaríem amb la familiaritat amb què discutim sobre el bon humor o les malenconies de Leo Messi, posem per cas?

La notícia és brutal, un canvi real de paradigma: aquest home (amb el seu equip de l’Institut Sloan Kettering de Nova York, sí: aquest home), que va néixer a Barcelona i que treballa als EUA, científic de primeríssim nivell, alt i prim i posat afable, cabells grisos, ulleres, acaba de publicar un descobriment que transforma completament la manera com fins ara s’entenia (o es mirava d’entendre) la metàstasi, aquesta maligna capacitat que tenen els tumors per a estendre’s pel nostre cos. Fins ara es pensava que això, la refotuda capacitat de desplaçar-se, es produïa per mutació. Gràcies al treball de Joan Massagué, sabem que és una altra cosa: que les cèl·lules es reprogramen i activen gens adormits, que, per a estendre’s empren un mecanisme de reparació dels teixits. És a dir, que, de les cèl·lules cancerígenes que s’escapen del tumor principal (moltíssimes), la majoria ‘moren’ pel camí, però que n’hi ha algunes que s’arrapen en una altra banda i hi romanen sense més ni més. D’aquestes supervivents, algunes altres es desperten: segreguen una molècula d’adhesió (L1CAM), adopten aquest tret natural de reparació, el mateix que s’utilitza per a tancar les ferides, i així fan la malifeta: esdevenen una espècie de cèl·lules mare regeneratives, però en versió torta, fosca. En paraules de Massagué, la metàstasi és, en realitat, ‘la regeneració del teixit equivocat (el tumor) en el lloc equivocat (els òrgans vitals distants)’. I continua, en aquella bella manera d’explicar-se que tenen alguns científics: ‘Això no és solament una metàfora. És literalment cert en termes moleculars i fisiològics.’

Fa més de vint anys que Joan Massagué hi treballa. Amb avenços i vies mortes i reconsideracions. Amb aquesta grandiosa tenacitat. Va optar per deixar de banda els tumors primaris i la seva varietat, cercant si hi havia cap ‘principi general comú’ que expliqués el mecanisme de desplaçament i extensió, que és causa del 90% de les morts de càncer. I va centrar la investigació en ella, en la metàstasi.

Meta, següent; stasis, lloc. Maleïda.

I ara ha fet diana. Més que això, ens ha ofert la diana: ens diu que no té, que no tenim, encara, el míssil per a trinxar-la com es mereix, però que aquesta és la diana, sí, que ja sabem cap a on, contra què apuntar.

És una descoberta revolucionària. Del punt de vista mèdic, científic, conceptual. Humà. De tots els punts de vista.

És una descoberta que hauria hagut d’obrir els telenotícies. Vull dir que no és una notícia més de la secció de ciència (als mitjans que tinguin secció de ciència). No és una notícia més de cap secció. En aquest cas, com en molts altres però en aquest especialment, la notícia de ciència hauria de ser la notícia principal. Per sobre de qualsevol desfilada de vestits, per sobre dels rumors de fitxatges, per sobre de les declaracions i contradeclaracions dels polítics professionals.

Que sí, que ha sortit la notícia (no caldria sinó!), però que ha estat com un flaix. Un flaix i prou i passem a una altra cosa. I que hauríem de pensar quant de temps i d’espai gastem en borumballa com si fos normal, cosa seriosa i que s’ha de saber. I per què una notícia com aquesta, cabdal, passa i ja està. Passa i no se’n parla. Per què no en fem cas. Nosaltres, vull dir. La gent. Les persones que, connectades, conformem la societat.

Perquè explicar, comentar, analitzar aquesta descoberta és parlar d’ella mateixa, és clar, i de tantes vides com podria salvar (tantíssimes i tan concretes), però també és parlar de models: de models personals i humans, de model econòmic, de model social. Explícitament o implícitament, posar aquesta descoberta en primer terme, atorgar-li la rellevància que mereix, té conseqüències sobre l’escala de valors: la figura mateixa de Joan Massagué, la inversió en recerca i desenvolupament (la famosa R+D), el dibuix de la societat que volem bastir.

I si, s’ha de fomentar. A consciència.

Jo, què voleu que us digui, somio que algun dia, quan preguntem a la quitxalla d’aquest país què vols ser quan siguis gran, a més dels bombers i les astronautes i els Messis inevitables, hi hagi per resposta un bon estol de Massagués.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.