Joan Masdéu (Reus, 1974) continua bastint el seu projecte tot sol, havent deixat enrere el lideratge de Whiskyn’s, que va durar disset anys. Després de Casa murada i Dissabte, enfoca aquest tercer treball com un retorn a l’essència. Musicalment, les composicions no són tan carregades en la postproducció i tenen un estil més directe: ‘Allò que deia amb set acords, ho faig amb tres.’ Aquesta ha estat la premissa del disc. L’ha enregistrat durant més d’un any. Entrava a l’estudi quan tenia dues cançons compostes, però sense assajar-les més de tres vegades: ‘Això hi dóna un realisme i una vivacitat molt potents.’ El disc es va publicar el 27 d’octubre, el dia que el parlament va proclamar la República Catalana. Des de llavors Masdéu n’ha fet promoció, sabent que el context polític deixava poc espai a la cultura. Precisament se’n plany, d’això: ‘Costa molt de difondre cultura perquè els mitjans estan abocats a l’actualitat política.’ El primer concert serà el dia 27 a Malgrat de Mar. Consulteu les altres dates ací.

Tercer disc de la vostra carrera tot sol. El títol ja deixa intuir moltes coses. De què parla Innocents?
Innocents és un disc que parla d’essència, d’una essència personal. Quan dic ‘essència’, em refereixo a tornar a la innocència. Però sense article, perquè no assenyala ningú en concret i alhora fa referència a tots nosaltres. Aquesta innocència amb què arribem en aquest món. D’una manera o altra, la reflexió del disc és que anar perdent aquesta innocència és el preu que implica l’experiència de viure. Anar-te encreuant amb les teves ombres, les teves clarors, els teus encerts, els presumptes fracassos. Tot ens ajuda a créixer, però al moment no en som conscients. Aleshores, que tot això passi és normal, però la conclusió a què vol arribar el disc és que no som allò que ens passa. Perquè si creiem que som allò que ens passa, comencen a néixer les culpes quan ens creiem inferiors a algú, quan ens creiem superiors a algú, quan fem judicis… Aquí és quan neix la diferència, i la diferència és patiment, ego i dolor. Les cançons intenten ser aquesta mena de viatge iniciàtic per vuit estadis en el camí cap a una consciència interior.

Per aquest motiu la producció musical del disc és més despullada que en alguns altres treballs?
—Sí, he intentat lligar el relat del disc amb el vestit, en aquest cas musical, que hi hem posat. Volia que tingués una unitat i una coherència. En el primer disc, involuntàriament vaig provar d’allunyar-me d’allò que havia fet durant disset anys amb Whiskyn’s. Però amb el temps vaig veure que anava una mica a les palpentes i va acabar essent una cosa eclèctica. El segon tenia la idea de fer alguna cosa més arranjada, amb una vocació més preciosista. I aquest casava molt bé en el moment musical amb què em trobava, que era tornar a l’essència de les cançons amb una melodia molt clara i molt treballada, però intentant no dir tantes coses sense que anés en detriment de la solvència de la cançó.

Això vol dir que ha estat més fàcil de produir?
—De compondre, m’ha resultat molt més entretingut, molt més laboriós, perquè és com aprendre a fer cançons d’una altra manera. Allò que deia amb set acords, fer-ho amb tres. Ha estat un esforç continu de síntesi. A vegades menys és més, però no vol dir que sigui més simple. Ha estat més laboriós. És com triar el gra de la palla. I, quant a producció, ens hem basat en el mateix. L’hem basada en els quatre elements que som a la banda en directe: dues guitarres, un baix i una bateria. Molt ocasionalment hi ha un teclat, només quan ha estat indispensable. Aleshores, l’espectre és molt més repartit: cada instrument i cada veu té més protagonisme i això fa que les cançons siguin molt més directes.

I més agraït d’escoltar per a l’espectador en directe.
—Sí, perquè ens basem en el directe.

Quant temps hi heu tardat, a fer el disc?
—Ha estat un procediment diferent del de la resta de disc. Jo estava acostumat a recollir una colla de cançons i quan les tenia preparades les produíem i les enregistràvem a l’estudi durant un mes. Això, moltes vegades, no et deixa temps de reflexionar. En aquest cas vaig decidir de fer el disc a temps real, és a dir, a mesura que anés tenint les cançons. I cada vegada que entrava a l’estudi era per a enregistrar dues cançons. Així podia centrar l’atenció d’aquella setmana de gravació només en dos temes i ser més minuciós. Ha estat un procés més artesanal i més sensible.

Tot aquest trajecte, quant ha durat?
—Un any i escaig. És el disc més curt que he fet, perquè només són vuit cançons, però ha estat el més allargat en el temps perquè és el que més he treballat.

Costa de veure discs de vuit cançons.
—Sí, però no volia fer un disc a pes. Tenia un relat que sabia com estructurar i he procurat que, ni musicalment com pel que fa a la història, no hi sobrés res, ni tampoc no hi faltés.

Suara dèieu que el disc vol ser una mena de viatge iniciàtic per vuit estadis en el camí cap a una consciència interior. I una cançó parla de l’amor, el bon amor, com la tituleu. Quin és el bon amor?
—Hi ha dos moments de la cançó, que diu: ‘No caminis davant meu, podria ser incapaç de seguir-te. Si camines rere meu podria ser que jo no et guiés. No caminis per sobre meu, podria ser que et perdés de vista. Si camines per sota meu, podria ser que jo et trepitgés.’ És a dir, el bon amor és aquell que tracta d’igual a igual. Potser és fàcil d’observar, però t’adones que és complicat d’aconseguir.

Us divertiu més treballant bo i sol?
—A l’hora de compondre, sempre he treballat tot sol. A Dissabte em va ajudar un bon amic que es dedica a escriure i vàrem compartir una experiència fabulosa. Però sempre he compost sol. Ara, a l’hora de fer créixer les cançons no he deixat mai de treballar amb un col·lectiu. Abans era Whiskyn’s i ara és una banda de la qual me’n refio molt i a la qual diposito tota la confiança. És la mateixa banda amb què vaig treballar en el disc anterior. I també tenia una cosa molt clara en aquest disc: que no volia anar a l’estudi amb les cançons gaire tancades. Només vaig voler assajar-les tres vegades cada una, que la cançó simplement s’aguantés. I anar a l’estudi i acabar-les de fer créixer, de construir. Això hi dóna un realisme i una vivacitat molt potents. I ho he pogut fer perquè sabia que amb aquest equip era possible.

Vàreu estar disset anys amb Whiskyn’s. En el millor sentit de la paraula, és difícil de desempallegar-se de la seva ombra?
—Crec que és inevitable. Van ser una colla d’anys i vàrem tenir la sort de ser una banda que va fer molts concerts, que vàrem editar nou discs. Carai, i m’agrada anar-me reconciliant amb tot això. Que no es malinterpreti, però quan acabes una etapa vols mostrar les teves noves inquietuds, seguir el teu camí. I inconscientment, a vegades vols apartar-te del projecte anterior. Però a mesura que va passant el temps i tot es posa a lloc, només em resta dir que estic molt agraït a Whiskyn’s. No puc renunciar-hi ni vull fer-ho. I trobo que és normal que molta gent em relacioni amb el grup perquè en vaig formar part i gràcies al grup sóc aquí. Els anys ajuden a entendre que véns d’on véns, i qui renega dels seus orígens renega de la seva identitat.

Costa de col·locar cultura en els dies que vivim?
—La gent que vivim de la cultura som molt conscients que són uns mesos complicats i que hi ha temes que eclipsen tota la resta. Per això hem decidit de fer promoció i no fer el primer concert fins a final de gener. Fins ara hem anat fent promoció. Però, certament, costa molt de difondre cultura, perquè els mitjans s’aboquen plenament a la política i el procés. En part s’entén, però tampoc no ens hem d’oblidar de la cultura. La cultura és el que ens quedarà a llarg termini per a no oblidar què ha passat. És el combustible de nosaltres mateixos per al dia de demà. No ens oblidem de la cultura perquè si no s’aconseguirà allò que molts volen, que és capar la nostra identitat.

Com el viviu, el moment?
—Amb molta tristesa i molta indignació per aquesta opressió flagrant. Al final resultarà que també és sedició anar a protestar pels desnonaments. Crec que l’independentisme ha tingut una actitud impecable, pacífica i democràtica, i crec que en nom de la democràcia ens apallissen, ens oprimeixen i persegueixen l’única arma que la democràcia admet, que és la veu.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb