Joan Mas jamboree

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Enguany la mítica Jamboree, sala de jazz i discoteca de Barcelona, celebra seixanta anys enmig d’un context absolutament desfavorable per al lleure nocturn. La setmana passada el govern espanyol va anunciar el tancament obligatori de totes les discoteques, sales de ball i bars de copes, i és per això que, de moment, l’única cosa que pot oferir la promotora Mas i Mas, propietària de la sala, són concerts gratuïts a l’aire lliure, cada dia a les 18.30 a la plaça Reial. Malgrat les enormes dificultats del moment i la indignació amb l’administració, el propietari de Jamboree, i també de Tarantos i Moog, Joan Mas, explica que té l’actitud de morir amb les botes posades, i que per això pensa oferir concerts fins que pugui, encara que això vulgui dir perdre diners. Parlem amb ell sobre l’estat del sector del lleure nocturn i sobre la història d’aquesta sala de referència de la nit barcelonina.

Com heu viscut aquest temps de pandèmia, i especialment aquestes últimes setmanes, amb la polèmica per les restriccions en el lleure nocturn?
—Molt malament. Que tanquessin la primera vegada s’entenia, però ens han tancat dues vegades, i això vol dir que hem hagut d’anar posant i traient els treballadors de l’ERTO. Això vol dir molta feina, advocats i pèrdua de diners… La Generalitat va fer un decret per a tancar el món de la nit. Això es va recórrer als jutjats, es va perdre i van haver de deixar obrir. Jo havia d’obrir el dia 17 i, per tant, vaig aixecar els ERTO, vaig programar seixanta actuacions… Però divendres al ministre se li va ocórrer de dir que ho tancava tot, quan un jutge havia dit que no era legal… S’ha tornat a denunciar i ara resulta que sí que és legal. Si ho fa la Generalitat no és legal i si ho fa l’estat espanyol, sí. Una ximpleria…  Em sembla força horrible, es podrien pensar les coses abans.

Com us ho expliqueu?
—Els polítics, a banda d’ineptitud fent normatives i retirant-les, tenen una falta de respecte impressionant per l’oci nocturn, que es basa en el ball i la música, que són importantíssims per a qualsevol cultura, i més en moments com l’actual. Els metges diuen que per aguantar les malalties és molt millor estar psicològicament bé, i una de les coses comprovades que funcionen millor és ballar i escoltar música. La gent jove necessita fer exercici, ballar i relacionar-se! És molt més sa això que no pas fer exercicis ximples en un gimnàs… És un sector que s’hauria de protegir, i no considerar un mal. Encara que els polítics siguin vells i no entenguin els joves, potser haurien de fer un esforç i recordar que un dia també ho van ser.

'Els polítics tenen una falta de respecte impressionant per l'oci nocturn'

Els empresaris del lleure nocturn denuncieu també falta de coherència en les restriccions en comparació amb els bars.
—He aconseguit salvar, fins que l’autoritat m’ho permeti, el fet de fer concerts a la plaça, amb una limitació de quaranta-cinc persones assegudes. N’agafo noms i adreces cada dia i les guardo. Totes van amb màscara i respecten la distància de dos metres. Jo faig això, però el concert el senten els bars del costat amb la gent a prop, sense màscara i bevent una cervesa. Es pot estar en un restaurant sense màscara en una taula de deu i no es pot estar amb màscara i distància sentint un concert dins el Jamboree. No hi veig cap base científica…

Jamboree

No podeu reinventar-vos com a local?
—En el món de les discoteques no deixen fer cap activitat, quan ens podríem reinventar i no deixar la gent sense feina. Podríem transformar la discoteca en un bar o qualsevol altra cosa, però no ens deixen fer absolutament res, és una manca de confiança total. Pensen que els empresaris de la nit no són persones conscients que compliran la normativa. Però hi ha empresaris dolents i empresaris bons, com a tot arreu… D’ençà dels divuit anys que faig vida nocturna, i no sóc més degenerat ni menys per això. Sempre m’he dedicat a fer un oci sa, sense drogues ni excés d’alcohol. Critico obertament aquesta política de menyspreu i falta de respecte per la diversió de la gent jove i els locals.

Heu proposat de fer la discoteca a l’aire lliure.
—Si aquest hivern no podem obrir la discoteca, l’Ajuntament podria habilitar espais a l’aire lliure. No pot ser que ens tanquin sense donar-nos cap solució. De la mateixa manera s’haurien de tancar restaurants i bars, també… Un bar de copes pot obrir fins a les dotze. Quina lògica té? Agafes la covid a la una i a les dotze no? Eliminen tota una cultura i una manera maca de distreure’s. El món de la música en directe ja estava afectat, com molts d’altres… Sembla que la solució sigui que l’estat doni caritat perquè malvisquem i que ho faci tot ell. Ja muntaran ells el concert dels seus amics i donaran les comissions que hagin de donar… Encara més, com que la major part de la població eliminaria les discoteques, potser que ho votin al parlament! [Riu.] Qualsevol sector de la societat és necessari, també el que sembla més insignificant. Si en toques un, fas mal a la resta.

'Qualsevol sector de la societat és necessari, també el que sembla més insignificant'

Com el veieu, el futur immediat?
—Veient els desastres enormes que fa el govern, és inesperat. Potser demà es llevaran i diran que podem obrir, o potser ens passarem un any sense obrir, fins que no arribi la vacuna. Si la naturalesa és inesperada, els polítics més. El meu pare, que diu sempre que rectificar és de savis, l’altre dia em deia que els polítics en deuen ser molt, de savis, perquè cada setmana rectifiquen…

Quines pèrdues heu calculat?
—Cap a un milió d’euros de crèdit. Anirem estirant el crèdit fins que no ens en donin més. Si continuem així, l’empresa farà fallida. Tot el sector es va endeutant de manera molt bèstia. Els diners els tornarem amb interessos quan puguem obrir. Treballarem el doble per poder tornar el crèdit, perquè el ric que ens ha deixat els diners pugui ser més ric…

Malgrat tot, la vostra actitud és de resistir. Oferiu concerts gratuïts a la plaça Reial fins el 6 de setembre.
—Fem com la pel·lícula aquella, que es deia Van morir amb les botes posades. M’estimo més morir fent concerts, que Barcelona pugui ballar, els músics puguin tocar i el públic pugui gaudir. Farem aquests concerts en què la gent s’ho passa molt bé fins que m’ho tanquin. Sempre que pugui fer un concert al Jamboree el faré. Si això vol dir perdre diners aniré perdent diners fins que peti. És com viure. Vull viure fins que em mori, no morir-me abans de morir. No m’ho paga l’ajuntament, la Generalitat ni ningú. L’empresa paga els músics i els meus fills munten l’escenari i treuen els bafles. Això val un dineral, però ho fem gratuïtament. I jo sóc allà muntant cadires gratuïtament perquè la gent en pugui gaudir. També per gaudir-ne jo… Perquè sense sentir música, bellugar-me i fer la meva feina em moro. Quedant-me a casa i sense relacionar-me em moro. Prefereixo fer això que no pas morir lentament de confitament. A mi, ser una confitura dins d’un pot, com ells volen, no m’agrada…

És una actitud molt fidel al caràcter de la sala, que només ha tancat pel confinament.
—Durant seixanta anys el Jamboree ha obert els 365 dies de l’any. El confinament ens ha fet tancar, però obrim sempre, malgrat que per Cap d’Any no fem música en viu, sinó discoteca. Per a mi és igual d’important i necessari. Un DJ crea feeling, ganes de ballar i fa un art com el d’un músic.

'Durant seixanta anys el Jamboree ha obert els 365 dies de l'any'

Com va començar la història de la sala?
—El Jamboree era el soterrani d’un bar que es deia Brindis, i al qual anaven molts mariners americans i mariners negres a qui els agradava molt el jazz. El 60 el soterrani es va obrir com a club de jazz i s’hi van fer actuacions fins el 67, quan es va passar a fer rumba i unes altres menes de música en viu. Va continuar obert fins el 91. L’amo va plegar i s’ho va quedar Joan Cambra, gran aficionat a la música. El primer any no li va anar gaire bé i jo m’ho vaig quedar el 93. Ell va tornar a fer jazz i jo també, a més d’algunes altres músiques. El va obrir Joan Rosselló, empresari de la nit de l’època, el va agafar Joan Cambra i després Joan Mas. El pròxim que s’ho quedi s’ha de dir Joan! [Riu.] Si no fos pels disbarats que fa l’estat, aquest local no plegaria mai… ‘La mala herba no es mor mai’! I té prou vida pròpia perquè continuï sense mi.

Quines històries en recordeu?
—Els clubs de nit tenim moltes anècdotes potents. El primer concert de jazz que vaig sentir de molt jove, amb el meu pare, va ser del Lou Bennett. Fa més de vint anys que va fer l’última actuació. No podia respirar perquè tenia problemes pulmonars i s’havia de quedar a l’hospital. Va decidir de fer l’última gira, amb una bomba d’oxigen. Va ser una actuació amb un feeling brutal, aquest esperit de morir amb les botes posades… Elvin Jones, el bateria de John Coltrane, venia cada any per tocar. A l’última gira tenia càncer, estava molt i molt malament, però va tocar. Just acabada la gira va anar a Nova York i es va morir. Eren actuacions que posaven la pell de gallina. Pel Jamboree ha passat gent amb molta emoció.

Fins i tot hi va cantar Pasqual Maragall…
—Sí! Va ser molt emocionant… Tocava Paco Ibáñez amb músics de jazz i al públic hi havia Pasqual Maragall, que ja tenia Alzheimer i amb prou feines reconeixia la gent. A mitja actuació, sense dir res, es va aixecar del públic i va pujar a l’escenari, a cantar amb Paco Ibáñez una cançó en francès. Eren molt amics i cantaven junts. El fet més sorprenent és que Maragall va afinar molt i tenia una veu preciosa. Un bon cantant! Van cantar dues cançons amb una emoció brutal, de pell de gallina. Amb els seus defectes i virtuts, sóc força fan de Maragall. Si els polítics d’ara sabessin cantar tan bé potser la cosa aniria millor… Ara no entenen ni el ball ni la música ni l’art.

'Els polítics d'ara no entenen ni el ball, ni la música ni l'art'

Tornem al present. Per què no hi ha gaire jazz en viu a Barcelona?
—Perquè no hi ha una tradició de música en viu. Les normatives han estat sempre molt complicades i era pràcticament impossible que donessin permisos nous. Espanya és un dels països del món, juntament amb l’Afganistan, on la música en viu és menys protegida. Barcelona té tres escoles superiors de música i hi viuen músics estrangers bons, però de llocs per a tocar n’hi ha pocs. Ara començava a haver-hi més música en viu arran d’una nova llei. Començava a florir la cosa, però ha arribat la covid. Tot i això sóc optimista: quan s’acabi el malson, hi haurà molta música en viu.

La gent jove continua interessant-se pel jazz? 
—Cada vegada hi ha més joves que estudien música. El problema és que no hi ha llocs per a escoltar-ne. El Jamboree fa concerts de tarda, més destinats a un públic més gran, però llocs on es facin concerts per als joves a la una o les dues de la matinada pràcticament no n’hi ha. Tinc un local al costat del Jamboree i m’agradaria que em donessin permís per fer música en viu a aquelles hores. De moment no hi ha un local de trap, per exemple, on es pugui cantar a les dues de la matinada…

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.