Joan Fuster: cent anys del “català integral”

L'obra de l'escriptor de Sueca, de qui avui es commemoren els cent anys del naixement, ha estat decisiva per a la reconstrucció nacional no tan sols del País Valencià, sinó del país sencer

VilaWeb
Il·lustració de Tere Guix
Vicent Partal
22.11.2022 - 21:40
Actualització: 23.11.2022 - 12:30

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Josep Pla, que amb els anys es faria molt bon amic de Joan Fuster, va qualificar l’escriptor de Sueca de “català integral” després de la primera trobada que van tenir. En un text ple de sorpresa i entusiasme, Pla va venir a dir que Fuster no era ni “valencià” ni “català”, sinó un “català integral”; del país sencer, doncs.

Nascut avui fa cent anys a Sueca (Ribera Baixa), Joan Fuster va ser molt més que això, però també va ser exactament això. Aclamat com el millor assagista del segle, respectat pels seus estudis històrics i lingüístics, seguit amb passió en els seus articles periodístics i reclamat com un oracle decisiu, molt especialment al País Valencià, Fuster és una figura gegant que cent anys després del seu naixement i trenta després de la seua mort continua provocant un debat intens i molt fructífer.

N’és una prova l’enorme quantitat d’actes de record, exposicions i llibres sobre la seua figura publicats enguany. Polèmics en alguns casos, perquè Fuster continua essent polèmic després de mort, cosa ben significativa. Especialment en tot allò que té a veure amb el seu vessant més nítidament nacional –incompatible des de la base amb l’actual estat espanyol de les autonomies.

Fuster era bàsicament un racionalista, i era un nacionalista únicament per una raó: “Perquè m’obliguen a ser-ho.” Des del racionalisme, doncs, però amb l’obligació ben assumida, Fuster va bastir una obra cabdal per a reinterpretar la història del País Valencià i dels Països Catalans amb una radicalitat que ha deixat empremta i marca profundament el nostre present.

Fuster no era historiador de professió, era un advocat que pràcticament no exercí mai com a tal. Però, en paraules de Pierre Vilar: “Encara que no s’anomeni historiador d’ofici, és un gran historiador. Té una gran agudesa històrica.” Pedro Ruiz, més recentment, també ha remarcat el fet que Fuster, en contraposició al Vicens Vives de Notícia de Catalunya, fa del passat dels valencians “un temps aliè i distant de cara al futur”. En Joan Fuster, la història s’hi fa servir com a contrast. Un contrast entre “allò que som” a conseqüència del que hem estat en el passat, i tot allò que “hauríem d’ésser” en el futur.

I és en aquest context que emergeix de manera més nítida la seua imatge de “català integral”. Perquè al llarg de la seua obra Joan Fuster proposa un País Valencià incardinat plenament en uns Països Catalans que no són pas un simple centre que té una perifèria –com massa gent ho interpreta del Principat estant–, sinó un tot. I un tot que s’explica per si sol, sense necessitat de recórrer a Espanya o França.

A Qüestió de noms, Fuster exposa radicalment el tema quan explica que “el problema” es presenta en relació amb les Illes i el País Valencià, però al mateix temps recorda i valora que “en l’etapa fundacional dels ‘regnes respectius’ no eren sinó ‘catalans’ –catalans del Principat– trasplantats als nous territoris”. La decisió del rei Jaume I de crear dos estats independents, el Regne de València i el de Mallorca, va fer que aparegués, de manera inevitable, un particularisme “valencià” i “mallorquí”. I les peripècies de la història, més aviat difícils a partir de 1707, van afegir més confusió a la nostra identitat. Fins que va arribar ell per recordar-nos allò que era essencial.

Perquè la tasca de Joan Fuster va ser recuperar de Sueca estant un projecte que tenia alguns precedents però que no havia estat mai definit amb tanta força i rotunditat. I amb això ha arribat a tenir una influència determinant, enorme, sobre aquella part de la societat més oberta a reivindicar-se com a país, un país com tots els altres.

Per això, Joan Fuster ha estat el pilar pensador que ha inspirat tota classe de maniobres, des del transcendental Congrés de Cultura Catalana a tot d’organitzacions culturals, socials i polítiques –fins a l’independentisme, encara que les masses de carrer ho ignoren. Ell, que paradoxalment no era polític, en el sentit de partit o de doctrina, ni volia proposar mai solucions massa concretes.

Però escrivia. I ho feia amb una clarividència excepcional, explicant-nos que “tenim dret a esperar –per molt llunyana que se’ns presenti aquesta esperança– que un dia serà suficient dir català per al·ludir a la nostra condició de poble únic“. Afegint que “no som pocs els ‘catalans’ que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia.” I rematant-ho amb l’afirmació que “de la voluntat de tots els ‘catalans’ dependrà que aquest començ de reconstrucció autèntica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribi a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté“.

Seixanta anys després d’haver estat escrit el text, aquest recomençament de reconstrucció autèntica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, és un fet. Amb clarobscurs notables i ple de contradiccions, enmig d’un combat ferotge amb els estats, però és un fet. Un fet inimaginable, per fèrtil, en la Sueca de 1962 foscament franquista on escrivia Fuster. I, de la mateixa manera, un fet impossible d’explicar sense la seua gran, enorme, aportació.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes