“Tan tímid i tan seductor, amb aquell cervell poc freqüent”: Raimon recorda Joan Fuster a Xàtiva

Més de dues-centes persones s’alçaren ahir al vespre per a aplaudir Raimon quan entrava a la sala d’actes de la Casa de Cultura de Xàtiva. L’acompanyaven la seua dona, Annalisa Corti, i el seu amic Vicent Soler, fins fa poc membre del Consell de la Generalitat. “No és habitual que m’aplaudesquen tant, ni que hi haja tanta gent en un acte si no és en un concert”, va dir somrient i amb la mà al cor. A la taula l’esperaven els estudiosos de l’obra de Fuster Antoni Furió i Josep Palomero. La regidora de Cultura, Raquel Caballero, conduïa l’acte.

Hi havia expectació per escoltar Raimon, que tornava a casa després de prou temps sense fer-hi cap intervenció. Alguns dels presents recordaven el dia que es va fer aquell acte del lliurament del llegat a Xàtiva. El dia que Raimon i Annalisa es van donar al poble. I amb aquesta emoció és com la Casa de Cultura es va omplir de gent. Encara que no cante, si Raimon torna al poble, cal anar a agombolar-lo. Aquest era el comentari general entre el públic. Hi havia veïns, amics de la infantesa, i els fills i potser els néts d’aquells amics. Asseguts en grup, una vintena de joves estudiants que van escoltar les intervencions amb atenció. Sabent, potser, que aquella lliçó d’història els la donaria un dels protagonistes.

Quan el terra desapareix i caus i caus i caus

La intervenció de Raimon va ser breu, però en primera persona, i va començar amb una broma, amb la rebuda irònica que Joan Fuster li va fer després de guanyar, amb Salomé, l’edició del Festival de la Canción Mediterránea del 1963, amb “Se’n va anar”.

En aquells anys, la relació d’amistat entre Joan Fuster i Raimon ja s’havia consolidat. “Un dia vaig trobar un llibre que es titulava El descrédito de la realidad, el signava un tal Joan Fuster. Vaig pensar que aquell títol estava molt bé, que era molt intel·ligent i el vaig comprar. A la universitat, un xicot em va dir que l’autor anava el dilluns al club universitari. Allí el vaig conèixer. Ens vam fer amics. Vam ser amics fins que se’n va anar”, va dir, improvisant una manera d’ordenar els records per a transmetre’ls a l’auditori. “Amb Fuster se’n va anar mitja vida meua, va ser una pèrdua tan gran, que costa i que encara dura. Va ser com si caminares per un carrer i, de sobte, el terra desapareguera i tu anares caient i caient i caient…”

Raimon va recordar un Joan Fuster que va descriure Josep Pla com un grafòman, perquè escrivia i escrivia. “Però ell també ho era, de grafòman. Va tocar tots els temes, escrivia de tot. Nosaltres, els valencians, és clar, però era un escriptor tot terreny. Música, metafísica, critica literària, els aforismes. També era poeta. Encara que ell diguera que la seua poesia no era res, era un poeta important. És inimaginable tot el que va escriure”, va reblar.

I en aquest moment, Raimon, que ja tenia el públic a la butxaca, va traure uns papers de la carpeta per a llegir un article que ell havia publicat al Diario de Barcelona l’any 1992, que era l’any olímpic, però era també l’any que feia trenta anys que de la publicació de Nosaltres, els Valencians. També va ser l’any del traspàs de Fuster, però quan Raimon va publicar allò encara era viu. A l’article, Raimon incitava a la lectura del llibre de Fuster per a desintoxicar de tanta febre olímpica. “Aquest llibre sí que es mereix festes i traques i coets i focs artificials.” Recordava que l’havia publicat l’any 1962, en una època en què trobar llibres en català al País Valencià no era gens fàcil i les lectures s’havien de fer en castellà o en francès o, fins i tot en alemany.

Raimon recordava als lectors de la seua columna del diari que quan el llibre va eixir pràcticament no va tenir ressò, però que quan va sortir El País Valenciano, aquell mateix 1962, el terrabastall va ser notable. “La dreta valenciana atacà Fuster de la pitjor manera, mal citant el text, insultant-lo a ell, fent afirmacions que no eren al llibre. Un grup de joves estudiants anàrem a parlar amb els directors dels dos diaris valencians. Volíem publicar una carta, signada per un grup de gent, en defensa de Fuster.” No els ho van deixar fer. Cosa lògica, tenint en compte que aquells diaris atiaven l’odi contra Fuster. Aquells estudiants estaven escandalitzats, havien anat a la premsa amb la intenció sana d’obrir un debat. “Ells no saben debatre, només saben insultar, que és el que fa la dreta valenciana de la guerra ençà.”

Aquell record tan viu, encara, de l’odi irracional i illetrat contra el seu amic, va ressonar dins la sala d’actes de la Casa de Cultura. “Fuster, que no era de ningú, va esmerçar la seua vida a fer-nos sortir de la grisor. Va ser fonamental en la meua vida. Era tan lliure! Tan tímid i descarat alhora. Gran seductor, amb el seu cervell poc freqüent…”

Un cervell poc freqüent és un sintagma magnífic perquè un amic reta homenatge a un altre que ja fa trenta anys que va faltar i que va estimar i respectar tant.

Fuster, la plataforma d’enlairament

Josep Palomero va desmentir ahir categòricament que Raimon fos una creació de Fuster. “En tot cas, és una creació de Raimon Pelegero i Annalisa Corti. Joan Fuster va ser, això sí, una rampa de llançament de la carrera de Raimon.” Fuster va escriure sobre Raimon als seus amics de Barcelona, anava seguint la seua carrera i la comentava amb Pla, per exemple. L’any 1964 ja en va escriure la biografia. El va posar en contacte amb Edigsa, li escrivia texts per a les fundes dels discs…

“Raimon ha tingut la gran bondat, la gran sort, la gran habilitat de transcendir fronteres lingüístiques sense abdicar l’idioma. Raimon ha cantat a París, a Sant Sebastià, a Madrid, a Cuba, on siga, a tot arreu ha cantat en català i en les seues cançons anava no sols la inquietud pròpiament i estrictament personal des del punt de vista social i polític, sinó, de més a més, el fet lingüístic català en si, que s’ha posat davant els nassos de la gent de fora”, va escriure Fuster sobre l’obra i l’èxit de Raimon.

No és una xamba genètica

En aquest acte de Xàtiva, que es va fer just la vigília del centenari del naixement de l’intel·lectual català més influent del segle XX, Antoni Furió va explicar uns quants trets de la vida i de l’entorn de Joan Fuster per intentar de desmentir allò que havia dit Vicent Ventura quan provava de respondre qui era Fuster: una xamba genètica o una mutació biològica. A partir de la configuració poblacional de Sueca, de l’educació que va rebre i dels llibres que va llegir, Furió va repassar l’obra i les connexions que va establir amb intel·lectuals com Josep Pla i Joan Reglà.

“Era un jornaler de l’escriptura. Necessitava escriure per a viure. I a la seua obra hi ha algunes de les millors pàgines que s’han escrit mai en valencià. Les que han fet pensar tantes generacions. Que encara ens fan pensar, tant per la força de les idees com per la bellesa de la llengua en què les escriu”, va reblar Furió.

Josep Palomero va llegir un recull de texts en què Joan Fuster es referia Raimon. El Pele, o el tenor, com també l’anomenava. Va fer riure l’auditori quan va explicar un viatge des de Barcelona a Sueca en el Seat 600 que conduïa Annalisa. Els ocupants d’aquell cotxe que rodava per carreteres plujoses eren, a més de Raimon i Annalisa, Joan Fuster i Josep Pla. Van fer nit a Castelló, va dir, i Pla va voler menjar paella. La destinació era Xàtiva, on Pla va ser hoste de la mare de Raimon.

I responent a la pregunta de qui era Joan Fuster, Palomero va establir un paral·lelisme entre els dos amics: “L’aparició d’un escriptor com Fuster és imprevista i sorprenent. L’aparició de Raimon també és extraordinària i inesperada. Fuster es va fer popular amb Nosaltres, els valencians, i Raimon amb ‘Al vent’. Fuster va ser la rampa de llançament de Raimon.”

L’agraïment dels veïns

L’acte de Xàtiva es va acabar amb una nova ovació que Raimon va agrair de cor. I després, com al final de les actuacions, el públic es va adreçar al protagonista. Tothom tenia una història, una salutació a transmetre de part d’algú altre, o una escolteta a fer-li.

Un comentari repetit: quan s’acabaran les obres de Santa Clara perquè la Fundació Raimon i Annalisa, que va organitzar l’acte d’ahir, siga una realitat física.

Raimon parlarà de Fuster a Barcelona

Dimecres vinent, dia 30 de novembre, Raimon tornarà a parlar de Joan Fuster. En aquesta ocasió serà a l’Ateneu Barcelonès. L’acompanyaran l’escriptor i comissari de l’Any Fuster, Enric Sòria, i el periodista Vicent Sanchis.