L’escriptor, antropòleg i assagista Joan Francesc Mira (València, 1939) acaba de reeditar ‘La nació dels valencians‘ (Pòrtic), mantenint les idees bàsiques de l’edició del 1997 amb anotacions actualitzades. En una entrevista amb l’ACN, Mira recorda que la primera publicació va suscitar crítiques en el nacionalisme del País Valencià. L’assagista les atribueix a ‘lectures parcials’ per part de ‘la doctrina perenne i immutable’ i es mostra convençut dels efectes positius del text, que va generar ‘una certa consciència de lleialtat al país i una interpretació de la realitat pròpia en termes propis i no subordinats’. Mira recorda que entre els crítics, algú li va arribar a dir que el seu llibre era de capçalera dels blavers: ‘Tant de bo! Així els hauria fet pensar.’

Sobre el fet de tornar a publicar ‘La nació dels valencians’ gairebé vint anys després, Joan Francesc Mira explica que el llibre s’havia exhaurit i que es va plantejar de redactar-lo de nou amb la nova bibliografia, però que va optar per ‘mantenir les idees bàsiques i la visió fonamental des del punt de vista doctrinal, amb alguns afegits’.

Recorda que en el seu moment va ser qüestionat per haver delimitat el nacionalisme al marc estrictament territorial valencià, sense renunciar el catalanisme cultural, i acusat d’haver canviat de parer: ‘La ideologia ha de ser molt sectària si no s’adapta als canvis de la realitat, estic molt content d’haver-ho fet tota la vida i no haver-me tancat, com el Movimiento que deia que els seus principis per la seva pròpia naturalesa són permanents i immutables.’

‘Fins i tot el més rigorós catalanisme polític és una utopia prescindible.’ Aquesta frase, que apareix al llibre, va ser una de les més criticades en el seu moment, segons que rememora Joan Francesc Mira. L’escriptor considera que va ser ‘absolutament deformada’ i matisa que es referia ‘al més rigorós catalanisme, aquell que defensa que Xàtiva és Catalunya, per exemple’.

Amb el temps, i preguntat sobre si creu que aquestes controvèrsies s’han superat, l’autor assenyala que alguns dels més crítics ‘per doctrina política s’han mantingut en la seva posició, però la majoria dels altres van reconèixer que les coses havien d’anar per on jo proposava’.

Mira considera que el llibre ha tingut ‘una influència constructiva i positiva’ en l’evolució del valencianisme polític. L’assagista reconeix que actualment encara generarà reticències ‘per part de la doctrina perenne i immutable, ja se m’entén’, però que es mostra més preocupat per l’efecte positiu ‘d’adquirir una certa consciència de lleialtat al país i una certa interpretació de la realitat pròpia en termes propis i no interpretacions subordinades’.

‘La visió del propi país s’ha de fer des de dins i no des de fora’, continua Joan Francesc Mira, que assenyala que la consciència de pertànyer a un territori s’ha anat consolidant ‘molt a poc a poc’ els darrers trenta anys gràcies a la recuperació de l’autogovern i les institucions pròpies. L’autor remarca que recuperar aquestes institucions ‘era un somni impossible’ per al primer valencianisme de la Renaixença o fins i tot fa cinquanta anys.

‘La infravaloració pels valencians pel finançament està adquirint un valor emblemàtic.’ Amb aquesta base, l’escriptor indica que la reclamació d’un millor finançament per als valencians per part del nou govern és ‘un canvi de perspectiva’ i destaca que el discurs de Ximo Puig del Nou d’Octubre ‘és un discurs que un president de la Generalitat no havia fet mai’.

Preguntat sobre la suma dels sectors empresarials en la reclamació d’un millor finançament, Joan Francesc Mira diu que ‘una cosa són els interessos econòmics i una altra transformar això cap a una mena de consciència de lleialtat al país. És un senyal positiu com a mínim que aquest sector empresarial ja no sigui hostil a la pròpia realitat del país’.

Mira afegeix que la societat valenciana comença a percebre aquesta defensa dels interessos no com un plor sinó ‘com una discriminació real pel fet de ser valencià’ i aquesta ‘infravaloració’ adquireix un ‘valor emblemàtic’. L’assagista reconeix que pot ajudar a fer créixer el sentiment identitari perquè tots els nacionalismes europeus tenen un component de greuge.

‘La creació de nous estats no és una excepció de la història contemporània i és habitual a cada etapa històrica’, continua i afegeix que ‘el normal és que hi hagi reivindicacions nacionals en territoris que tenen una base històrica per a fer-ho, com el nostre’.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.