‘Bona nit, Raül. Bona nit, Oriol. Bona nit, Quim (…) Us volem a casa!’ Cada vespre a tres quarts de nou, la veu d’un jove estudiant manresà de vint-i-tres anys traspassa els murs de la presó dels Lledoners. És conegut popularment per Joan Bonanit; vol mantenir l’anonimat i allunyar-se de qualsevol protagonisme: ‘Vaig començar a dir “bona nit” als presos per un sentiment envers ells. En cap moment no he cercat la repercussió mediàtica que he tingut.’

En Joan es defineix com un independentista de tota la vida a qui la repressió ha obligat a fer més activisme: ‘No he militat mai en cap partit, però he anat sempre a cada manifestació i cada acte. L’1-O vaig formar part de l’organització d’un col·legi i, malgrat que no estic directament implicat en cap CDR, de vegades assisteixo als seus esdeveniments.’ Així doncs, fins ara la implicació del Joan en el procés no havia estat gaire diferent de la de molts altres joves catalans. Però el 4 de juliol va adquirir un compromís que diu que no vol pas abandonar. Aquell dia hi havia una concentració a la porta dels Lledoners amb motiu de l’arribada dels presos polítics des de les presons espanyoles. Quan va acabar la concentració, en Joan va anar a la part de darrere del centre i va començar a cridar consignes independentistes i de llibertat. Sorprenentment, alguns presos comuns van respondre-les: ‘Vaig pensar que, si em responien, volia dir que em sentien i que, per tant, em podia comunicar amb els presos polítics. Llavors vaig decidir que hi aniria cada dia a dir-los “bona nit”.’

Cent vint-i-tres nits sense faltar-hi
En Joan no ha faltat ni una sola nit després del 4 de juliol. ‘Ja són cent vint-i-tres nits sense faltar-hi. Quan he hagut d’anar-me’n enlloc, hi he tornat expressament a fer “el bona nit”.’ Té molt clar, a més, que no és cap compromís temporal i que ja és prioritari en la seva vida: ‘Vindré cada nit fins que no surtin i siguin lliures. Esperem que tornin lliures de Madrid, que no hi hagi condemna, però si n’hi ha, jo continuaré venint. Si trobo una feina, m’ho combinaré per poder-hi venir. Ho he de fer.’

De moment no ha tingut cap problema per a assistir-hi, però explica que, si mai li passa res, s’han ofert molts voluntaris per a substituir-lo. ‘Abans hi anava sol o amb els pares o alguns amics. Però ara m’acompanya molta més gent, especialment jove, i mai no estic sol’, explica.

La resposta dels presos
El 16 d’octubre, arran de la concentració als Lledoners en ocasió l’any de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, es va fer viral un vídeo en què semblava que Oriol Junqueras responia el ‘bona nit’ d’en Joan. Ell creu que l’era. ‘Dies abans ja havia respost un “bona nit, Joan”. Vaig pensar que era ell perquè els presos polítics eren els únics que sabien com em dic. Va ser emocionant perquè vaig confirmar que em sentien.’

La relació amb els presos polítics no ha acabat aquí, però. En Joan ha tingut l’oportunitat de visitar tres vegades la presó gràcies a Demba Kouma, conegut com ‘el Diamant dels Lledoners‘, que comparteix mòdul amb els presos polítics i té permisos puntuals. Es van conèixer en una de les cantades solidàries que es fan vora la presó. Kouma va voler regalar-li una samarreta dedicada pels presos i, des de llavors, mantenen una relació de molta complicitat. ‘A les visites, hi he parlat a través del vidre durant quaranta minuts i en aquestes sessions he pogut saludar Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva i Jordi Sànchez. Em van dir que m’agraïen molt aquest gest i que estaven molt contents. També em van dir que quan plogués no hi anés, però els vaig dir que hi aniria igualment.’
Amb el Diamant parla de la seva llibertat imminent, de què fa durant els permisos i també del paper que tenen els presos polítics dins la presó. ‘Explica que ells ajuden molt la resta de presos, que l’Oriol fa classes de català i filosofia i que el Raül l’ha ensenyat a nedar’.

El ‘bona nit’ a Puig de les Basses i Mas d’Enric
Malgrat que en Joan fa ‘el bona nit’ des dels Lledoners, sempre esmenta Dolors Bassa i Carme Forcadell. Alguna vegada també ha connectat per telèfon amb els qui organitzaven els actes a l’exterior de les seves presons i, a través d’un altaveu, han pogut sentir-lo. ‘M’agradaria anar-hi personalment, però ara per ara el meu lloc és Lledoners. Quan tingui l’oportunitat hi aniré, però encara no tinc previst cap dia en concret.’

Satisfet, assegura que cada nit va més gent a donar suport als presos i considera que l’independentisme està mobilitzat. ‘Quan arribi el moment, tornarem a sortir en massa. Diuen que serà quan surtin les sentències, si són condemnatòries. Quan sigui que ens necessitin, allà hi serem’.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb