Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

No entraré en les consideracions sociològiques ni morals de la qüestió, que ja ho va fer ahir prou bé la Núria Cadenes. A mi el que m’interessa són les denominacions, les màscares verbals amb què es manifesten o rere les quals s’amaguen els fenòmens socials. El jovent no, que sou massa joves, però els veterans segur que recordareu que abans de la invasió del pixapinisme, lèxicament parlant, el terme despectiu més comú per anomenar el barceloní amb xancletes era fangues. Fanga és una reducció de “(ser de) can Fanga”, locució amb què antigament a Girona i rodalia es referien despectivament a Barcelona perquè, quan plovia, els carrers, que aleshores encara no eren asfaltats, s’enfangaven de mala manera, fins al punt que als portals hi instal·laven unes peces de ferro colat en forma de lletra H per fer caure el fang de la sola, oportunament anomenades llevafangs. A l’Eixample encara se’n veuen.

En realitat de denominacions despectives n’hi havia unes quantes, i el fet que la més escampada fos aquesta el que indica és que probablement la majoria del turisme interior benestant estiuejava (v(e)ranejava, que es deia aleshores) al Maresme i la Costa Brava. El de platja, si més no. Els pobres s’havien de conformar amb Castelldefels i Sitges, dues localitats llavors massa petites per difondre amb èxit cap innovació lèxica. Salou, Calafell i la costa tarragonina en general encara trigarien una mica a ser víctimes del fenomen.

La gràcia de pixapins és doble. Una, que simbolitza una transformació radical: el turisme s’ha fet tan massiu que ja no hi valen fronteres. Envaeix tots els ecosistemes. De la mateixa manera que les vacances a la costa són la continuació natural d’aquells banys de mar que es prescrivien pels efectes terapèutics, la conquesta del secà és el pas successiu a l’excursionisme. De pins n’hi ha a la Costa Brava, però també a la Cerdanya, als Ports de Beseit i a les muntanyes de Prades. Ara seria molt difícil esbrinar exactament a quina comarca orinava el primer destinatari de l’epítet, però el que és indiscutible és que en trenta anys (la primera referència escrita que en tenim és de 1992) ha aconseguit aglutinar això que ara en diuen el territori en un tots-contra-Barcelona. Molt més que camacos, camalluents o dièsels, ja pràcticament caducades.

Més rellevant, al meu parer, és la segona virtut (al capdavall, l’antagonisme camp-ciutat o metròpoli-ruralia és més vell que l’anar a peu, i s’ha manifestat de mil maneres, començant pels lamentables llocs comuns sobre els parlars). El fet que pixapins flexiona. És a dir, que té formes diferenciades per al masculí singular, el femení singular, el masculí plural i el femení plural. Concretament pixapí, pixapina, pixapins i pixapines (*). Als que ho feu anar no us sobtarà gens, i és probable que trobeu que és lògic, però aleshores com és que no dieu una torracollona, un cagadubte o uns somiatruitos? Aquesta mena de compostos, creats mitjançant la unió d’un verb (en tercera persona singular) i un substantiu plural, és molt productiva en català: ploramiques, esgarriacries, llepacrestes, cagabandúrries, cantamanyanes… n’hi ha per donar i per vendre (desvirgagallines, però, no; em sap greu, però aquest el va copiar un que anava curt de fantasia i no ha entrat gens en la llengua viva, només us ve al cap quan toca fer llistes d’insults en català). I un dels trets morfològics d’aquests compostos és que són invariables.

Què ha passat, doncs, perquè s’hagi alterat un mecanisme de creació de mots tan arrelat com aquest? No ho sabem. No em consta cap estudi que hagi mirat d’esbrinar-ho, de manera que em limitaré a formular una hipòtesi.

D’entrada, trobo evident que hi ha una correlació directa entre l’assalt predador al medi natural per part de les masses enxandallades i l’ídem a la creació lèxica per les ídems. L’accés universal a béns i productes (i avui dia la natura és un producte de consum igual que la pornografia o el sushi) és una màxima del capitalisme. Tots ens considerem amb dret a visitar les cascades del Niàgara o a tastar la carn de tortuga, i el capitalisme ho fa possible; o com a mínim ens ho fa creure. Però això té un preu, que és el canvi de paradigma. El somni postindustrial de l’espai privat s’evapora. A mesura que cauen barreres a l’hora de mostrar la intimitat, també exigim ser espectadors de la intimitat dels altres. Tard o d’hora ficar el nas a tot arreu es reclamarà com un dret.

El canvi de paradigma global afecta tots els àmbits, no solament el del consum. El del coneixement també, i el de la comunicació. La mateixa desolació que senten els amos de granges i pastures quan assisteixen a la destrossa per part dels bàrbars pot assaltar l’especialista en qualsevol camp quan veu equiparada la seva veu a la del profà. Tu ja pots explicar que els compostos verb + substantiu no flexionen, que si el parlant ha decidit flexionar-los no hi tens res a pelar. La contribució a la creació lèxica s’ha universalitzat gràcies a (o per culpa de) les xarxes, i està fent realitat aquella (fins avui) llegenda que deia que la llengua emana del poble. Una amiga meva molt interessada pel vocabulari està enfadada amb l’autoritat lingüística (ella diu “els filòlegs”, així en general) perquè troba que són massa lents a empescar-se mots que descriguin les noves realitats (els sorolls i molèsties que ens destorben quan fem telefeina, per exemple), i que, “si no es posen les piles”, l’anglès i les grans llengües se’ns menjaran. El meu ensum professional em diu que el mètode d’inventar-se una denominació i llançar-la per Twitter no funcionarà (de moment cap de les seves propostes ha arrelat), però també és cert que jo sóc un filòleg a l’antiga, fill d’un mètode a punt de tramuntar. Si la comunitat virtual (que som tots nosaltres, tant si tenim perfil com si no) decideix que el pròxim pas sigui flexionar també el verb d’aquesta mena de compostos, podria ser que el terme per designar (seguint la idea de la meva amiga) un fill que importuna durant una videoconferència no fos invariable com ara aixafaguitarres sinó multivariable: talloxerrada, tallesxerrado, tallaxerrades, tallemxerrados, talleuxerradis… i així fins a l’absurd. Un absurd verbal democràtic i vestit de coloraines, això sí.

[*Ho aprofito per aclarir que, contràriament al que es va publicar no recordo on, a mi aquesta flexió no m’agrada gota. Com a filòleg m’interessa el fenomen, però com a usuari de la llengua la trobo innecessària i beneita.]

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.