El 1895, en la solemne sessió inaugural de l’Ateneu BarcelonèsÀngel Guimerà, que n’era president, va utilitzar la llengua catalana. Hi va haver escàndol. Molts senyors presents, burgesos, intel·lectuals, seriosos, van considerar que allò era una ofensa a la institució i a les autoritats i van protestar aïradament. Els catalanistes militants, que eren presents en nombre menor, van contestar la protesta. Alguns van marxar i la conferència va continuar en català… fins avui (amb el parèntesi cruel del franquisme, quan el castellà hi va tornar a regnar obligadament). Els qui van protestar devien considerar que Guimerà era un talibà perquè vulnerava el que es considerava normal: que les coses serioses es feien en castellà. Era un normalitat acceptada per tothom, excepte per una minoria (encara) de catalanistes que estaven fundant una nova realitat política i, per tant, també lingüística i, per tant, també de consciència. De consciència nacional. Avui som talibans els qui critiquem la “normalitat” establerta des de la Transició en el sentit polític (som independentistes) i lingüístic (defensem l’oficialitat única del català en la futura república). No és casual que les dues coses vagin de bracet. Però parlem de llengua.

(Podeu continuar llegint aquest article de Núvol ací)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb