Una vegada, fa poc temps, van preguntar a l’escriptora Jenn Díaz (Barcelona, 1988) quins projectes tenia a la vista. I ella va dir: ‘Aquest setembre publicaré una novel·la, “Mare i filla” (a Amsterdam), que tracta sobre la convivència entre quatre dones que han perdut l’únic home que tenien a casa (són la dona, les dues filles i la germana d’ell, que és soltera i viu amb la família) i que ens explica com han de tornar a encaixar quan ell es mor. L’any passat me’n vaig anar a Xile a veure una amiga i vaig estar a casa d’una noia que em va explicar una història que és a la base de “Mare i filla”. És la primera vegada que escric en català. La traduiré jo mateixa al castellà. I la veritat és que n’estic molt contenta.’

‘Mare i filla’ és una novel·la on costa de respirar. Punxeguda, agra, a voltes despietada, no perdoneu cap de les protagonistes. I les castigueu totes sense felicitat.
—Utilitzo una tercera persona per narrar, però que sembla una primera persona. En cap moment no acabes de desxifrar quin paper ocupa aquesta veu en la història. És un recurs que vaig descobrir en les novel·les de Natalia Ginzburg. I el fet és que amb aquesta veu vaig contra elles, utilitzant els tòpics d’una societat masclista. És clar, això els va a la contra. I aquesta tercera persona les jutja i per això sembla que sigui molt dura. Cada dona no ocupa cap rol. Però no és que jo sigui dura: són els rols establerts, que són durs.

Volgudament, la novel·la no té definit el lloc on s’esdevé ni una època clara. Podríem pensar que s’esdevé en una ciutat mitjana a final dels anys setanta i primers dels vuitanta.
—M’interessava no definir ni espai ni temps, perquè la història la vaig trobar al Xile d’avui, que en moltes coses s’assembla a l’Espanya dels anys setanta. El personatge de la Natàlia, la filla petita, és real, es diu Claudia. I el seu amant, Daniel. Jo, que estic fascinada per la ruralitat del sud d’Espanya, que és un territori que conec pels meus avis materns, i sobre el qual he escrit, quan vaig veure que allà a Xile es trobaven encara en aquest punt, socialment, se’m va obrir un món literari. Però no m’interessava situar-lo a Santiago de Xile. Efectivament, a Xile encara hi ha molta feina per fer, però aquí també encara arrosseguem moltes coses: l’esclavitud de la casa, dels fills… Les dones de llavors són les que han educat els joves d’avui. A Catalunya anem una mica més avançats en aquest aspecte, és una mica diferent, perquè la meva família d’Extremadura encara s’escandalitza quan em veu una dona tan autosuficient. L’Àngela, la germana gran de la novel·la, per exemple, es pensa que és una dona moderna, però té moltes coses arrelades de la seva mare. Aquella cosa de les filles que no volen ser com les seves mares, però acaben reproduint models. Sense força per a rebel·lar-te ho arrossegues, però fins i tot rebel·lant-te ho portes a dins.

Ho dieu pensant en vós?
—Per a mi, és una feinada alliberar-me d’aquestes connotacions masclistes que m’han inculcat. Els sentiments de vegades em van en contra. Aquesta situació en la societat xilena és molt evident. Aquí no tant. Aquí anem avançant, però no fem tantes passes com ens pensem.

No perdoneu cap de les dones, però amb els homes sou demolidora.
—Hi ha un personatge, en Mateu, que és l’amant de la Natàlia (la filla petita), que realment es pot acabar fent odiós per l’egoisme i la covardia que conté. Li vaig posar Mateu Obiols, com un acte de venjança contra l’Armand Obiols de la Rodoreda.

Jenn Díaz aquest setembre, durant la Setmana del Llibre en Català.
Jenn Díaz aquest setembre, durant la Setmana del Llibre en Català.

Per què vau triar aquest títol en singular, ‘Mare i filla’?
—M’agrada en singular, perquè té molta força. I sí que és una novel·la de mares i filles, però de fet, en l’origen de la novel·la, em volia centrar en la relació de la Natàlia i la Glòria (la mare). Després, en el relat va aparèixer la cunyada, un personatge que no existia en la història de Xile, però que em va acabar donant molt de joc. Hi ha una frase que centra la història: ‘Una casa amb dues dones sempre serà petita.’ La vaig sentir a dir a un amic de la meva amiga de Xile, que vivia amb la seva mare i la seva tia. I vaig començar a incorporar-hi la tia per poder posar la frase. Al final, el personatge de la tia agafa més força fins i tot que el de la mare. No he salvat mai cap mare en les meves novel·les. Potser per això la meva no sap mai com posar-se a llegir-me.

Hi ha un espai en la novel·la que també pren importància: la casa amb jardí.
—De Xile em vaig emportar una història i el sentiment que em va produir, però també val a dir que aquesta història primera l’he ficada dins d’una altra història que m’ha vingut de la meva família política: en la novel·la hi ha una casa amb jardí que té importància. És una casa que en la realitat se situa a Sant Andreu de la Barca i és de la família del meu company. I ha anat prenent cada vegada més importància, perquè en el procés d’edició i publicació de ‘Mare i filla’ jo mateixa me n’he anat a viure a una casa amb jardí a Sant Andreu de la Barca. I allí hi ha una buguenvíl·lia que s’enfila per la paret. Volia que fos important a la novel·la. Per això, la Glòria, la mare, volent-la tallar cau i es fa mal, i per això també a la coberta del llibre hi he volgut posar una buguenvíl·lia.

El jardí i les flors que hi surten són un homenatge a la Rodoreda?
—No hi té res a veure. Em vaig inspirar en el jardí de la tieta d’en Dani, el meu company. Tot i que abans d’escriure ‘Mare i filla’ em vaig rellegir tota la Rodoreda.

Què heu pres i què heu après de Mercè Rodoreda?
—De les novel·les de la Rodoreda m’agraden les històries familiars, que per la seva qualitat sempre són considerades literatura (i prou), no pas literatura femenina. Això és el que voldria per a les meves novel·les també. I m’he fixat molt en la forma, és clar, perquè la meva preocupació era que el meu castellà no es notés. De la Rodoreda, també n’he tret moltes expressions.

Com us ha anat el procés d’escriure per primera vegada en català?
—Des que visc amb en Dani, hi ha una sèrie d’idees i d’imatges que em surten en català, totes les que es vinculen amb ell, la seva família i el nostre món en comú. Les altres em surten en castellà, que són les que relaciono amb la meva de família. Així i tot, al principi canviar de llengua en va costar molt. Escrivia poemes a en Dani en català i algun conte per a la seva filla. Però no agrairé mai prou que l’Eva Piquer em convidés a escriure contes en català al seu cultural Catorze.cat, i el temps que em va dedicar a corregir els meus texts. I també vull agrair a la Izaskun Arretxe, l’editora, que m’ha donat la confiança i la possibilitat de publicar la novel·la. I estic satisfeta i animada a continuar. Sé que amb el temps aniré millorant el meu català, com he millorat el meu castellà des de la primera novel·la, ‘Belfondo’, que vaig publicar l’any 2011.

 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]