Jean Lhéritier i la identitat dels rancis secs

  • Aquest activista del Rosselló agermana el país mitjançant el vi

VilaWeb
Jean Lhéritier.
Montserrat Serra
06.07.2024 - 21:40

Em truca Pau Moragas, de la cooperativa vinícola l’Olivera (Vallbona de les Monges, l’Urgell). Em proposa de trobar-nos per presentar-me Jean Lhéritier, un activista de Catalunya Nord que és impulsor de la reivindicació de la identitat dels rancis secs que s’elaboren al Rosselló i també impulsa la fira Indígenes de vins naturals, que es fa a Perpinyà, entre final d’abril i primers de maig, i que aplega elaboradors catalans del nord i del sud. Pau Moragas i Jean Lhéritier es van conèixer gràcies al moviment Slow Food, del qual Lhéritier ha estat president a l’estat francès.

Ens trobem al bar de tapes Senyora Dolores, a Barcelona, en què fan uns xurros de patata d’altura. Ens serveixen un vi natural 100% xarel·lo, Noia del Bosc, que signa l’enòloga Anna Serra del Penedès. Jean Lhéritier és expansiu, bon vivant, etern conversador: “Vaig néixer a Perpinyà el 1958. De jove vaig marxar a viure a les Ribes Altes. Hi visc des del 1976. Vaig ser professor d’història econòmica i més enllà d’aquesta feina he organitzat moltes fires de vins i he dirigit durant quinze anys el moviment Slow Food a França, i he estat dirigent internacional de l’organització, també.”

L’any 2000, Lhéritier va crear una associació per a la defensa del vi ranci sec del Rosselló: “L’objectiu era donar-hi una legalitat i poder incloure en les etiquetes el nom de ranci sec. Vam obtenir la menció IGP Costa Catalana ranci sec, el 2011. Aquest tipus de vi de la família dels oxidatius secs enteníem que no es coneixia al Rosselló, a diferència del ranci dolç, que estava emparat i protegit.”

Ens explica que el 2012, amb la complicitat del sommelier Josep Roca, Pitu, del Celler de Can Roca, va organitzar una fira de vins rancis amb vint productors al Mas Marroc. Divuit rancis del nord, dos del sud. “Potser era massa d’hora, perquè no va acabar de funcionar. Però a partir del 2015 vam organitzar la fira a Perpinyà i n’hi vam dir ‘Be ranci!’ (‘Sigues ranci!’), jugant amb la fonètica del ‘vi’ i del ‘ser’ anglès. Des d’aleshores la fira es fa cada dos anys i hi ha productors del nord i del sud, en un percentatge gairebé del 50%. No hi ha denominacions d’origen. La família dels oxidatius secs és en llocs molt diversos i són, diríem, els vins de la bóta del racó.”

Jean Lhéritier.

“Tot i no dedicar-m’hi professionalment, provinc d’una família en què el vi ha estat tradicionalment important. El meu avi i el meu oncle eren negociants (compraven vi als petits productors i cooperatives del Rosselló), i el meu pare tenia el seu celler a casa. Jo a vint-i-cinc anys ja era un apassionat del vi i em vaig anar formant pel meu compte amb un club de degustació, un club de tast. Fins que a la dècada del 1990 em vaig vincular al moviment Slow Food. De l’any 1998 fins al 2018 vaig ser organitzador de fires per a Slow Food. La primera que vaig organitzar era de garnatxes (Journée Internationale du Grenache – Diada Internacional de la Garnatxa) i es feia entre el Priorat, Castèunòu dau Papa (Occitània) i el Rosselló.”

Continua Jean Lhéritier: “El 2004 no vam continuar la fira de les garnatxes, perquè em van nomenar president de Slow Food França i no m’arribava el temps per fer-ho tot. Però aquell moment va coincidir amb el fet que Slow Food internacional va decidir que una de les seves línies de treball fos la defensa de la biodiversitat. I és quan vaig començar a reivindicar el ranci sec, una mena de vi de tradició popular de les famílies del Rosselló, que s’anava perdent, que no era protegit, i es va convertir en un baluard. Vaig fer del vi ranci sec un baluard de Slow Food a França.”

Lhéritier és una peça important per a vincular Catalunya, nord i sud. És catalanista, diu. Però tot seguit afegeix: “Però no sóc gaire optimista. Perquè depèn del factor humà. Ara, també t’he de dir que del 2017 al 2024, la fira més important de vins naturals de catalans del sud és la fira Indígenes, la nostra, a Perpinyà.”

La conversa continua una estona més. Sopem i ell i un company seu que porta la filla a la Bressola agafen el tren a l’estació de França a mitjanit. D’ací a no res seran a casa.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor