Jaume Sisa (1948) fa gairebé cinquanta anys que fa cançons i ara acaba de treure el seu darrer disc, ‘Malalts de cel’ (Satelite K). Aquesta obra dura gairebé 70 minuts i està pensada com si fos un disc de vinil doble. Després de vuit anys sense escriure noves cançons ara Sisa fa un repàs a la vida viscuda a través de valsos, música pop, de cambra o pasdobles. Al nou disc hi col·laboren Pau Riba, Marina Rossell, Anna Roig, Roger Mas, David Carabén i la Selene de Música Dispersa, entre d’altres. Sisa rep VilaWeb a la seva casa de Barcelona, a la part baixa de l’Eixample.

—On escriu les cançons Jaume Sisa?
—Normalment escric allà a l’habitació del darrera, amb la guitarra i el casset. Sí, jo treballo amb cassette. Per compondre necessito paper, bolígraf, guitarra, i després ho gravo en una cassette. El següent pas ja és gravar amb els músics. Però els esborranys, diguem, els faig amb ‘cassette’

—Què explica aquest disc?
—Aquest és un disc que dura 69 minuts. És el que abans eren un disc doble. L’he fet per escoltar tranquil·lament assegut, relaxat, de dalt a baix. Perquè hi ha com un fil que ressegueix tot el disc. Comença amb una fornada de malalts del cel que als anys setanta buscaven el paradís a la terra i acaba amb un home sol, que és la meva situació, cinquanta anys després, que veu que allò que buscava no ho ha trobat. I sospita que potser no ho trobarà mai. Perquè a la terra no es pot trobar. I fora no se sap tampoc. I per tant queda aquell anhel, aquella cerca, aquella malenconia de seguir buscant la llum. La llum com a símbol de la plenitud, de felicitat.

—Al vals de l’oblit dieu: ‘Trobar-hi a la fi allò que has buscat al llarg del camí. Saber que no és res. Que viure és somiar un somni lleuger’
—Ho han dit des dels místics, els sufís i Calderón de la Barca: la vida es sueño y lo sueños, sueños son. Ho han dit de moltes diferents maneres. No sabem què és, la vida. Com els peixos, que no saben que estan a l’aigua. De la vida se’n parla molt, i s’acostuma a practicar. Aquesta cançó té un ritme de vals. I comença amb el so de l’univers que va penjar la NASA. El so de l’univers és molt semblant al que s’escolta a 200 metres d’una autopista. Fff. No és exactament el vent, però semblant. Jo ho he barrejat amb una remor de mar encrespat. El vals de l’oblit és com desaparèixer dissolent els teus àtoms entre el magma d’energia i matèria que conforma el cosmos. Però d’una manera agradable, mentre sona un vals, la música per antonomàsia de la decadència.

—Dieu en una cançó: ‘Planxa i pentina púrria selecta, la teranyina llustra el cervell penja cortina posa l’espelma i si patina salva la pell’.
—Això no sé què vol dir. Quan el sentis veuràs que és un boig a la cel·la del seu manicomi. Aquesta lletra em va venir sola i no tinc una interpretació. L’interpreto com un boig al manicomi. Se sent la porta del manicomi i tot. Jo aquesta cançó no l’entenc.

—Tots els morts dansen al compàs del meu record. Això són molts, Sisa.
—Jo tinc una llista de morts. Escrita a mà, en paper. Apunto a tots els morts que he conegut. Amics, saludats, exparelles, periodistes, artistes. Parents no. Exparelles, sí. Tinc més de 150 noms. Hòstia ara n’haig d’apuntar un que l’altre dia vaig saber-ho. I en aquesta cançó hi ha una imatge que em va inspirada pels vídeos de Bill Viola, que mostra figures estàtiques, que es mouen molt poc, i tenen els ulls oberts. Una cosa bastant inquietant.

—Què és la darrera cançó?
—Un homenatge a Toldrà i Josep Maria de Segarra, que escrivien cançons modernistes als anys vint. És una cançó que és un càntic a la vida. Whitmaniana, en el sentit de la poesia del món, que el veu com un espectacle, una meravella, una cosa a gaudir. Hi he posat una música adient: quartet, oboè, música una mica de cambra.

—’Des de llavors els artistes són, són i seran els que saben mirar. Des de llavors artista ho és tothom, és i serà, qui sàpiga mirar’. La cançó es titula Duchamp.
—Duchamp és molt complex, ric, i diu moltes coses. Fill de notari francès. Dalí, fill de notari català. Duchamp arriba un moment que fa una exposició i presenta un urinari de paret, però posat al revés. I tothom es pregunta què és això? No és un quadre, no és una escultura. I ell diu que és un ready made. Un objecte que es fa a si mateix. És un object que depèn de vostè, de la mirada de l’espectador, que li donarà, o no, la virtualitat i potencialitat artística. I qui diu un urinari, diu un penja-robes o una roda de bicicleta. Duchamp fa això: ens ensenya que l’art no és una producció d’obres, com fins aleshores havia estat. El seu missatge és: s’ha acabat l’art com a producció, indústria i comerç. Hem d’elevar-nos a una concepció que ens diu que l’art és tot allò que nosaltres sapiguem i entenguem i apreciem com art. I potser qualsevol gest, objecte o situació de la vida. Saps allò de Gil de Biedma? Yo no quiero ser poeta, quiero ser poema. Doncs és això.

—Quina música heu  escollit?
—Pop. Pop dels anys seixanta, perquè Duchamp va morir els anys seixanta.

—Hi ha un partit que vol fer fora l’estàtua de Colom. L’estàtua que és una icona, per a vós.
—La CUP estan com cabres. Home, com em toques Colon ? És el meu emblema sentimental de petit. Amb el meu pare pujàvem a l’ascensor i era una aventura. Per mi és un record sentimental, quasi com un tresor. És una idea de bomber de tal magnitud. Aquests de la CUP estan molt tocats. Quasi em fan gràcia de la cosa boja que porten. És una cosa quasi quasi poètica. Irreal.

—Veig que no els heu votat
—Jo fa anys que no voto. Potser fa deu anys que ja no voto. Vaig dir prou. No sé a qui votar. Quan tu eres abstencionista, jo votava els sociates. I abans ICV, i els comunistes. Però ara ja sóc gran i no voto ningú.

—I en un referèndum?
—No.

—Home Sisa, aneu a votar.
—Res. No voto ni a la comunitat de veïns.

—Ha! Un ocellet m’ha dit: Sisa no és que no es cregui els independentistes, és que no es creu els catalans. No estan fets per la independència.
—Una mica és això, sí. Tinc els meus dubtes. T’ho resumeixo com un veig. Jo veig l’oncle Josep, de Sallent. Un senyor gran. Un pagès. La dona es deia Montserrat, i tenien una casa de queviures. Gent com cal. I ell cada dia es llevava, esmorzava i agafava el cistell on la tia Montserrat li havia preparat el dinar. I la bóta, ben plena. Es posava la barretina, el garrot, la faixa i aquella jaqueta. Recordo l’oncle Jaumet vestit de català que semblava sortit de Cançó d’Amor i de Guerra. I se n’anava al tros. No sé què hi fotia però tornava amb el cistell ple de verdures, i la bóta buida. Deixava allà les verdures, i se n’anava al bar una estona. Vull dir que aquest home era un home amb un caràcter bastant tranquil. No massa simpàtic tampoc, però bé. Doncs de tant en tant si s’emprenyava per alguna cosa començava: cagu’m Déu, hòstia puta, els claus de Cristo, la mare que em va parir, que un dia agafaré el garrot. Agafaré el garrot! Em sentiu, agafaré el garrot! Aleshores veurem. Doncs mai va agafar el garrot. Mai. Per mi aquest és el català. Encara és hora que vegi alguna desobediència.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb