El president de la Generalitat Valenciana va esclatar ahir davant la darrera cacicada del govern espanyol: ‘Lleialtat no és submissió’, va dir el cap del Consell, que va denunciar l’actitud de Pedro Sánchez i Salvador Illa d’una manera ben gràfica. Puig va brandar, com podeu veure a la fotografia que acompanya aquest article, el dossier que el Consell havia elaborat per a justificar el pas de tot el País Valencià a la primera fase del desconfinament i va explicar que tenia 232 pàgines, que havien estat elaborades amb el màxim detall i seguint les instruccions que prèviament els havien enviat del govern espanyol. I després es va queixar amargament que la resposta a aquestes 232 pàgines que tanta feina havien portat havia estat només de nou paraules, no cap full de paper ni cap document que ni de lluny s’hi puga comparar: nou paraules i prou. En vista d’això, Puig, amb tota la raó, va dir que aquestes decisions tan transcendentals sempre s’han d’adoptar ‘des de la cultura escrita i no des de la cultural oral’, va reclamar transparència i va afirmar tenir la sensació que ‘a meitat del partit ens han canviat les regles del joc’ perquè, altrament, no es pot entendre per què Sánchez havia pres la decisió que ha pres.

Malgrat això, el president encara va insistir, en tot moment, en la lleialtat de la Generalitat Valenciana al govern espanyol i, contradictòriament, encara es va declarar conforme amb algunes de les mesures que en definitiva ens han dut on som, com ara la usurpació de les competències de les Generalitats i la creació del famós comandament únic a la Moncloa. Tot i que és evident que per això plora la criatura. Perquè el govern espanyol es pot permetre de despatxar displicentment amb nou paraules tota la feina i tots els esforços de la Generalitat Valenciana, o de la de Catalunya o del Govern de les Illes Balears, precisament perquè les nostres institucions han acceptat el marc de submissió ordenat, de manera dubtosament constitucional, per la Moncloa. Com explicava en aquesta entrevista publicada a VilaWeb fa sis dies el professor de dret Andrés Boix, la responsabilitat del desastre actual és sobretot del govern espanyol però també ‘d’una majoria parlamentària molt àmplia que li ha anat prorrogant la declaració sense exigir-li res a canvi. En el cas dels partits catalans, valencians o bascos, per exemple, ni tan sols un marge més ampli de competències’.

Serà molt difícil de trobar cap prova més gràfica de deslleialtat institucional que la imatge del president Puig brandant l’informe respost amb nou paraules insultants. Ara: quant temps més caldrà que passe, quantes morts més, quants desastres econòmics més, abans que els nostres governs i els nostres polítics es decidesquen a abandonar la trampa de la lleialtat? La Generalitat de Catalunya, és un altre exemple, ha anat marcant el camí al govern espanyol, com és evident. Sánchez ha acabat fent tard i malament tot allò que li ha dit el president Torra –no tot, perquè les competències no les tornaran si poden i la renda garantida universal no la farà mai un govern tan de dretes com el que hi ha ara a la Moncloa. Però pel camí s’han perdut dies i setmanes que han causat mort i dolor a la nostra societat. Fer de ‘reserva de la raó i la sensatesa’ a l’estat espanyol és el paper que haurien d’assumir els nostres governs? O s’haurien de preocupar de defensar-nos, en primer lloc, a nosaltres els ciutadans, del despropòsit continu que ens arriba de Madrid?

Al cap de deu anys Madrid és la ‘capital total’

Durant aquests anys del procés s’han escrit un munt de llibres i més d’una vegada he explicat que per a mi el més important de tots el va escriure Germà Bel: Espanya, capital París. Potser perquè és un llibre molt tècnic no ha tingut el ressò que mereix. Però enlloc com allí no hi trobareu explicat tot això que passa i passarà –i alerta que es va publicar el 2010, ja fa deu anys. Hi ha un moment que Bel fa prediccions, amb molta prudència, i explica que la recentralizació i la uniformització s’imposaran en un estat que cada vegada és més Madrid i menys la resta. I es demana si el resultat d’això serà ‘un país [Espanya] en el qual molts no ens sentiríem reconeguts’ –recordem, per a entendre la frase, que ell havia estat un destacat diputat del PSC.

Doncs mireu: al cap de deu anys, ací tenim eixe país que Bel profetitzava amb tant d’encert. Un país militaritzat, obsessionat pel control irracional de la població, on el govern es pensa que pot manar sense límits, deslleial amb la resta d’administracions, políticament irritat i nacionalista espanyol com mai. Germà Bel ja ens explicava fa deu anys que la conversió de Madrid en ‘capital total’ no era reconduïble i que això ens abocaria a un estat on els objectius administratius i polítics de Madrid –de la cort, si em permeteu de dir-ho així– serien considerats molt més importants i decisius fins i tot que la influència que poguessen tenir les decisions adoptades sobre el conjunt de la població. En aquell llibre Bel es referia a les infrastructures de transport però estic segur que convindrà amb mi que ara això ja es veu fins i tot en les decisions sanitàries. Per desgràcia.

Però això no ha de fer ser així per força

Una última reflexió: això no ha de ser així per força. No han de ser forçosament així les coses que denuncien Andrés Boix i Germà Bel, vull dir. És veritat que finalment els tres partits independentistes han votat contra l’estat d’alarma. Però Compromís encara no. I evidentment el PSPV i el seu president ni ho han fet ni ho faran mai, malgrat la irritació justificada per la manera com els tracten, tot i que cal reconèixer que publicant l’informe ahir empenyen l’executiu espanyol contra les cordes. Ara, el fet més impressionant és veure la Generalitat de Catalunya lluitant per recuperar competències autonòmiques i acomodant-se com pot a la nova situació, venint com venim de la lluita per una república independent i la proclamació de la independència.

I què cal fer? Doncs a mi em sembla que hi ha dues coses imprescindibles. La primera, deixar de ser lleials ara mateix, al nord i al sud de la Sénia, amb qui no ho és; ja n’hi ha prou d’aquesta cançoneta. Sembla que tothom tinga por de provocar un conflicte amb Sánchez i això és una cosa que li permet de fer tot allò que li plaga, per més destrellatat i perjudicial que siga. Doncs atureu-lo. Aturem-lo d’una vegada abans no siga massa tard.

I la segona cosa imprescindible, més i tot, és recuperar les bases ideològiques i el discurs sobre els quals vam emprendre el camí de la independència. Hem de deixar d’impressionar-nos per qualsevol acusació dels altres, hem de deixar de sentir-nos intimidats per qualsevol opinió que ens acuse de qualsevol cosa, hem de deixar de pensar que hem de justificar cada pas que fem perquè ens entenguen o que val més no fer-lo. I per a atènyer això i sostenir-ho és imprescindible deixar de diluir de la manera com diluïm el cos ideològic que ha fet fort aquest país i la nostra gent. Cal tornar a ser directes, contundents i conseqüents amb l’objectiu de la independència, al nord i al sud de la Sénia, i amb les raons que ens impulsen a entendre que aquest és el camí més sensat per a poder viure, com a societat, d’una manera decent. I cal tancar així, d’una vegada, aquest període de desorientació i rebaixes constants, de submissió, en què van entrar els nostres polítics l’endemà de la declaració del 27 d’octubre. Amb ells, si és que encara es veuen amb cor de fer-ho, o contra ells si cal que siga així. Que ara ja és massa, la vida de les persones i tot, allò que hi ha en joc.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.