Ivo Komšić: “Sarajevo ha sabut mantenir el seu esperit”

Parlem amb l'ex-batlle de Sarajevo

VilaWeb
Andrés G-Nandín
27.02.2017 - 21:20
Actualització: 27.02.2017 - 22:20

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ivo Komšić era fins fa ben poc el batlle de Sarajevo, tasca ha exercit aquests darrers quatre anys. Va ser el primer batlle no musulmà en vint-i-dos anys. Fins aleshores s’havia dedicat a la docència universitària a la Facultat de Filosofia, de la qual va ser degà. Estudiós de Hegel i Marx, durant la guerra de Bòsnia i Hercegovina va ser membre de la presidència col·lectiva de la república. En aquesta entrevista parla de la situació de Sarajevo vint-i-un any després de la fi del setge de quatre anys a la ciutat. També de la tensió que viu el país arran de les aspiracions independentistes de la República Srpksa, una de les dues entitats en què fou dividit el país arran dels acords de pau de Dayton, uns acords en què Komšić va fer un paper clau com a representant de la comunitat croata.

Què destacaríeu de la Sarajevo d’avui dia?
—El fet més important és que Sarajevo és la capital de Bòsnia i Hercegovina. És important perquè avui dia encara s’apliquen polítiques que desacrediten Bòsnia com a estat i susciten preocupacions sobre el seu futur. I aquest descrèdit del país també és un descrèdit de la capital. Malgrat els acords de Dayton, el nostre estatus com a capital és diferent del de capitals com ara Zagreb, Ljubljana, Belgrad, Podgorica… La capital la formen quatre municipis. Abans de la guerra eren deu, incloent-hi Pale i Sarajevo Est, que ara són a la República Srpska.

I això acaba repercutint en la democràcia?
—La conseqüència és que no tenim eleccions directes per als regidors: els deleguen els consells municipals. El batlle no és escollit en una elecció general, sinó pel consell de la ciutat. És una mala solució perquè el batlle hauria de respondre davant els ciutadans.

La reobertura de la Vijećnica, la important biblioteca que va ser destruïda, és un dels vostres principals èxits?
—I tant. El fet d’obrir la casa de la vila el 2014 ha estat molt important, perquè va coincidir amb el centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial. És un símbol de la ciutat, del país i també de supervivència. Perquè aquesta reconstrucció, que ha durat divuit anys, demostra que vam aconseguir sobreviure totes les dificultats.

Quines són les principals amenaces i oportunitats per a la ciutat, quin camí de futur s’hi veu?
—Sarajevo hauria de ser com les altres capitals. Hauria de tenir les pròpies fonts d’ingressos, hauria de poder administrar les infrastructures i espais públics. Cosa que no passa avui dia. El govern cantonal gestiona tots aquests serveis. El futur seria recuperar totes les competències que tenia abans de la guerra i restaurar les propietats que li pertanyen. L’únic ingrés que tenim, del qual depenem, és el pressupost federal. La ciutat no es pot desenvolupar per aquesta manca de competències sobre infrastructures, cultura, ciència o esports. Malgrat que Sarajevo sempre ha estat el centre més important pel que fa a aquests àmbits.

Ha millorat la relació entre Sarajevo i Sarajevo Est?
—El primer dia d’assumir el càrrec vaig començar a establir relacions amb el batlle de Sarajevo Est. Era un dels meus principals objectius. Hi tinc molt bones relacions i treballem plegats en el projecte conjunt del Festival Olímpic de la Joventut Europea, el 2019.

Sarajevo tornarà a ser mai la capital multicultural que havia estat?
—Encara som l’indret més multicultural de tot el país. És clar que la guerra va tenir impacte en la vella estructura multicultural de la ciutat. Perquè Karadzic va demanar a la població sèrbia que se n’anés i la majoria se’n va anar. Sabia que començaria a bombardejar la ciutat. I després l’HDZ també va demanar-ho als croats. Ara és molt difícil de restaurar l’antiga estructura. Així i tot, encara hi ha importants institucions sèrbies i croates en l’àmbit econòmic, religiós i cultural.

Encara deuen quedar ferides obertes. Com ha afectat això el vostre mandat?
—És clar que n’hi ha, perquè la ciutat va ser destruïda completament, tots els edificis va rebre algun dany. Van matar unes onze mil persones, 1.500 de les quals nens. Constantment en fem commemoracions. Així i tot, no veus gran odi entre els familiars. Duen aquesta càrrega però no la manifesten amb odi envers l’altra gent. Sarajevo ha sabut mantenir el seu esperit. Els sarajevesos són molt amables i acollidors amb els turistes serbs i croats. Per tant, no he tingut cap problema en aquest sentit com a batlle.

Sarajevo està cansada de carregar un pes històric tan feixuc a l’esquena? O la història hi ha enfortit la gent?
—Totes dues coses. A vegades sembla que aquesta història difícil hagi enfortit Sarajevo, en certa manera. Tot amb tot, els polítics sovint fan servir el nostre passat en contra nostre. Quan els ciutadans se n’adonen, aleshores esdevé una càrrega.

Sarajevo és massa lluny d’Europa, massa oblidada?
—Sarajevo és una ciutat europea. Només amb l’arquitectura ja es pot veure. La Sarajevo d’avui és el centre de múltiples coses. Diversos esdeveniments culturals internacionals han esdevingut una mena de marca: el Festival de Cinema, el Festival d’Hivern, el Festival de Jazz… També tenim molts esdeveniments esportius, som una ciutat olímpica.

Però força gent de la UE ni ho sap, que és una ciutat europea…
—Pot ser, però crec que força gent està familiaritzada amb Sarajevo, tot i desconèixer Bòsnia. Penso que Sarajevo passa per davant del país. El problema és si només és coneguda com el lloc on va esclatar la Primera Guerra Mundial, o per la darrera guerra. Però si ens recorden com una població olímpica, pels nostres films i èxits esportius, aleshores som una vila europea.

Com a fundador de la Nova Iniciativa Croata, per què vau emprendre una via oposada al projecte de la Gran Croàcia de Tudjman? Vau lluitar per la unitat de la república…
—El 1993 era important d’establir una opció política que lluités per la unitat de la república. Era important de contrarestar les polítiques de l’HDZ mitjançant un partit que representés els interessos croats. Vam oposar-nos a les polítiques nacionalistes croates i vam aconseguir-ho. Vam neutralitzar aquest paraestat croat que existia, perquè vam aconseguir convocar l’acord de Washington.

Sou ex-president del Consell Nacional Croat. Els acords de pau de Dayton eren els millors acords possibles?
—Els acords de Dayton són lluny de ser els millors acords. L’administració nord-americana volia aturar la guerra i va agafar uns quants compromisos per aconseguir-ho. L’acord de Washington era una bona solució, però van abandonar-lo. Preveia una estructura federal del país. L’objectiu era tenir unitats federals però sense la República Srpska ni un estat croat. Alguns països europeus tenen un maquillatge federal, però no són països amb entitats. En canvi, aquesta és la solució que van triar els americans. Vint anys després, podem veure que no funciona.

La República Srpska hagi desafiat els pactes i el Tribunal Constitucional. Això, afegit a les afirmacions del president Dodik sobre un referèndum d’independència, fa que el país es trobi en el moment polític més crític des de la fi de la guerra?
—Sí, la situació és força crítica, perquè no sabem quin serà el moviment següent de Dodik. No sols és retòrica. No s’hauria de subestimar Dodik, perquè no diu mai les coses sense tenir una base. Segurament compta amb algun suport i crec que en un futur podria desestabilitzar el nostre país. Té policia sota el seu control, policia a la reserva, companyies de seguretat… Les seves amenaces d’independència no són mancades de fonament. No és tan difícil d’imaginar que arribi a blocar els límits de la República Srpska amb aquestes forces armades, impedint la circulació de béns i persones. Amenaça de fer-ho. I no hi tenim cap resposta.

Quin cost tindria un referèndum? Una altra guerra?
—Fa de mal dir, però té prou efectius per a fer-ho.

Malgrat tot, creieu que és possible una Bòsnia i Hercegovina unida i centralitzada en el futur?
—Sempre sóc optimista pel que fa al futur. Perquè el país ha travessat períodes més difícils. Durant la guerra, per exemple. Crec que les polítiques de Dodik poden aturar el nostre desenvolupament, però no poden aturar la vida. I crec en el futur europeu del nostre país.

El camí cap a la UE és realista? Bòsnia és capaç de satisfer les condicions de Brussel·les?
—Ja hem començat a respondre el qüestionari que van enviar-nos, de manera que crec que aquest camí s’obrirà en un futur. Potser caldria reformular la pregunta: quin seria el futur de la UE sense Bòsnia i Hercegovina? Què faria Europa amb Bòsnia i en mans de qui ens deixarien?

Els judicis a Karadzic i Mladic resoldran res?
—Sí, perquè el Tribunal Internacional els declararà culpables i demostrarà que no es poden cometre actes irresponsables sense respondre-hi. Ara, és clar que això no consolarà les seves víctimes.

Sou especialista en Marx. Què creieu que diria d’aquests darrers vint-i-cinc anys a Sarajevo?
—No és difícil de respondre. Podria determinar que totes les seves teories, que aquí es van aplicar des del 1945 fins al 1990, van ser inútils. Teníem un sistema socialista que era el més acostat a la seva teoria. El nostre sistema d’autogovern dels treballadors s’estudiarà en un futur, aquesta qüestió no és pas tancada. Des dels noranta fins ara estem encallats en el capitalisme liberal que ha provat d’aniquilar tot allò que s’havia fet durant quaranta anys. A conseqüència de la nostra democràcia d’aquests darrers vint anys, els nostres treballadors són abandonats al carrer. Aquests treballadors tenien les seves fàbriques i el seu autogovern, apartaments gratuïts, educació gratuïta per als fills, cobertura mèdica gratuïta, jubilació…i era difícil de perdre la feina. Tenien un nivell de vida molt bo i ara són pobres.

Però ell, què diria?
—Què diria Marx? Torneu a construir una Internacional Socialista i combateu el món liberal. Avui dia al món només hi ha un actor polític que repeteixi les paraules de Marx: el papa Francesc. Fa servir el discurs marxista: parla de l’explotació de la classe obrera i de la seva situació. Ningú més al món no en parla.

Hi ha un fort vincle emocional entre Sarajevo i Barcelona. Els sarajevesos el tenen present?
—El vincle es remunta als Jocs Olímpics de 1984, quan Samaranch va venir de Barcelona i va associar les dues ciutats. Abans i després de la guerra Barcelona ens va ajudar moltíssim, també amb la reconstrucció de la ciutat. També intercanviem visites i tenim una relació molt cordial i amistosa, que continua.

Per acabar, què sent un sarajevès quan veu Alep a les notícies?
—Ningú no ha après res de la història. És prou sabut que Europa repeteix la seva història.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes