Prix Médicis

‘En una societat en moviment, els casos policíacs són un epicentre’. La frase és d’Ivan Jablonka i pertany a Laëtita o la fi dels homes, un llibre que va revolucionar el panorama literari francès –i també l’acadèmia d’història– l’any 2016 i que ara podem llegir en català gràcies a la traducció de Marta Marfany publicada per Anagrama. L’autor, historiador, sociòleg, editor i professor de la Universitat Paris XIII, ha aprofitat la mort real de Laëtitia Perrais, una jove de divuit anys que va ser violada, assassinada i esquarterada la nit del 18 de gener de 2011 a la zona de l’estuari del riu Loira, al nord-oest de França, per oferir-nos un relat duríssim sobre la impossibilitat del somni de la igualtat en la República Francesa.

‘Laëtitia o la fi dels homes’ (Anagrama), d’Ivan Jablonka, parla de la violència masclista estructural.

Jablonka va guanyar el premi Le Monde, el premi Médicis i el premi de premis (el millor llibre entre tots els premiats a la represa de tardor de la literatura francesa), però aquesta ‘prova d’estrès dels valors republicans no ha aconseguit de donar resposta a dues grans preguntes: fins a quin punt l’estat garanteix la igualtat i fins a quin punt protegeix les dones i els nens?’ Aquestes són dues qüestions essencials que Jablonka s’ha plantejat en la seva trobada amb els mitjans a Barcelona.

Amb aquesta història, Jablonka ha volgut treure de l’oblit la víctima del crim. ‘En els relats de crims, sempre es parla de la sang, de la mort… Si mirem la història del segle XX, per exemple, a tothom li sona Franco, però algú sap el nom de les tretze roses? Jo volia canviar aquesta tendència, la volia invertir. L’assassí de Laëtitia Perrais tenia una pàgina a la Viquipèdia i ella no, la ‘vedette’ era ell i la noia només havia estat la persona que havia servit perquè s’acomplís aquest instint assassí.’

I qui és aquesta noia que ha volgut treure de l’oblit? Doncs la víctima d’un dels homes que l’havien victimitzat al llarg de la seva vida. Ella i la seva germana havien nascut d’uns pares molt joves. El pare era alcohòlic, violava la dona i tenia una llarga llista de delictes en el seu historial. Varen ser acollides per uns pares adoptius. El nou pare va abusar sexualment de la seva germana bessona, i possiblement també d’ella, encara que aquest fet no s’ha pogut comprovar mai. Estudiava formació professional i treballava en un restaurant a tres quilòmetres de casa al qual anava amb moto, i va trobar un home que ella pensava que no seria pitjor que la resta homes que havia conegut al llarg de la seva vida.

A partir d’aquí el seu cas es va convertir en un afer d’estat. Per què? Doncs perquè fins i tot el president Sarkozy el va emprar electoralment. Va carregar molt durament contra el sistema judicial –l’assassí tenia un llarg historial delictiu– i contra els jutges, que varen fer una insòlita vaga en el sistema judicial francès. ‘Tothom en parlava i jo volia veure quin paper havien fet el poder i els mitjans, com funcionava la justícia. Amb aquest cas es va mostrar la França invisible, periurbana, aquella de què mai no es parla, una societat que existia a França i a Espanya. Jo volia parlar de la seva vida, d’una noia que neix en un mitjà molt miserable, molt pobre, i fer que la seva vida il·luminés la seva mort per poder explicar aquesta violència estructural contra les dones, per poder explicar aquest món en què les dones són insultades, violades i assassinades. No és res que el sociòleg i l’historiador que sóc s’hagi inventat. Una noia de divuit anys morta no és una anècdota, és un fet social, històric, i s’havia d’explicar. A més, a partir d’aquí la mort va servir per reobrir el debat sobre l’enduriment de la legislació i per enfortir la imatge dels monstres. Els enemics de la democràcia sempre volen popularitzar la por i mostrar un món ple de delinqüents i terroristes pertot arreu que formem part de l’estat de la por.’

I així és com Ivan Jablonka ha bastit aquest obra que és alhora un text històric, un text social, una investigació i una biografia i que marca una nova manera d’escriure història, encara que molts dels seus col·legues no hi estiguin d’acord. L’obra està escrita en primera persona verbal, perquè l’autor afirma que ‘la història és una literatura contemporània’ i que ‘he estat un dels primers investigadors que ha emprat el Facebook com a font per a entendre el meu objecte d’estudi, amb el qual evidentment he empatitzat. No escric història com la majoria dels meus col·legues, jo volia parlar de Laëtitia com d’una generació, d’un entorn social i, fins i tot, d’un col·lectiu, fent una mescla entre aquesta empatia i la distància necessària per a parlar-ne, i d’aquí ha vingut l’elecció de la manera en què he presentat els materials narratius.’

Aquesta reflexió sobre la societat l’ha portat a mostrar la vulnerabilitat de les dones i els nens i a fer una llarga reflexió sobre el masclisme estructural que es pot resumir en una pregunta: ‘Per què un 99% dels historiadors de la dona són dones? La majoria dels homes pensen que el feminisme i, fins i tot, el món femení són quelcom que no els pertany i jo he volgut evocar totes les violències contra les dones en aquest llibre, contra ella, sí, però també contra la seva germana, violada sistemàticament, i contra la seva mare. Estic convençut que hi ha milions d’homes que són pares i marits sensacionals, però els que varen trobar elles tres eren manipuladors, violents i violadors.’

El llibre també serveix per mostrar la invisibilitat de molts ciutadans. ‘Hi ha tres Frances, com a mínim: la dels rics, dels grans centres urbans, a la qual pertanyo jo; la de l’extrarradi, que té tots els problemes de la immigració i els conflictes socials, i la periurbana, formada pel camp, les petites ciutats i el litoral, en què els ciutadans són totalment invisibles, empleats o obrers políticament silenciosos que no es manifesten i que només es fan visibles quan voten malament.’ En aquest sentit, diu: ‘No sóc un literat, vinc de les ciències socials i empro les seves eines per investigar. He intentat fer un treball literari, però per demostrar que es poden fer les dues coses, que és possible ser escriptor i investigador alhora.’

En aquest sentit, Jablonka assegura que les concomitàncies amb les obres de novel·la negra són evidents. ‘La novel·la negra té molt de potencial per a explicar una societat, la literatura, i especialment la novel·la de gènere, pot il·luminar la nostra societat, però jo prefereixo moure’m en el camp de la realitat, vull saber que allò que he escrit és cert i per què.’

I és clar, evitar l’oblit d’aquesta noia de divuit anys. ‘Com a pare de tres filles tenia una sensibilització especial cap al cas i per això vaig fer servir la primera persona. Els historiadors pensen que es perd l’objectivitat i jo crec que és ben al contrari, és allò que em permet mesurar la distància entre el meu món i la gent que investigo, quelcom que no podran fer mai els polítics, perquè ja no llegeixen llibres, encara que ens diguin que l’actual president de França és un intel·lectual.’

L’escriptor també ha parlat sobre el moment polític que viu Catalunya: ‘Arribo enmig de jornades històriques per al futur de Catalunya i Espanya, però també per a l’alliberament de la dona. El llibre es publica en un moment revolucionari’, assenyala. En aquest sentit, diu: ‘sobre els fets de Catalunya, tinc una opinió com a ciutadà i una com a francès. Com a ciutadà crec que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació, però com a francès crec en els estats nacions forts i aquí sento una gran ambivalència. A França hi ha molta por per això que passa a Catalunya perquè sabem que després vindran Còrsega, Bretanya, el nord d’Itàlia… La independència de Catalunya és un còctel explosiu per als països europeus.’

 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]